Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

9 d'abril de 2006
Sense categoria
9 comentaris

Carod es mereix un desgreuge

Defensar la trajectòria i els actes d’un polític i reclamar que, per una vegada, se li faci un reconeixement públic de desgreuge és una iniciativa potser abocada al fracàs i potser inútil en una situació política tan partidistament interessada com l’actual, però que només la llibertat del blocaire permet dur a terme. Aprofito aquesta llibertat, doncs, i em declaro desinhibidament admirador de Josep-Lluís Carod-Rovira. Una admiració que no és acrítica ni incondicional, però l’expressió de la qual ha acabat essent per a mi inajornable, necessària ara més que mai i, potser, amb vocació de ser simptomàtica. Tinc trenta-tres anys i cada cop estic més convençut que Carod serà per a la meva generació allò que Pujol va ser per a l’anterior. Aquesta apologia de Carod que avui escric la faig, i no ho nego, des de la simpatia per ERC, però amb el desig de travessar aquesta esfera social i arribar, en un primer pas, a tot el sobiranisme; en un segon pas, a tothom que es consideri català; i en un tercer pas, als espanyols i a la resta del món.

 

Tots sabem que els governs tenen, entre altres poders, el de marcar l’agenda política, el de decidir quina és la pregunta o el tema i quan es posa sobre la taula. Això fa que determinats temes s’enterrin de pressa o que d’altres es magnifiquin. La lluita pel poder porta implícita la creació d’una xarxa de complicitats mediàtiques que han de fer possible aquesta pràctica. A vegades aquestes operacions mediàtiques troben una resistència testimonial que no fa sinó confirmar el domini mediàtic. En d’altres ocasions la societat civil aconsegueix organitzar-se bé i els mitjans es veuen obligats a concedir-los un petit espai per no perdre credibilitat, ja que diuen que la realitat es llegeix als seus diaris. I ja és una cosa més excepcional que la iniciativa i la pressió de la societat civil capgirin un procés que un govern havia decidit controlar. Tot això ve a tomb per l’anomenat cas Carod, que va tenir molt de mediàtic ara fa un parell d’anys, i que ara gira full com si res no hagués passat, com si no hi hagués res de nou amb l’alto el foc permanent d’ETA.

Ara, govern espanyol i mitjans de comunicació duen a terme una operació per la qual la pacificació del País Basc ha de quedar com un mèrit de Zapatero i del PSOE. Això implica una determinada interpretació de la realitat i una determinada lògica deductiva que resulta massa interessada a construir un imaginari col·lectiu que ens provincianitza. Cal denunciar aquesta operació i fer evidents les contradiccions que presenta.

En primer lloc, la discreció que tan solemnement reclama Zapatero per negociar la pau és la mateixa que es va negar a Carod quan es van filtrar les informacions de la seva entrevista amb membres d’ETA, amb la salvetat que Carod no podia negociar res sinó només parlar des de l’experiència d’ERC amb Terra Lliure. En aquella primera reacció mediàtica s’hi van barrejar massa elements que amb el temps no s’ha tingut la cura de desgranar. D’una banda, la filtració d’aquella informació, que demostra una gran deslleialtat cap a les institucions democràtiques i que no hauria d’haver quedat impune. No oblidem que els serveis secrets es paguen amb diners públics, també dels catalans, que la informació que obtenen no pot sortir del Ministeri amb tanta facilitat, i que el Ministeri n’ha d’informar els governs autonòmics. Aquest mal ús per part del PP no va ser denunciat pel PSOE com caldria esperar. D’altra banda, la naturalesa de l’entrevista es va tergiversar interessadament. Carod va negar que hagués pactat res i va afirmar reiteradament que només hi havia anat a parlar. Tampoc se li va fer justícia en això, perquè a tothom li anava bé aquell setge a un polític independentista que volien desacreditar i enterrar políticament. Hauria estat just reconèixer aquesta diferència entre pactar i parlar.

