Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

6 d'abril de 2006
6 comentaris

Segona carta a l’Enric Borràs

Benvolgut Enric:

En la teva resposta a la meva carta oberta em recordaves que ni la Generalitat ni el Parlament són sobirans i que són fruit d’un acte de "gràcia" (les cometes són teves) concedit per l’amo espanyol en altres moments passats. M’alegra constatar que comencem amb bon peu i que ens entenem en coses bàsiques. Perquè no puc sinó estar d’acord amb tu que cap d’aquestes dues institucions representa la plena sobirania del poble català. Tanmateix, crec que també estem d’acord que ara mateix en representen el màxim grau. Per això m’agrada que escriguis: "Ara bé, sí que entenc que una de les possibles vies fóra reciclar el que tenim, si això fos útil a l’objectiu d’independència". M’agradarà molt que, si pot ser, m’expliquis quines altres vies tens pensades com a alternativa, però em sembla molt positiu que estiguem d’acord en aquesta opció per començar. És a dir, "no necessàriament", com dius tu, s’ha de "proclamar l’estat català des d’aquest Parlament captiu i sotmès a un poder aliè i superior", però és una opció.

Lligant amb el punt anterior, també m’alegra comprovar que estàs disposat a aprofitar l’estructura vigent, encara que sigui "posada per l’enemic". Seria el cas d’utilitzar el Parlament i la Generalitat, però també d’utilitzar aquest referèndum. On comencen a aparèixer diferències entre nosaltres és en el llenguatge. Em refereixo a expressions com "enemic". Tinc molt clar que aquesta paraula ha definit amb molta justesa en altres moments històrics les relacions entre catalans i espanyols si se’m permet la simplificació. També sé que avui hi ha persones que no tenen cap escrúpol a desenvolupar i promoure polítiques i actituds que atempten greument contra la llengua i la cultura catalana i, en definitiva, contra la nostra nació. Tanmateix, una resposta en termes bèl·lics no em sembla la més adequada. Quan fem públics els nostres greuges i les nostres denúncies hem de tenir present a qui ens dirigim i quines possibilitats tenim que el nostre missatge arribi. No podem perdre de vista que al nostre país hi ha persones vingudes d’arreu, també de terres castellanes, andaluses i extremenyes. Si aconseguim que aquestes persones entenguin quins motius ens empenyen a voler un estat propi, algun dia podrem ser majoria. Si fem servir un llenguatge massa bèl·lic, molt probablement només provocarem un bloqueig, un rebuig frontal. El llenguatge bèl·lic pot ser útil per compactar un grup reduït, però no per establir complicitats.

Una tercera qüestió és posar-nos d’acord en allò que jo en deia "el joc democràtic". Jo feia servir aquesta expressió per comentar l’estratègia d’ERC com a representant de l’independentisme parlamentari. Quan l’independentisme, a més de tenir un objectiu final que és la consecució d’un estat propi, té un programa de govern i ocupa uns escons, es troba immers en un joc que ja no es pot plantejar en termes absoluts ni dicotòmics, es troba que ha de desenvolupar polítiques concretes i buscar suports en altres forces polítiques per formar unes majories o altres. Es troba amb contradiccions i paradoxes. ERC, per exemple, amb 23 escons a les darreres eleccions, tenia dues opcions: formar govern a partir d’un pacte o no formar-lo i quedar-se a l’oposició. Dins del joc democràtic tot té els seus pros i els seus contres. És en aquest sentit que jo feia servir l’expressió. Sembla, però, que tu t’hi refereixes per designar el sistema en si, el fet que a partir d’un vot es trïin uns representants que des d’un parlament pactin les lleis. Si és això, si la teva concepció de l’independentisme passa també per aquí, ja tenim un altre punt d’acord molt important. Això vol dir, i corregeix-me si no ho interpreto com cal, que la teva estratègia passa pel sistema de partits i per l’aspiració d’obtenir representació parlamentària. Si és el cas, potser caldria distingir, dins d’allò que jo anomenava independentisme extraparlamentari, entre el que té vocació d’esdevenir parlamentari i el que no en té. Estaries d’acord amb mi? Creus que aquesta distinció és útil? I si creus que ho és, amb quin grup t’identificaries?

