Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

3 d'abril de 2016
1 comentari

Llengües, manifestos, lleis, drets… Continuem cosint el país!

Estava a punt de compartir, a Facebook, una breu reflexió dominical, de caràcter purament personal, a propòsit de la llengua i del seu estatus a la imminent República Catalana arran del manifest del Grup Koiné i m’he adonat que m’allargava massa i que potser faria més per a un apunt al blog.
Sense entrar en l’anàlisi detallada de cadascun dels paràgrafs de l’esmentat manifest, permeteu-me que em quedi únicament amb l’esperit, que és la preocupació lògica pel futur de la llengua, una cosa que tots podem compartir amb els matisos i les diferències personals que calgui, i amb independència, és clar, del partit que votem. Uns pensaran el tema des de posicions més o menys essencialistes, altres des de plantejaments fins i tot excloents, altres hi donaran voltes buscant el millor equilibri possible i altres s’ho miraran potser com si la cosa no acabés d’afectar-los, però des de totes aquestes actituds possibles (i les que renuncio a esmentar per no allargar-me) hi ha una idea comuna formulada des de la racionalitat: la voluntat d’assegurar el futur de la llengua catalana, que és el bocí de la diversitat lingüística mundial que ens ha tocat a nosaltres (i “nosaltres” no vol dir aquells a qui l’atzar ha fet néixer als territoris històrics de parla catalana, sinó totes les persones que tenim alguna mena de relació amb la llengua catalana). Doncs sí, fins i tot algú que gairebé mai no parla en català tot i haver nascut i viure a Catalunya pot tenir aquesta voluntat. Per a aquestes persones, no parlar gairebé mai en català no vol dir que desitgin cap mal a aquesta llengua. Això no és poc i cal tenir-ho ben present.
Continuo pensant, però, que en aquestes qüestions s’ha de donar la veu als qui hi entenen, als sociolingüistes, perquè són ells (o serem nosaltres assessorats per ells) els qui trobaran la millor solució possible perquè la llengua catalana trobi un marc legal més favorable que no pas l’actual sense que les persones que parlen altres llengües se sentin excloses de la naixent República. No podem oblidar que estem en plena transició, enmig d’un procés que no hem culminat encara i que d’una manera o altra tornarà a passar per les urnes. Això vol dir que una estrebada excessiva en un determinat sentit pot fer que algunes persones es sentin excloses d’un projecte que no seria on és sense fenòmens com Súmate i semblants, i sense milers de persones per a les quals la ciutadania és més important que no pas la identitat lingüística.
El que fa patir algunes persones i les pot portar a aquestes estrebades és la sensació que els qui mai no parlen català (tot i entendre’l) continuaran amb la mateixa inèrcia encara que hàgim aconseguit portar el país cap a la independència. El que genera frustració i inquietud a moltes persones és la idea que, tot i poder fer les nostres pròpies lleis i les nostres pròpies polítiques, la futura República Catalana no serveixi perquè es produeixi un canvi d’hàbits massiu que permeti assegurar el futur de la llengua. Si aquest canvi no s’ha produït fins ara de manera suficient, és lògic veure en les futures lleis l’espai on probablement ens juguem el futur de la llengua. D’aquí ve tanta insistència en el tema de l’oficialitat única per part d’algunes persones, que estic segur que no tenen l’ànim d’imposar res a ningú ni de fer servir lleis noves per anar contra ningú, sinó que tan sols volen que es capgiri el procés de substitució lingüística que fa segles que dura, perquè per a aquestes persones, i això ho comparteixo plenament, la diversitat lingüística és important i en el nostre cas, com a humans que habitem aquest territori, això es tradueix en una obligació moral, envers el món, de mantenir el català viu i tan ric com sigui possible.
Dit això, crec que una de les millors maneres de rebaixar la preocupació pel futur del català i per tant la necessitat de manifestos en aquest sentit seria veure més persones fent el pas, públicament, de començar a parlar o escriure en català. A les ràdios i televisions municipals, comarcals i nacionals, als blogs, a la premsa, a les xarxes socials, a la feina, etc. Són decisions estrictament personals, que es prenen des de la llibertat, equiparables a moltes altres decisions que sabem que tindran efecte per a la resta de la nostra vida. Un dia vam decidir que canviàvem de barri o de poble o de ciutat; un dia vam decidir que ens llançàvem a l’aventura d’obrir una botiga o de crear una empresa; un dia vam decidir que començàvem a practicar un esport; un dia vam decidir que ja no faríem servir bosses de plàstic; un dia vam decidir que ja no aniríem mai més a comprar allà i que compraríem aquí, etc., etc. Sempre hi ha un primer moment per a qualsevol canvi d’hàbits conscient i el tema de les llengües va precisament d’això, d’hàbits: l’hàbit de parlar sempre en castellà amb aquella amistat perquè ens vam conèixer parlant en castellà; l’hàbit de despenjar el telèfon a la feina en castellà perquè no sabem qui truca; l’hàbit de respondre en castellà un desconegut que se’ns adreça en castellà, etc., etc. Tots aquests hàbits personals i molts d’altres, plegats, constitueixen les condicions de vida d’una llengua. I quan algú fa públic un manifest amb l’esperit que té el del Grup Koiné és perquè té la sensació que, si aquests hàbits no canvien de manera massiva, tan sols és qüestió de temps que una llengua desaparegui, perquè són patrons de conducta que tendeixen a l’homogeneïtzació.