En tercer lloc, se li va retreure que ho fes sense permís del govern espanyol. Aquí entrem al moll de l’os, perquè és on s’enfronten dues visions del que ha de ser un conseller primer o un president de la Generalitat. L’actitud de Carod no em provoca sinó admiració. La seva visió del que significa ser un polític català trenca la línia del que coneixíem fins llavors. Carod va actuar com un cap d’estat. Ja sabem que no ho era, però l’alternativa era pitjor i conduïa a la pèrdua de dignitat nacional. No podem oblidar que el PP i el PSOE havien signat un pacte antiterrorista que deixava al marge tots els altres partits, com si ETA no fos un problema que afectés Catalunya, com si no hi haguessin assassinat Ernest Lluch i tants altres. Un polític català no pot acceptar un pacte que deixa el seu país al marge d’un problema que l’afecta greument. PP i PSOE van ser deslleials a Catalunya. Per tant, tancaven les portes de la via institucional. En un altre país, l’experiència d’ERC amb Terra Lliure hauria estat esgrimida com a model per solucionar el conflicte basc, però a Espanya es va tallar aquesta via. D’altra banda, si Carod hagués informat prèviament el president del govern espanyol, aleshores Aznar, és evident que la notícia s’hauria esbombat igualment i la trobada no s’hauria dut a terme.

També és important recordar que la proposta d’ETA a Carod no es produeix en un moment qualsevol, sinó que segurament és fruit de la gran victòria electoral d’ERC, que havia doblat resultats a les darreres eleccions. Ara potser ho veiem més clar: ERC demostrava que hi havia un camí, que l’independentisme podia tenir el suport social suficient si abandonava la lluita armada i entrava en la lluita parlamentària, i que si això passava simultàniament al País Basc i a Catalunya els processos es podien alimentar mútuament. Desconec les intencions d’ETA en convocar Carod, no sé si com diuen alguns era una trampa, però Carod tenia una cosa a dir com a polític català, va tenir l’oportunitat de dir-ho i s’hi va arriscar. Com ell, penso que si aquella entrevista va servir perquè ETA abandoni la lluita armada valia la pena. Té, per tant, tot el meu suport. L’alternativa era rebutjar l’entrevista, desentendre’s del problema, deixar-lo en mans del govern espanyol i malbaratar un gran capital polític com és la integració de membres de Terra Lliure en la política parlamentària. Contra els qui diuen que va ser ingenu, jo penso que Carod pot tenir la consciència tranquil·la i que sabia quins riscos assumia. El que jo tampoc m’esperava era un setge tan ferotge i tanta hipocresia i baixesa com es va veure aquells dies en articulistes, tertulians radiofònics, polítics espanyols i polítics catalans. Al capdavant de tots, el que recordo millor és Duran i Lleida. Les seves paraules van dibuixar molt bé l’altre posicionament de la política catalana, el que CiU haurà d’abandonar si, com diuen algunes veus, vol governar amb ERC la propera legislatura.

