Blog d'en Xavier Mir

A la República de Moldàvia, els qui comparteixen objectiu diversifiquen l’oferta política.

Si el protagonista del 2014 va ser el 9N, que en principi havia de ser la gran data tan esperada i en la qual coincidien la força dels nostres 300 anys i la dels 25 del mur de Berlín, des del meu punt de vista el protagonista del 2015 ha estat un tema obsessiu, interessadament introduït i clarament perjudicial per al país ara que podem fer balanç de l’any: la maleïda llista única. Em sembla que tots plegats estem vivint aquest procés d’una manera tan intensa que ens costa prendre una mínima perspectiva per poder veure les coses amb lucidesa, però si fem aquest esforç recordarem que tot just ara fa un any i escaig, tot just passat el 9N, anàvem sobrats d’il·lusió i d’esperança i d’optimisme i del que fes falta. Haver aconseguit una participació tan important el 9N malgrat el canvi de format i malgrat que el resultat ja no seria políticament vinculant ens va donar molts ànims. Si comparem aquell moment i aquest, hauríem de ser capaços de veure què ha canviat.

Des del moment que la màxima autoritat del país planteja de manera solemne la seva proposta de llista unitària i la consegüent congelació del debat ideològic es produeix un canvi fonamental: s’introdueix la idea que la independència només serà possible si es produeix aquesta lectura restrictiva d’una unitat que ja existia. I la idea es pot entendre, és clar, com una descripció de la realitat a la qual ens hem d’adaptar si volem tenir èxit o com un postulat d’algú que hem d’assumir si volem continuar avançant cap a l’objectiu que ens hem proposat. Perquè la realitat és que Artur Mas ja tenia al cap unes eleccions amb una llista unitària quan hi havia el 9N al mig de l’agenda política del país.

El problema de la proposta ha estat doble. D’una banda, ha creat una tensió amb ERC i ha apostat per pressionar aquest partit com ara està fent amb la CUP perquè cedeixi i la pressió s’ha produït perquè s’ha introduït aquella idea falsa que només amb la unitat de CiU (sí, CiU, encara!) i ERC s’aconseguirà l’objectiu. I, és clar, qui s’ho creu i veu que ERC hi és reticent, sent indignació i decepció i potser no s’arriba a plantejar mai que el problema no és el posicionament d’ERC, sinó la condició imposada de manera absolutament innecessària, perquè d’unitat ja n’hi havia i justament amb aquella unitat vam poder fer que el 9N fos un èxit.

Però el segon problema ha estat que ens hem passat un any donant voltes a la qüestió quan el que havíem de fer era eixamplar la majoria social partidària de la independència vigilant especialment el flanc esquerre.

Ara que l’any ja s’acaba i que hem deixat enrere les eleccions municipals, les del Parlament i les espanyoles, ja podem valorar els resultats. Les municipals ja van ser un avís molt contundent que hauríem d’haver sabut llegir, però la majoria estava massa obsessionada en el tema de la llista unitària. Ada Colau va guanyar les eleccions com a conseqüència d’aquest debat de la llista unitària i diumenge passat En Comú Podem va guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya. La sort va ser el mal resultat que va fer Catalunya Sí Que Es Pot, probablement atribuïble al cap de llista, perquè si no potser no hauríem guanyat el 27S.

El gir a l’esquerra que està fent el país és evident i l’intent de neutralitzar-lo en nom de la independència per part d’Artur Mas té l’efecte de generar més rebuig encara. El 27S ens vam quedar sense gaire opcions de comprovar si, contra el que diuen algunes veus molt escoltades i algunes plomes molt llegides, la valoració d’Artur Mas (la real, la dels electors, que som els qui hem de decidir a les urnes) es recuperava o continuava davallant. El que tenim, però, és que al maig Xavier Trias va perdre l’alcaldia de Barcelona que tenia CiU i que diumenge passat la Democràcia i Llibertat de Quico  Homs va ser quarta força, per darrere d’En Comú Podem, d’ERC i del PSC.

Al marge del que pugui decidir la CUP diumenge, doncs, i del que pugui acabar passant amb la investidura, continuo pensant que no s’hauria d’haver imposat aquest debat de la llista unitària, que ha tingut més un efecte de tancament de files que no pas d’eixamplament de la majoria social. Pot ser que ens n’acabem sortint malgrat això i podria ser que no ens n’haguéssim sortit sense això, però sempre m’ha semblat més intel·ligent allò de repartir els ous, de no posar-los tots a la mateixa cistella. És la manera com entenc jo la unitat: no cal que anem tots amb el mateix vehicle mentre avancem tots en la mateixa direcció i amb el mateix objectiu.

I com que ja sabeu que fa cert temps que segueixo l’actualitat d’aquell petit país del costat de Romania  que s’anomena República de Moldàvia, resulta que allà estan passant coses interessants si tenim ganes de fer una mica de política comparada. Allà també tenen grans fites perquè hi ha en joc continuar el procés d’aproximació a la UE o tornar a l’àrea d’influència russa; continuar sota l’estigma de la corrupció i de la crisi econòmica que provoca o fer neteja i consolidar un incipient estat de dret. A les properes eleccions, les enquestes preveuen que els partits europeistes que han conduït l’aproximació a la UE aquests darrers anys patiran una davallada molt consistent i no tindran majoria al Parlament. Cal, per tant, renovar l’oferta politica. Per això fa poques setmanes una part important dels membres de la Plataforma Cívica Dignitat i Veritat va entrar en massa a militar en un partit ja existent per utilitzar-lo com a plataforma (per assegurar-se que cap entrebanc administratiu els impedís presentar-se a les eleccions, cosa que podia passar si constituïen un nou partit).

Aquesta setmana, però, la notícia ha estat que l’exministra Maia Sandu, que té molt bona valoració, després d’un període de reflexió, ha decidit impulsar un nou partit: Un Pas Pentru. Sandu, que és una dona intel·ligent i que té clar que està al servei d’un país amb unes necessitats peremptòries, ha decidit crear una altra cistella. El vídeo que presenta el seu projecte ha tingut més de 20.000 reproduccions el primer dia. És molt probable que això generi una sana competició amb La Força del Poble – Dignitat i Veritat, amb qui comparteix objectius de regeneració política i europeisme. Ara els moldaus que prioritzen això ja no tenen una única opció, sinó com a mínim dues, amb possibilitats reals de guanyar unes eleccions. No se sap encara si en un futur aquestes dues formacions polítiques poden confluir en una única candidatura i quin resultat els pot donar això, però la dinàmica de diversificar l’oferta electoral dels qui compartim objectius és sempre molt millor que no pas el tancament de files.

Perquè al cap i a la fi, avui estem tots pendents del que decideixi la CUP, que va obtenir molts vots de persones que volien la independència però que no volien Artur Mas. La CUP, que des del primer moment va dir que no participaria en cap llista unitària, i que no ha estat castigada electoralment per aquest fet.

Passi el que passi, valorem si realment aquest debat que ha centrat tot el 2015 era el que necessitava el procés, si en podem fer un bon balanç, perquè si encara som a temps de rectificar alguna cosa, si ens cau l’oportunitat de fer-ho, és la nostra obligació fer el millor per al país i per aconseguir-ne la sobirania política.

Que acabeu de passar un bon 2015 i que tingueu un 2016 encara millor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!