La quarta qüestió és la del referèndum per la independència. Tens raó quan dius que res no impedeix a ERC impulsar una declaració de sobirania. Fins i tot amb un únic diputat es podria fer, però suposo que si fins ara no ho ha fet és, precisament, per allò que dèiem del joc democràtic (o, si ho prefereixes, parlamentari), pels efectes que hauria tingut. ERC devia pensar que mentre el PSC fos a l’oposició continuaria reivindicant l’aposta per l’Espanya federal, i aquesta aposta mantindria molts votants a l’espera que aquesta opció fos possible i desestimant que la sobirania sigui una opció necessària. A més, el PSC hauria accentuat el seu espanyolisme per distingir-se de CiU. Ara, el pacte del Tinell ha fet que alguns antics votants del PSC hagin quedat decebuts per polítiques que ells troben massa nacionalistes. Aquest és un efecte que ja es pot constatar. Per a l’altre, el descrèdit del projecte federalista, caldrà esperar les properes eleccions. Amb tot això, ERC espera captar vots del PSC i augmentar la seva base electoral amb persones que comencin a veure en la sobirania una opció necessària. ERC deu haver valorat que plantejar ara un referèndum per la independència hauria creat un rebuig innecessari i hauria estroncat, per prematur, aquest transvasament de vots. En canvi, fer-ho un cop acabada aquesta etapa de l’estatut tindrà un efecte diferent.

També parles del Quebec i del fet que allà es forcés un canvi de la constitució per poder convocar plebiscits. No sé si amb això vols dir que ERC hauria de fer el mateix i exigir un canvi a la constitució espanyola com a contrapartida, per exemple, a l’aprovació dels pressupostos o a la investidura de Zapatero. Si vols que et sigui sincer, a mi també m’agradaria. Crec que ERC no ha tret prou suc del seu suport a Zapatero i espero que siguin més exigents en futures ocasions, però suposo que hi ha dos factors que ho expliquen. L’un s’ha fet evident amb l’estatut: el suport d’ERC incomoda Zapatero i prefereix pactar amb CiU, que no és independentista i encaixa millor dins d’Espanya. L’altre és el PP: hi ha un joc pervers pel qual, si Zapatero cedeix massa, el PP podria tornar al govern i aleshores no hi hauria ni reforma de la constitució ni res. Potser sí que una altra legislatura del PP faria créixer l’independentisme, però no crec que hàgim de recórrer a aquesta estratègia de confrontació. En qualsevol cas, segur que tindrem ocasió de comprovar-ho.

Res més per ara. Espero que aquesta segona carta t’hagi resultat interessant i, si ho vols, podem continuar.

  1. Xavier,

    Perdona que m’aprofiti del teu espai, però aprofitan l’avinentesa que et carteges amb l’Enric Borràs, voldria denunciar que en el seu bloc practica la censura. Els meus comentaris, sovint (quasi sempre) crítics amb la seva postura, sovint (quasi sempre) sectària, l’han molestat d’allò més (suposo que més d’un cop he tocat la llaga). Ja va dir-me que no em contestaria més perquè utlitzava un pseudònim (de fet només li molesta el meu de pseudònim, doncs bé que en contesta d’altres de comentaris anònims). En dos dies ja n’ha borrat tres, el darrer on em queixava de la seva actitud censuradora.

    La veritat, però no m’estranya la seva actitud sectària, pròpia dels estalinistes que han contaminat i han minoritzat l’independentisme català com a moviment polític. Bé no m’allargo més i torno a demanar-te escuses per utilitzar aquest espai per denunciar aquesta actitud inquisidora d’un que diu defensar la llibertat del seu país. Malament ho tenim

    Llibertat i Independència

  2. A veure, la pregunta del milió: volem o no volem independitzar-nos? SÍ o NO? Doncs assumim totes les punyeteres conseqüències. Els catalans voldríem que els espanyols ens fessin una bonica llei d’independència, que complint uns determinats requisits perfectament legalitzats, i sempre amb un somriure d’amics i de bon rotllo, els espanyols ens diguessin adéu, a nosaltres i als nostres diners, cantant allò de "amigos para siempre"…

    SI US PLAU, una mica de realisme. Volem el divorci? Doncs posem tota l’artilleria política, i assumim el mal rotllo. Algú ha vist mai un divorci on un dels membres del matrimoni s’emporti els diners i l’altre li rigui els acudits? Els espanyols són molt més conscients que nosaltres del que significaria un procés d’independència. Ells saben que som enemics, competidors o estranys, però mai amics, companys ni socis.

    Hem de tenir clar, no hi haurà independència sense confrontació, sense xoc frontal, sense batalla política tensa, dura i desagradable. BENVINGUDA SIGUI. Serà que anem per bon camí. El camí amistós a la independència és, en la meva opinió, una utopia, una fantasia, que la covardia acumulada ens fica al cos als catalans.

    Per cert, tota la meva família és andalusa (per als incrèduls o escèptics o… en fi).

    Salutacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!