Blog d'en Xavier Mir

Tant la política moldava com la catalana comencen l’any ben bloquejades.

A Catalunya, ara que la decisió de la CUP ja és definitiva, continuem bloquejats. En el nostre cas, podem estar emprenyats, decebuts, indignats o el que vulguem amb la CUP, però el fet és que han pres aquesta decisió. Per tant, si des de Junts pel Sí no fem cap gest, es manté el bloqueig i anem a unes noves eleccions. Vistes les paraules d’Artur Mas, que aquest matí s’ha mostrat disposat a plantar cara als qui “compliquen les coses des d’aquí”, i vista la decisió de la mesa del Parlament, és pràcticament una realitat que haurem de tornar a votar. Aquesta és la situació que, afortunadament, preveu la llei per evitar que s’eternitzin situacions de bloqueig.

Que sigui el que hagi de ser, doncs, però continuo pensant que les noves eleccions no estan justificades. Vam dir que faríem servir les eleccions del 27 de setembre per obtenir el mandat democràtic (en un sentit o en l’altre) que l’Estat espanyol no ens deixava obtenir. Vam dir quines candidatures representaven el suport a aquest mandat, vam votar-les i vam obtenir la majoria absoluta. El mandat,  per tant, hi és. Si ara resulta que la manca de consens sobre la persona que ha de presidir la Generalitat provoca l’anul·lació d’aquest mandat democràtic, haurem d’entendre que en realitat no estàvem votant el mandat democràtic de manera única o exclusiva o fins i tot prioritària i personalment veuria cert frau en una nova convocatòria d’eleccions. Tanmateix, és clar que si han de ser-hi, tornarem a votar i tornarem a dir per enèsima vegada que sí, que donem el mandat per dur el país a la independència.

És evident que la situació no és fàcil, ni agradable, ni volguda ni il·lusionant ni moltes altres coses, però també ho és que, ara mateix, l’única persona que pot desencallar aquest bloqueig és Artur Mas. Ningú no li pot exigir que cedeixi i ell té tot el dret de plantar cara. Si ell no ho fa, no serà Junts pel Sí qui li demani que ho faci, ni ERC ni encara menys CDC (que com deia ahir Anna Poch, no li ho permetria ni que volgués).

Paral·lelament, també hi ha un bloqueig a la República de Moldàvia. Aquest matí Ion Sturza havia de presentar la seva candidatura a primer ministre i havia d’obtenir 51 dels 100 vots del Parlament. Ho tenia difícil i al final els qui s’oposen a la seva candidatura han triat la via de l’absentisme: no han assistit a la sessió del parlament i, davant la manca de quòrum (només 47 diputats), Sturza ha hagut de plegar veles. És fàcil deduir, pel principi del qui prodest, quin partit ha tingut més responsabilitat en aquestes absències que han impossibilitat la investidura i que han allargat el bloqueig polític que pateix el país.

A diferència del nostre cas, la seva llei encara preveu que el president Timofti pugui proposar una altra candidatura i en aquest sentit, com explicava al darrer apunt, Vladimir Plahotniuc ha esta movent diversos fils per assegurar-se que, si Timofti torna a proposar un candidat, hagi de ser ell. Veurem què passa els propers dies i si Timofti continua al costat del poble com va semblar que feia amb la designació de Sturza com a candidat, si es plega davant Plahotniuc o si es planta per no haver de plegar-s’hi.

En tot cas, Sturza sembla decidit a assumir aquesta batalla perduda com el principi d’una guerra que per a ell tot just comença. La política moldava ha guanyat un tercer flanc en la batalla contra la corrupció que domina el país i contra el jou de l’oligarca Plahotniuc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!