Campament base consolidat. No errem el camí (falten 41 dies)

Ara que enguany hem celebrat els vint-i-cinc anys del cim de l’Everest, permeteu-me que plantegi les properes eleccions en termes al·legòrics, com si es tractés d’un nou ascens.

 

Entenc que la voluntat majoritària del país és que José Montilla no torni a ser president de la Generalitat i que els socialistes no formin govern a la propera legislatura. La seva tossudesa a fer passar els interessos del PSOE per davant dels de Catalunya ha tingut aquest efecte. Ara sembla que l’electorat vol buscar una alternativa, una sortida urgent a una situació que a molts se’ls ha arribat a fer insuportable: són molts els qui estan fins al capdamunt d’uns socialistes que, quan no és Corbacho amb les seves amenaces intolerables –i encara impunes!–, és Hereu amb la bestiesa del 14 de febrer festiu o són les amenaces a Itziar a Ciutat Vella. Com que no paren de donar-nos alegries, és lògic que la prioritat del país sigui consolidar el campament base abans de continuar el camí.

En aquest sentit, unes enquestes que donen al voltant de 30 escons al PSOE-C i aproximadament el doble a CiU quan només falten 41 dies per anar a les urnes fan pensar que el campament base està més que consolidat. Era intel·ligent assegurar-lo abans de continuar fent camí. No ens podem proposar de fer cap cim si no partim de certes condicions. Perquè no se’m malinterpreti l’al·legoria: calia reduir les forces i la influència dels qui volien encaminar els nostres esforços col·lectius cap a un altre cim, el de la provincianització i els sacrificis en favor de Madrid. Ara, amb trenta escons, aquesta gent ja no pot condicionar res ni que en trobin deu o quinze més que els ajudin (siguin d’ICV o siguin del PP). Ara tot és qüestió de no errar el camí.

Falten 41 dies i Artur Mas serà president de la Generalitat amb tota seguretat. Ara l’independentisme, aquesta meitat creixent de la població que vol un estat propi, ha de rumiar quin és el millor camí: donem una àmplia majoria a Artur Mas (potser majoria absoluta si ens posem generosos) i avalem el seu full de ruta i les seves tesis? O, assegurat com el tenim, el collem i l’obliguem a comptar amb el suport d’algun dels tres partits independentistes perquè el full de ruta i les tesis siguin unes altres. Un camí porta a haver de parlar de concert econòmic, de por a la fractura social, etc.; l’altre, a pactar un full de ruta que ens permeti institucionalitzar el procés d’independència al més aviat possible. Quan l’objectiu és fer el cim, errar el camí i fer marrada pot ser letal. Sens dubte cal votar independencia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *