Missatge per als socis i sòcies de l’ANC

L’ANC ha estat, al costat d’Òmnium i de l’AMI, un dels tres grans agents constructors de l’espai independentista transversal, apartidista. Aquest espai era del tot necessari perquè calia combinar l’acció parlamentària (acció imprescindible, perquè les independències es proclamen als parlaments i s’implementen a través de lleis) amb el suport social.

Ja hi havia entitats d’aquesta naturalesa que haurien pogut assumir aquest paper. Per exemple, avui que en fa exactament 8 anys, la manifestació del 10 de juliol de 2010 la va impulsar Òmnium i va tenir el suport de tots els partits polítics que havien defensat l’Estatut, inclòs el PSC, per increïble que avui pugui semblar. En tot cas, la constitució d’una nova entitat que tingués com a objectiu la independència va ser un encert i va arribar el 30 d’abril de 2011 amb la Conferència Nacional per l’Estat Propi. La unió d’una entitat com Òmnium, una entitat com l’ANC i una entitat com l’AMI ens ha permès tenir un gran poder de convocatòria i articular tota una xarxa territorial que ha donat lloc a les inoblidables i reeixidíssimes manifestacions dels darrers anys. I això ha estat possible perquè la gent identificava aquest espai de transversalitat i un objectiu senzill i clar. No feia cap mena de por fer-se’n soci i abocar-hi hores i energies.

Les consultes que van començar a Arenys de Munt van tenir l’efecte d’ajudar moltes persones a visualitzar que la independència era possible i que només depenia d’aconseguir que moltes persones arribéssim a fer aquell gest de votar sí en una urna, que la democràcia tenia una força enorme que potser no havíem tingut prou en compte. Moltes persones van passar del “m’agradaria, però no pot ser” al “què caram!, som-hi!” en el que seria un exemple claríssim d’apoderament democràtic. El cicle de les consultes no es va tancar fins que el 10 d’abril de 2011 es va fer la de Barcelona, però un cop s’havia produït aquest canvi mental era clar que el següent pas de l’estratègia era prendre consciència que n’érem molts i que, per tant, podíem guanyar. La sentència del Tribunal Constitucional va propiciar aquella primera “sortida de l’armari” col·lectiva i massiva que havia de ser el precedent de totes les manifestacions que la van seguir i que tenien aquest objectiu.

I això és el que s’ha estat fent tots aquests anys fins a l’octubre passat: l’ANC ha treballat intensament perquè la independència fos vista com el cavall guanyador, com la tendència mainstream, com la centralitat. L’objectiu era arrossegar la gent que encara no s’havia plantejat el tema, que l’un per l’altre, animats a assistir a les manifestacions cíviques, festives, reivindicatives, plenes de valors i d’emocions, acabéssim sumant en el corrent majoritari. Allò podia haver culminat el 9 de novembre de 2014, però va acabar allargant-se i ara ja hem passat l’1 d’octubre, el 27 d’octubre i fins i tot el 21 de desembre. I, com tots sabem, malgrat tenir el mandat democràtic, no tenim la República Catalana.

En aquest context, l’ANC fa temps que es troba en una cruïlla important. Ja ho van ser les darreres eleccions, i crec que encara ho serà més aquesta consulta que s’ha proposat dur a terme entre el 22 i el 25 de juliol perquè els socis i sòcies diguem si validem el posicionament del Secretariat, que l’1 de juliol “va aprovar organitzar primàries obertes, a les principals ciutats del país, amb l’objectiu de construir llistes unitàries republicanes per a les eleccions municipals del 2019, una decisió que pretén aconseguir el màxim d’alcaldies independentistes i garantir la unitat d’acció per fer efectiva la República catalana”. I és precisament aquesta consulta la que motiva el meu missatge.