Aquests darrers anys he après que hem de posar-nos més en la pell dels catalans que viuen Catalunya en castellà o en d’altres llengües i que el nostre projecte independentista no pot fonamentar-se únicament en qüestions identitàries, i encara menys fer-ho de manera excloent. Si volem construir una República Catalana on tots ens puguem sentir còmodes, ho hem de fer sumant valors i identitats, cosint permanentment el país, com s’ha dit sovint. Per això, de la mateixa manera que m’agradaria que alguns connacionals meus abandonessin certes actituds essencialistes que poden provocar rebuig i que poden fer que molts sectors de població arrufin el nas si intueixen que la futura República Catalana els deixarà de banda, també m’agradaria que els castellanoparlants es posessin a la pell d’aquestes persones que pateixen pel futur de la llengua catalana i que constaten la força dels hàbits lingüístics i de les ideologies lingüístiques de la població castellanoparlant. Cosir el país és això, obrir una mica més la ment a tots dos grups i trobar els punts d’intersecció, que hi són.
No tinc cap mena de dubte que entre els patidors pel futur del català es produiria un alleujament massiu si ara comencessin a trobar-se persones que d’una manera o altra fan pública la seva decisió de canviar un hàbit lingüístic concret en favor del català. De fet, això passa cada dia, però no hi ha la percepció que es tracti d’un fenomen perquè no es fa explícit, perquè es viu en silenci, o potser perquè no hi ha un terme que faci de paraigua per a totes aquestes decisions personals. Potser algun dia algú compartirà un comentari a Facebook o a twitter en aquesta línia, hi afegirà una etiqueta i tot començarà. De la història, tots en som protagonistes i l’escrivim cada dia, també a partir de decisions que afecten hàbits lingüístics. Si tu també vols cosir aquest país, pensa quin fil pots posar a l’agulla i comença.
Si es tracta de cosir, el referent arenyenc és sens dubte la puntaire que dóna la benvinguda a la vila. Imatge extreta de:  http://monuments.iec.cat/fitxa.asp?id=328
Si es tracta de cosir, el referent arenyenc és sens dubte la puntaire que dóna la benvinguda a la vila. Imatge extreta de: http://monuments.iec.cat/fitxa.asp?id=328
  1. El present debat sobre l’oficialitat del català en una (la) futura República Catalana és un exemple i una demostració més que ignorar o ajornar el debat entorn les raons i qüestions fonamentals per les quals volem crear un nou Estat independent és una estratègia que no ha funcionat, ni funciona, com estem comprovant amb aquells que anteposen la revolució social a la revolució catalana. En la qüestió de la llengua, el punt fonamental a tenir en compte, i que no s’aprecia prou bé, o simplement s’ignora, és que la revolució catalana (és a dir, la independència de “las províncias” respecte de la “metrópoli” cam va ser la dels EEUU respecte d’Anglaterra) mai no s’hagués plantejat si no fos pel fet “nuclear” de l’existència, pervivència i capacitat d’integració que ha caracteritzat la comunitat catalanoparlant. Existència, pervivència i capacitat d’integració que són l’objectiu permanent d’atacs barroers des dels poders de l’Estat, des del decret de Nova Planta a la llei Wert. Però són els atacs més subtils provinents des del propi territori català, als quals cal donar (i donar-nos) una resposta adequada. I el Manifest del Grup Koyné n’és una, per bé que cal aprofundir més en el tema sense desqualificacions gratuïtes: simplista, maniqueu, conspiratiu, xenòfob, etc.
    La necessària oficialitat del català en el territori on és llengua pròpia no suposa cap reconeixement d’una superioritat de la llengua catalana. Ben al contrari, com els catalanoparlants som plenament conscients que com només amb el català no podem anar pel món, la futura constitució catalana haurà de procurar la competència lingüística en altres llengües. Per començar, les dels Estats veïns (castellà i francès) i, per descomptat, també l’anglès. Els catalans del segle XXI hauran de ser, per tant plurilingües, i no “falsament” bilingües. I el castellà, ben lluny de ser menystingut i foragitat com demagògicament s’argumenta, podrà ser llavors considerat, com es mereix, una llengua de cultura, i no com una llengua d’imposició i dominació. Perquè no altra consideració ens pot merèixer als catalans una llengua que es proclama i vol ser “oficial” sense altres fonaments que “el derecho de conquista”, que amb tan d’èxit van aplicar a Hispanoamèrica, o el d’una immigració colonitzadora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!