El cas Carod, però, no es limita a aquell episodi breu però intens de la trobada amb ETA, sinó que ha pres dimensions paradigmàtiques, probablement perquè les paraules i els fets del president dels republicans vénen de molt més lluny i es projecten cap a un futur ple de possibilitats. Carod continuarà topant amb la visió política espanyola com no podia ser altrament mentre aquesta continuï instal·lada en l’uniformisme i en la negació de la nació catalana i del seu dret a l’autodeterminació. Hi ha com a mínim un parell d’ocasions més en què d’ha fet evident aquest setge irracional i hipòcrita contra Carod. Una va ser el pretès escàndol de la corona d’espines, quan en realitat va ser Maragall qui va tenir l’ocurrència. Carod podia haver reaccionat malhumorat o a la defensiva, però segurament no s’hauria estalviat les crítiques, potser aleshores per no tenir sentit de l’humor o per no tenir carisma. L’altra va ser quan va dir que un estat que feia joc brut per evitar que es reconeguessin les seleccions catalanes no era digne d’organitzar uns jocs olímpics (no cito textualment). Les pressions rebudes per part d’alguns països es van fer públiques i són conegudes per tothom qui les va voler escoltar. L’actitud de l’estat en aquesta qüestió va ser certament indigna i Carod tenia raó de denunciar-ho. Per molt que els jocs fossin cosa d’una ciutat, el cert és que la política espanyola no té res d’esportiva. Si les declaracions de Carod van provocar una campanya de boicot, pitjor per a qui se la cregués. I si hi ha empreses que han basat les seves estratègies en un mercat espanyol que els gira l’esquena si no reneguen de la seva catalanitat, millor que s’hi pensin dues vegades. Aquest país s’encamina amb passes lentes però segures cap a la plena sobirania, i això no tothom ho entendrà bé. Qui s’hagi jugat els diners per obrir mercat a Espanya haurà de recórrer a la pedagogia per deixar clar que una cosa és la qualitat dels productes i l’altra les relacions polítiques entre nacions.

Tot aquest soroll que s’ha estat abocant sobre la figura Carod té una intenció més o menys declarada que va més enllà de la valoració justa a què estan sotmesos els actes i les declaracions de qualsevol polític. Una primera intenció és eliminar un adversari polític. Una segona intenció és frenar l’augment de l’independentisme parlamentari, que té en Carod el més clar representant. I una tercera intenció és desprestigiar i degradar Catalunya i la política catalana. Cadascú haurà de valorar si té partit pres en alguna d’aquestes intencions. Si no és el cas, crec sincerament que seria de justícia un acte de desgreuge col·lectiu o simbòlic. Ignoro quina seria la millor manera de fer aquest desgreuge. Suposo que en cada cas seria diferent. Jo faig avui, humilment, aquesta reflexió a risc que em titllin d’ingenu. Altres podrien donar suport a una candidatura al Nobel de la pau o potser un bon acte de desgreuge seria demanar a Carod que fes de mediador en el procés de pau a Euskadi. Una cosa, però, em sembla clara: fer com si res, oblidar que Carod va fer un sacrifici personal i polític en benefici de la pau a Euskadi no és just. I la injustícia ens envileix.

Desitjo que s’acabi de recuperar de l’angina de pit i que torni ben aviat a la primera línia de l’activitat política. No ens podem permetre prescindir de polítics com Josep-Lluís Carod-Rovira. Fer-li justícia no és cosa exclusivament dels simpatitzants d’ERC, dels independentistes o dels catalans en general. La justícia és universal.

 

 

 

 

 

 

 

 

  1. Estic d’acord amb el que dius. L’acarnissament que ha hagut de patir d’adversaris polítics, periodistes, mitjans, opinadors i graciosos de diferents pelatges ha estat molt dur i injust. Ara bé, la magnitud dels atacs ha estat directament proporcional a la por que inspirava. La categoria política i intel·lectual de Carod està per damunt de tots els que el van fustigar. Penso que es tracta d’un autènctic estadísta i del qual la nostra nació no pot, ni ha de precindir. A Carod li queda molta corda i ha de dir i fer moltíssimes coses més.

  2. Em pasa el mateix que a tu!

    I, sincerament, té molt de merit el que està fent en Carod. Però molt. Tot el sistema està en contra d’ERC i d’ell mateix, i, encara així, hem pasar de 12 escons a 30, que vaticinen les enquestes actuals.

    Amb totes les vides, polítiques, que ha tingut em fa olorar que acabarà com a President de la Generalitat.

    El temps ho dirà.

  3. Per guardar les aparences i no aconseguir gaire res, més enllà de la provocació mediatica.

    O tanmateix com una situació de cirspació controlada per el de la Guàrdia Civil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!