Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

27 de febrer de 2012
2 comentaris

Eduard Voltas, Carme Junyent, ERC i la independència

El passat 22 de gener, Eduard Voltas publicava a l’AraLa tribu o l’estat“. Vaig voler comentar alguns aspectes d’aquella interessant aportació en aquest apunt a Arenyautes: “La tribu, l’estat, l’Eduard Voltas i en Nelson Mandela“. Ahir diumenge hi va tornar amb un nou article: “En castellà també, sisplau“. Paral·lelament, resulta que divendres vaig tenir ocasió de retrobar Carme Junyent, exprofessora meva, en una conferència a Arenys de Mar.  (A la foto, ella i Francesc Martín, arenyenc de la Plataforma per la Llengua.) Si en el primer article de Voltas trobava erroni partir de la idea que només som el 20 %, ara trobo erroni que ens quedem en el bilingüisme. Si sabem trobar la síntesi del que diu Voltas i el que diu Junyent, passarà una cosa molt important i definitiva per a aquest país. Posem-hi atenció.

El que diu Voltas és cert: “Si jo fos un català d’identitat espanyola, davant la hipòtesi de la independència estic segur que em preguntaria: d’acord, amb la independència viuríem millor, però en aquest estat català que em proposen, ¿jo podré continuar sent jo? ¿La meva llengua, els meus costums, els meus referents, seran respectats i assumits com a propis pel nou estat? ¿O seran tractats com una nosa, com una anomalia que s’ha d’ignorar o superar” També és cert que moltes persones no fan un plantejament així de clar i de racional sinó que simplement viuen la seva identitat de manera intuïtiva i pensen, com deia en un apunt recent, “eso no va conmigo“, però en tot cas cal aconseguir que aquests catalans d’identitat també espanyola vencin el prejudici que la independència és una amenaça per a la seva identitat.

A l’altra banda, Carme Junyent, lingüista, africanista, excel·lent coneixedora dels processos de substitució lingüística, té molt clar quina ha estat la clau d’èxit dels pocs casos en què s’ha pogut frenar, allargar o capgirar un procés d’aquesta mena. I la clau és, precisament, que la societat no sigui bilingüe. Si l’abandonament de la llengua autòctona es produeix en favor de la llengua dominant, el procés de substitució lingüística pot ser fulminantment ràpid. Si, en canvi, es percep que l’alternativa a la llengua autòctona no és una única llengua dominant sinó el conjunt de les llengües més parlades, d’acord amb l’heterogènia d’identitats que conviuen al nostre país, el procés es desvia cap a un model de poliglotisme amb la llengua autòctona com a punt de trobada.

Si fem el que ens demana Voltas sense tenir en compte el que ens diu Junyent, podríem arriscar la llengua en l’intent de guanyar la independència. Si trobem la síntesi, com deia, ens en podem sortir. Com ho podem fer? Probablement aquest és un dels grans reptes per a Esquerra Republicana i per a aquest projecte de país que és la independència.

  1. Xavier, m’alegro que hagis retornat, en general, i, particularment, m’alegro de les reflexions que fas entorn de la gran Junyent. Això mateix és el que intentava de dir-te en diverses de les meves intervencions al teu bloc: que la funció essencial de la independència de Catalunya ha d’ésser garantir la continuïtat de la nació catalana, és a dir, garantir la normalitat lingüística del català al seu domini lingüístic. Naturalment, la independència ha de ser molt més (la construcció d’un Estat realment democràtic, la conversió del nostre poble a la majoria d’edat, la creació d’un sistema de justícia social on la gent pugui fer una vida decent, etc.), però la funció essencial és la que dic. Una independència a la irlandeso-bielarussenca, no, si us plau!
    Aquesta mena d’estratègies “bilingüistes” de què es va parlant ara i adés és un error, o un suïcidi: d’una banda, l’espanyol és innecessari, perquè tothom que té dret a vot en aquest país entén el català, el parli o no; d’altra banda, si de debò es pretén crear un Estat bilingüe, anem directament cap a l’autolingüicidi, això sí, ara administrat per nosaltres.
    Salutacions. 
  2. Em sembla que l’encertes. Ja cansa tanta txatxara entorn al bilinguisme. Per a qui ho vulgui veure, els catalans som proclius a la poliglòssia, cosa lògica com a poble d’arrel fenícia, és a dir comerciants, mercaders, industrials i viatgers. Res a veure amb el suposat bilinguisme que perveben els monolingues castellans.

    Conclusió, pensar el futur en llibertat. Atents a aprofitar els avantatges de la nostra bona disposició envers les llengues. Per dir-ho d’alguna manera tenim l’espanyol gratis i molt a l’abast l’anglès. A més cadascú hi pot afegir aquelles llengues que té més a la vora. De veins i de visitants que parlen tota mena de llengues no ens en manquen. I, és clar, la llengua catalana com a punt de trobada, amb la mateixa naturalitat que ho fan a la resta de nacions amb estat propi que van al capdavant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!