Posar-se a la pell d’un contrari a la independència

Si no ho haguéssim fet els darrers anys, no hauríem arribat on som ara. A vegades sembla que perdem de vista la quantitat immensa de gent que, sobretot des del juny de 2010, han decidit sumar perquè tinguem un estat propi. A grans blocs, ja sabeu que estem parlant del que abans era CDC i de bona part del PSC, però també altres perfils. Molts. Moltíssims. Afortunadament. Per això vull cridar l’atenció un cop més sobre l’error de considerar que qui no s’hagi decidit per la independència a aquestes altures ja no ho farà.

D’entrada, canviem “independència” per “república”, perquè triar bé les paraules és molt important, i  pensem en els perfils que ens falten, en les persones a qui volem arribar. La feina feta entre votants de l’antiga CDC ja ens la podem estalviar i concentrar els esforços en els altres perfils. En tot cas, al votant de l’antiga CDC, que ara pot ser-ho del PDCat o de Junts Per Catalunya, li podem fer veure la necessitat d’arribar a altres perfils de la mateixa manera que al seu dia el vam ajudar a ell o ella a entendre que només amb ser catalanistes o nacionalistes no n’hi havia prou i que ens calia tenir la independència com a fita política. I li hem de demanar comprensió i generositat perquè, si ens en sortim, si aconseguim incorporar més persones a la defensa de la república, potser hi haurà un efecte no desitjat per ells, que és un canvi de majories dins dels partidadaris de la independència.

L’evolució dels votants del PSC continua d’una manera semblant a la d’aquests darrers anys: alguns ja han entès que les idees de progrés i de justícia social que sempre han defensat s’identifiquen més amb la república que volem fer que no pas amb el que està passant al Regne d’Espanya, la salut democràtica del qual és alarmant; altres continuen atrinxerats en l’aparell del partit intentant salvar els mobles en un exercici d’optimisme encomiable; i un tercer grup va decidir fer un vot útil a Ciutadans el passat 21 de desembre perquè els van instrumentalitzar el sentiment identitari i van aconseguir que oblidessin progrés, justícia social, valors cívics i tot allò que els havia fet votar PSC durant una colla d’anys.

Per increïble que sembli (tan increïble com la conversió de convergents i socialistes dels darrers anys, insisteixo), al llarg dels propers mesos moltes persones que el 21 de desembre van votar Ciutadans votaran Esquerra Republicana, i això es veurà sobretot a les properes municipals. I serà molt bo per poder implementar definitivament la república que vam desar al congelador a finals d’octubre. L’únic que ens cal és la mateixa mà esquerra que hem tingut fins ara, la mateixa capacitat de posar-nos a la pell de l’altre, d’entendre’l, d’explicar-li les coses en els seus termes i de posar-li els exemples més propers i directes. I el que no ens cal és la confrontació violenta, ni física (evidentment) ni verbal. No ens cal dir-los feixistes a tots, perquè no ho són. És clar que n’hi ha que sí, però em nego a creure que tots els 1.109.732 vots que va tenir Ciutadans el 21 de desembre són vots feixistes. I en comencem a tenir proves. Les actituds i activitats feixistes són preocupants i cal denunciar-les, però estic segur que no tots els votant de Ciutadans les comparteixen. I, descartat el feixisme, les actituds més nacionalistes espanyoles també tenen molts matisos. Avui mateix, a la manifestació de Societat Civil Catalana no hi havia pas un milió de persones, oi?

Fem aquest exercici, doncs, de posar-nos a la pell de l’altre. I continuem cosint el país com hem fet fins ara. Recentment, diverses persones han esmentat la capacitat de seducció de Nelson Mandela. En va parlar divendres en Joan Tardà al Club de Premsa d’El 9 Nou i en parlava John Carlin a l’últim punt d’aquesta entrevista de dijous passat quan deia, replicant la referència d’en Josep Casulleras al respecte a l’opositor polític: “És que Mandela va aconseguir convèncer els blancs que cedissin el poder voluntàriament. Si ho reduïm a un factor, ho va fer perquè es va posar a la pell de l’altre, per més que fossin racistes, uns fills de puta que l’havien ficat a la presó. Però es va posar a la seva pell i va fer un esforç per entendre quins eren els seus temors i les seves ansietats i que per qüestions de la vida i de l’atzar aquells paios van néixer blancs i eren a l’altre bàndol.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *