Orgull de ser espanyol

Com a persones, l’atzar ens fa néixer a qualsevol lloc del món i construir-nos una identitat basada en elements culturals, com poden ser la llengua, la religió, etc. Si després volem adquirir altres identitats suplementàries, teòricament som lliures de fer-ho. Tot i que sabem que no sempre és fàcil, moltes persones se’n surten la mar de bé i arriben gairebé a oblidar la identitat original, la que els ha estat donada per atzar, i a substituir-la per l’adoptada ja en l’etapa adulta, fruit d’una decisió racional i d’un esforç constant.

L’element atzarós no m’interessa gaire perquè no deixa marge de maniobra, perquè no podem tornar a néixer i triar una altra llengua o una altra cultura diferent de la que hem tingut i que substitueixi la que l’atzar ens ha donat. Ni falta que fa, en realitat. De fet, el dia que es pugui triar amb quina llengua i amb quina cultura arribem al món, com qui tria el sexe que vol que tinguin els seus fills, la humanitat s’enfrontarà a un problema de nassos que ara no vull ni plantejar-me. Crec que el factor atzar és decisiu a l’hora d’assegurar la diversitat lingüística i cultural que hi ha al món. Si no fos per l’atzar, encara decidiríem que ens surt “més a compte” néixer directament amb la identitat que volem acabar adoptant, per estalviar-nos esforços.

En la decisió de canviar d’identitat, de qüestionar-se-la o de revisar-la, doncs, hi ha elements culturals. Per entendre’ns, potser si un dia ser català acabés sent sinònim de ser un “capullo integral” decidiríem, per vergonya, acabar abandonant la nostra identitat i adoptar-ne una altra que no ens avergonyís. De moment, per sort, no és el cas. Tenim els nostres defectes i les nostres imperfeccions, però globalment crec que hem d’estar més orgullosos que no pas avergonyits.

I la identitat espanyola, com està? M’ho pregunto pensant, sobretot, en els catalans que se senten espanyols (els que se senten tan catalans com espanyols, els que se senten més espanyols que no pas catalans i els que se senten únicament espanyols tot i viure a Catalunya). Se senten orgullosos de ser espanyols? En què es basa aquest legítim orgull? En la llengua? No cal dir que llengua, nació i estat no són la mateixa cosa. Fa molt de temps, per exemple, que uns que parlen anglès no estan pas orgullosos de ser anglesos, sinó de ser nord-americans. Per tant, sembla obvi però cal recordar-ho un cop més: un castellanoparlant pot estar molt content de ser-ho, però això no vol dir que se senti nacionalment espanyol. No tots els castellanoparlants tenen el mateix estat, oi?

La identitat espanyola a Catalunya no pot sostreure’s del passat, del fet que el castellà hagi estat, durant segles, la llengua de la repressió i de l’homogeneïtzació des de la Inquisició fins a l’actual govern de Rajoy, amb l’aplicació de l’article 155, passant pel comte-duc d’Olivares, pel Decret de nova planta o per la dictadura de Franco. És evident que la cultura en llengua castellana, com totes, és riquíssima, però la identitat espanyola a Catalunya, que sempre ha arrossegat aquest llast de repressió i d’homogeneïtzació, continua tenint un problema pendent de resoldre. Ser espanyol és gairebé sinònim de ser excloent, i en aquesta idea hi té molt de pes la inèrcia de la dictadura franquista i el disseny polític del projecte que s’ha anomenat Transició i que finalment la República Catalana està desplaçant.

Els qui se senten orgullosos de ser espanyols a Catalunya, a quins valors associen aquest orgull? A la Constitució espanyola (la llei a la qual fan referència contínuament per justificar la persecució judicial contra l’independentisme duta a terme en detriment d’un diàleg polític constructiu)? A la selecció de futbol? No és una pregunta malintencionada ni provocadora, perquè per emocionar-se amb un equip de futbol no cal tenir DNI del Regne d’Espanya, com no cal tenir-lo per gaudir de la cultura en llengua castellana.

Crec, sincerament, que no hi ha un projecte polític que pugui fer sentir orgullosos els espanyols de Catalunya. Ho hem vist aquests darrers anys, amb l’augment constant del suport a la independència, que també ha crescut entre els qui es consideren espanyols. Ni tan sols la victòria de Ciutadans el passat 21 de desembre no respon a una proposta de projecte polític, sinó al rebuig visceral i sord davant la República Catalana que es proposa.

Crec que els espanyols de Catalunya són diferents dels espanyols d’Espanya. Més enllà d’aquest rebuig visceral expressat a través del vot a Ciutadans, estic convençut que hi ha moltes persones que admeten que el projecte polític del Regne d’Espanya està en una crisi profundíssima, potser la més greu de totes, i que s’ha agreujat especialment amb la pèssima resposta donada a Catalunya. I aquesta crisi té a veure amb la gestió de la diversitat, però també amb les dificultats enormes de construir un estat basat en la igualtat social i en el progrés. El discurs de PP i Ciutadans contra Catalunya no fa sinó amagar problemes gravíssims que la ciutadania espanyola no trigarà a patir: pensions, retallada de drets fonamentals, explotació econòmica, etc.

I crec, finalment, que des de l’independentisme tampoc no hem insistit prou a explicar-los el projecte que els oferim: la regeneració del projecte espanyol a través de la República Catalana. Els qui volen un Regne d’Espanya homogeni, on totes les llengües i cultures que no siguin la castellana facin nosa i on els rics continuïn servint-se de l’estat per explotar els pobres, ja sabem que no voldran ni sentir-ne a parlar, d’aquesta proposta, però tothom que pensi que a la Península ibèrica hi ha un projecte potencial de confederació lliure dels pobles que la integren veurà en el suport a la República Catalana la millor manera de forçar la renovació.

Hauríem de fer un esforç, tots plegats, per desenvolupar més aquesta proposta d’estructurar una entitat política ibèrica, que inclogui Portugal, i que es basi en la lliure confederació dels pobles que la integren. Jo no sé si es pot estar gaire orgullós de ser espanyol en el que ara és el Regne d’Espanya, però veig moltes opcions de poder estar orgullosos, tots plegats, de construir una cosa ben diferent a partir de la sobirania catalana i portuguesa. I si aquesta proposta surt dels espanyols de Catalunya potser encara tindrà més força i més legitimitat.

Font de la imatge: https://es.wikipedia.org/wiki/Pen%C3%ADnsula_ib%C3%A9rica

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *