Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

29 de març de 2006
5 comentaris

Carta oberta a l’Enric Borràs

L’Enric Borràs ha tingut l’amabilitat d’afegir un comentari molt interessant al meu bloc d’ahir. Li ho agraeixo i em permeto de respondre-li amb aquesta carta oberta:

Benvolgut Enric:

Una de les coses que més ràbia em fa és saber que a CiU hi ha independentistes estancats, és a dir, persones que volen decididament que tinguem un estat propi, però que no es nota gens perquè són dins d’un partit que no ho vol, que ha tingut majoria absoluta, ha pogut declarar la independència i no ho ha fet. Els dirigents de CiU mantenen les seves bases, les JNC, en aquesta indefinició. Et puc assegurar que no em vull trobar mai en aquesta situació. De moment hi ha diferències, perquè ERC encara no ha tingut cap majoria absoluta per posar a prova el seu independentisme, però de totes les forces parlamentàries, és l’única que aposta per aquesta via.

Fins i tot en el supòsit que l’independentisme d’ERC fos una trampa per captar els vots d’un sector del catalanisme, tindria mèrit haver duplicat escons esgrimint aquest objectiu com a columna vertebral de les seves polítiques. Ningú com ERC ha posat la independència sobre la taula amb tant de ressò mediàtic. Seria molt pitjor que cap partit parlamentari parlés d’independència. Aleshores, a no ser que l’estratègia que tens pensada passi per la revolució armada, caldria que un altre partit independentista rebés prou suports per exercir el dret d’autodeterminació des de la màxima institució democràtica catalana, que si no hi tens cap inconvenient, és el Parlament. Et reconec que el nostre Parlament no és del tot sobirà, però, humilment, no se m’acut des de quin altre lloc ens podem declarar independents. I no ho dic amb to burleta ni amb menyspreu. Sincerament, m’agradaria saber quina és, pas per pas, l’estratègia que tens pensada. La d’ERC, tot i que tens tot el dret de no creure-te-la, passa per entrar en el joc democràtic i en el femer que sovint és la política de partits, però amb l’objectiu d’obtenir el suport social suficient i legítim. Fins que no hi hagi una majoria absoluta que ho vulgui, cal continuar treballant amb paraules, idees i polítiques concretes.

Tornant al moll de l’os del que em deies, jo també espero, i ho escrivia a l’entrada del bloc d’ahir, que ERC posi data de caducitat a l’etapa de reforma de l’Estatut. Cal insistir un cop més que ERC, amb 23 escons, no podia impulsar tota sola una declaració de sobirania. I que es desenganyin, si us plau, els qui creuen que CiU i ERC juntes ho haurien fet. Carod va oferir-se a Pujol en tres ocasions, oficialment, al Parlament, i va quedar clar que per a aquesta aventura no podem comptar amb CiU. En tot cas, el dia que els sobiranistes assaltin la cúpula convergent en podem tornar a parlar. Mentrestant, ERC només tenia dues alternatives: quedar-se a l’oposició o acostar-se temporalment al PSC i a ICV per intentar l’última reforma de l’estat espanyol, la que havia de permetre als socialistes catalans demostrar que l’Espanya federal és possible. Tres anys han estat suficients per deixar clar que Espanya no es vol moure d’on és. I qui segueixi parlant de federalisme és que viu als núvols o que ens vol prendre el pèl. Sé que a tu t’importa un rave l’Espanya plural. A mi també. Però aquesta etapa no tenia l’objectiu de fer-nos moure a nosaltres, sinó als socialistes catalans. Et puc assegurar que hi ha socialistes desenganyats pel fracàs de la via federalista, com en el seu moment hi va haver convergents desenganyats pel pacte amb el PP. Si tot plegat ha contribuït a engreixar l’espai electoral catalanista, ho dono per encertat.

Ara això s’acaba. L’estatut arribarà aviat al seu final de trajecte. S’aprovi o no, hi haurà d’haver eleccions. Com deia ahir, penso que ERC hauria de donar un missatge molt clar de cara a la propera legislatura. Qui vulgui governar amb ells ha d’assumir l’objectiu de la sobirania, perquè ja no hi ha més reformes a fer a Espanya. S’ha tancat un cicle. Personalment opino que ERC pot millorar substancialment els resultats de les darreres eleccions i que pot tornar a tenir la clau. Novament, pot forçar els altres partits a moure les seves posicions. I si es queda a l’oposició, s’hi quedarà amb ICV i el PP. Però no entraré ara en les travesses electorals perquè m’imagino que no t’interessen.

Acabo, doncs: després de l’estiu, un cop passat el referèndum, es convoquen eleccions. I ERC posa com a condició per governar amb ells un full de ruta sobiranista que inclogui el calendari que em demanes. Si queden a l’oposició, serà el moment d’intensificar la feina conjunta amb l’independentisme extraparlamentari. Cal esperar, això sí, que el procés de reforma de l’estatut esgoti tots els tràmits. Ningú no entendria la impaciència d’ERC. No ve de dos o tres mesos. A això em referia ahir quan parlava d’una aproximació entre l’independentisme parlamentari i l’extraparlamentari.

Com ho veus, Enric? Moltes gràcies un cop més i fins la propera.

Xavier

  1. Xavier, no cal que t’hi escarrassis. Difícilment convenceràs aquells que fins ara han minoritzat l’independentisme. Jo, ha vegades em pregunto si no s’han adonat que l’única manera d’assolir allò que molts desitgem és només a partir de sumar. Hem de sumar esforços amb aquells que no parlen la nostra llengua, amb aquells que es diuen Rodriguez, Hafid… Si no és així difícilment assolirem l’objectiu. El discurs que fa en Borràs no suma, sinó que minoritza, és el mateix discurs que jo he sentit els darrers 30 anys en el moviment independentista, que ha esdevingut minoritari i dividit (pocs i mal avinguts). No s’han modernitzat i segeuixen sense fer-ho. Possiblement és així com millor se senten.

  2. Independentistes són tots aquells que el dia del referèndum votaran SÍ. Unionistes els que votaran NO.

    Però compte, això és aplicable a la gent, a la població, no pas als dirigents polítics!! Els polítics independentistes no són aquells que hi votaran a favor, sinó els que FARAN la independència. Justament per això, ERC i CIU poden estar farcides de "ciutadans" independentistes, però de polítics independentistes quants n’hi ha? Que la facin, que la seva prioritat i urgència màximes sigui aconseguir la independència? De moment, al Parlament colonial, ZERO.

    La missió dels polítics, i dels partits (si mai n’hi hagués) independentistes, no és votar a favor el dia del referèndum com la gent del carrer, no. Ben al contrari, la missió dels polítics és liderar, aconseguir realitzar el canvi de mentalitat, d’actitud, de fets consumats, de tendència irreversible, que porti aquesta nació a forçar un referèndum i que, aleshores, els ciutadans independentistes, que formen part de les bases dels partits, o que són al carrer cuidant la família o creant riquesa o creant cultura, PUGUIN VOTAR SÍ.

    Per tant exigim a cadascú la seva responsabilitat. La que li pertoca. Ni més ni menys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!