Com deia abans, una de les claus de l’èxit de l’ANC a l’hora d’aconseguir les mobilitzacions massives dels darrers anys ha estat la senzillesa del plantejament: independència i prou. Com es deia sovint, primer fem la independència i després ja ens discutirem pel model de país. Els matisos polítics, les diverses sensibilitats i plantejaments socials, sempre poden ser la llavor de la discòrdia i és important que l’espai transversal se’n mantingui al marge. Tanmateix, amb aquest esquema hem arribat fins on hem arribat. Hem obtingut, com deia abans, el mandat democràtic i conservem la majoria republicana al Parlament després d’unes eleccions convocades per Rajoy i amb una participació rècord. En circumstàncies normals, aquest mandat hauria de ser suficient per implementar la República, però estem constatant que, pel motiu que sigui, no ho és. En circumstàncies normals, hi hauria d’haver una gran pressió de la comunitat internacional perquè el Regne d’Espanya acceptés aquest mandat, però aquesta pressió no hi és. Sens dubte, cal que el govern a l’exili continuï fent tot allò que pugui perquè aquesta pressió augmenti; i que el govern de Torra faci tot el que pugui també per la seva banda; i que la gent continuem pressionant com ho farem aquest dissabte i el proper 11 de Setembre i sempre que calgui, però és legítim demanar-nos si les coses serien diferents, si aquesta pressió internacional no seria més gran en cas que el passat 21 de desembre els vots a partits independentistes haguessin superat el 50%.

En aquest sentit, algunes persones fa temps que alertem de la necessitat de continuar eixamplant la base, de resituar-nos, tan de pressa com sigui possible, en la nova realitat posterior a la tardor de 2017. Si de les reunions entre Torra i Sánchez tot just començades ahir en surt algun dia el desllorigador que ens permeti implementar la República, seré el primer a celebrar-ho. Si el govern a l’exili aconsegueix que la pressió internacional tingui un punt d’inflexió a favor nostre, encara més. Mentrestant, però, no podem oblidar que tot plegat es basa en el suport social i en els vots de les persones, i que el maig de l’any vinent tenim aquestes eleccions municipals i europees que segurament tornaran a ser una cita clau amb les urnes. I arribem al moll de l’os de la qüestió.

Com que la senzillesa del missatge (independència i prou) ha estat la clau de l’èxit de l’ANC per a la fase 2010-2017, és realment difícil aturar aquesta inèrcia, però cal entendre que també l’ANC s’ha de resituar en la nova realitat. I resituar-se no vol dir ni deixar pas als partits, ni dissoldre’s ni res de tot això, sinó redefinir l’estratègia. Si realment la República de Catalunya ja té prou suport social i només cal desbloquejar l’oposició del Regne d’Espanya en una combinació d’acció externa i interna, l’objectiu ha de ser pressionar per aquest desbloqueig. Però si entenem que cal anar a buscar el vot de frontera, el missatge senzill d’independència i prou no arriba a qui ens volem adreçar. Sabem que el perfil d’aquest votant és majoritàriament d’esquerres i de la zona metropolitana, i l’ANC no pot entrar a fer campanya ideològica. Això ho han de fer els partits. Crec que el paper de l’ANC ha d’anar més en la línia del que ha fet Òmnium: reforçar el missatge de vulneració dels drets més bàsics: el “demà pots ser tu”.

Per acabar, doncs, voldria demanar a tots els socis i sòcies que, tenint en compte tot això, no valideu el posicionament del Secretariat i que deixeu les mans lliures a les formacions polítiques republicanes perquè a cada municipi facin el que considerin més adient, perquè ningú no coneix la situació millor que ells. Si els forcem a participar en unes primàries els farem recular al missatge de la senzillesa i regalarem a les altres formacions el debat complex sobre els problemes de cada municipi. És molt millor que hi hagi sana competència entre les formacions republicanes. Hi haurà llocs on es podran fer acords entre ERC i Junts, llocs on se’n podran fer entre ERC i CUP i llocs on se’n podran fer entre ERC i els Comuns. Penseu en casos com el de Badalona fins no fa gaire, o en Sabadell, perquè donen la clau per poder guanyar ciutats com Barcelona mateix.

Gràcies per la paciència de llegir fins al final aquest missatge tan extens i potser pesat, però crec que val la pena que ens ho pensem bé i espero haver aportat alguna cosa al debat. Si creieu que és el cas, us agrairé que el feu córrer. No ens fallem.

El model de Sabadell, un model d’èxit que la proposta de primàries republicanes no valora prou.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *