Blog d'en Xavier Mir

A la primera temporada d’aquest bloc vaig rebre de valent per donar suport a ERC quan va fer president Pasqual Maragall i, sobretot, quan va fer president Montilla. Un dels retrets que se’m feia era el de ser un inconscient. Em deien que era de bojos “regalar” tot el poder del país als socialistes. Aleshores tenien el govern d’Espanya, el de la Generalitat de Catalunya, el de l’Ajuntament de Barcelona, el de les diputacions i el de moltíssims consistoris importants. Els crítics m’asseguraven que quan el PSC arriba al poder és molt difícil aconseguir que en marxi. Deien que tenien tentacles i recursos i tècniques refinadíssimes per perpetuar-se en el poder. És obvi que s’equivocaven, oi? Entesos. Ara, però, es tractaria de recordar-ne la lliçó i d’entendre per què ha passat.

El PSC no ha tocat fons perquè continua que ni fa ni deixa fer. Continua fent veure que de la independència no cal ni parlar-ne, que no és una opció. Continua enganyant el seu electorat dient-los que això és una obsessió identitària dels nacionalistes catalans. I parlo d’engany perquè ho avala l’objectivitat de les enquestes del CEO en què els qui votarien sí en un referèndum d’independència diuen que ho farien per raons econòmiques, mentre que els qui votarien no diuen que ho farien per raons identitàries.

El 28 de gener passat n’hi havia uns quants a la manifestació contra les retallades. Molt poquets, francament. Vaig recórrer les diverses pancartes que hi havia abans d’incorporar-me a la d’ERC i quan vaig passar per davant del PSC vaig quedar sorprès perquè eren quatre gats mal comptats. Però és que no m’estranya. Els socialistes amb inquietuds de país han quedat escombrats per un projecte de partit que ja és cent per cent PSOE des de finals de 2008. Sota les sigles PSC ja no hi ha més que el PSOE. I això ofega de manera inevitable qualsevol sortida a l’exterior i condemna a morir ofegat dins la bombolla.

Cal denunciar les retallades del govern de CiU? Naturalment. Es pot fer sense oferir alternatives? Es pot fer de tot, en política, però resulta difícil sense perdre-hi la dignitat i la credibilitat. A Esquerra Republicana tenim una alternativa clara que és tenir la sobirania política i econòmica que té qualsevol estat europeu. Això posaria fi a l’espoli fiscal que patim més que mai i que pateixen també els qui tota la vida han votat PSOE. I potser el pateixen com el qui més, però mentre no s’alliberin de prejudicis ni se’n sortiran ells ni deixaran que se’n surti ningú en aquest país.

Si els votants que queden al PSC continuen entestats en aquesta línia, tindrem govern de CiU per molts anys. Si, en canvi, continuen alçant-se veus alliberades de prejudicis i disposades a fer pinya perquè Catalunya tingui un estat propi, l’alternativa a CiU serà més sòlida. El que em sembla evident és que ni fer ni deixar fer és garantia absoluta de fracàs.

Si finalment CiU deixa escapar el tren i no tenim un estat propi, patirem una lenta degradació econòmica i social. Si aconseguim forçar-los a fer-ho, però, i ells tenen més pes, el model del futur estat serà un model massa neoliberal. Si els qui creiem en la justícia social fem pinya tenim opcions de construir un estat millor. No tinc esperances de poder comptar mai amb les obtuses sigles del PSC, però sí amb bona part de les persones concretes, amb noms i cognoms i amb més capacitat de raonament que els dirigents del partit.