A la primera sessió, el Sr. Bernardos fa una aferrissada defensa de l’autonomia universitària i explica per quin motiu s’ha preparat el curs: perquè hi ha eleccions. Així de clar i de desacomplexat. Això pot voler dir dues coses: una és producte de pensar correctament i l’altra, de pensar malament. Si pensem correctament hem d’entendre que el Sr. Bernardos vol proporcionar als alumnes la informació i el debat necessaris en benefici de llur criteri. Si pensem malament, el curs és una eina al servei de la campanya d’un partit. Després del seu breu parlament comencen les primeres sessions en què els responsables dels diversos partits parlen de les respectives campanyes. He dit diversos partits? Perdó: només PSOE-C (Collboni) i CiU (Madí). Només. Les hores tercera i quarta, en lloc dels responsables de campanya d’Esquerra, ICV-EUiA, PP o Ciutadans, tenim Alana Moceri que ens parla d’Obama i dels Democrats Abroad i l’alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros. David Marín escriu al seu bloc
que “fa temps que hi ha unes pressions molt intenses perquè Àngel Ros
sigui
el cap de llista del PSC a Lleida en les eleccions al Parlament
d’aquesta tardor”. Sóc gaire malpensat si lligo caps?
Com que en apunts anteriors ja he fet alguna referència a Lluís Foix i a Josep Cuní, i com que no vaig poder assistir a la primera sessió del dimecres 7 i la taula de joves polítics em va semblar prou equilibrada tot i algunes absències, deixo el tema del cara a cara per a un altre apunt per poder-m’hi estendre i passo a explicar el que va passar a la taula de “Comunicació i política”. El programa presentava una solució prou enraonada: la persona encarregada de la comunicació de la Generalitat, Aurora Massip, i un dels referents de la comunicació pública, Manel Fuentes. Però allà al mig ens hi van entaforar, sense explicar per què, un execrable i indignant exhibicionista del carnet del PSOE com és el Sr. Joan Tàpia, el qual, sota el nom d’analisi política, va fer un míting en tota regla i al final es va permetre de burlar-se de l’audiència dient “de cara a les eleccions jo tinc les meves preferències i suposo que s’ha notat”. Entre altres coses va dir que durant l’etapa de CiU el control sobre els mitjans de comunicació públics havia estat del 99 % i que en els anys de govern d’esquerres havia estat de l’1 % i que per això ara CiU podia guanyar les eleccions.
El curs va acabar divendres amb una nova doble sessió. A la primera Toni Cruanyes, que dóna mil voltes al suposat “mestre” Foix. El “mestre” va deixar anar quatre tòpics, va aprofitar per dir que Laporta és un populista i altres coses que ja vaig explicar en un altre apunt, mentre que el “deixeble” va fer una anàlisi excel·lent dels candidats, de les campanyes i del context polític de la Gran Bretanya. Deu per a Cruanyes i zero absolut, rotund i categòric, amb reprovació i targeta vermella per a la presa de pèl amb potes que és el Sr. Foix. I Cruanyes remata la jugada amb la humilitat de referir-se a ell com a “mestre”: “si ell ho va dir, qui sóc jo per contradir-lo?”
A la darrera sessió de totes, i per parlar de la influència dels tertulians en la política, hi havia d’haver Rafel Nadal, Antoni Bolaño, Jordi Sànchez i Vicenç Villatoro. A l’hora de la veritat Villatoro no hi era i ningú no ens va donar cap explicació. Respecte per als alumnes, en aquest sentit, inexistent.
Conclusió: l’autonomia universitària és certament important. Les universitats han de poder programar cursos sobre política amb plena llibertat. Però això té una contrapartida en forma de responsabilitat, la responsabilitat de no caure en partidismes i manipulacions flagrants, perquè és justament això, el mal ús dels recursos públics, el que provoca, per pura necessitat, la intervenció dels governs. Compte amb els senyors Bernardos i Guiu i potser també amb la senyora Llop. No els coneixia de res i em vaig matricular al curs sense prejudicis, perquè m’agrada la política i la majoria dels ponents eren interessants, però al final del curs ha resultat que els autèntics protagonistes no han estat els ponents sinó els coordinadors.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Saltimbanqui conegut, va passar del JNC a malaparlar del nacionalisme, un mediocre com tots els del PSOE-c a sou i bona, molt bona nòmina.
Quin “pajaru” un personatge que ha ascendit sempre a l’ombra del PSOE-c, el càncer de Catalunya.
Una vegada va sortir al programam Àgora, en una tertúlia de joves, estava la Palzuie, i el mateix Cruanyes -que va donar una lliçó de formes- en canvi el saltimbanqui, només feia que que fer propaganda barroera a favor del PSOE.