Però el més clar és que aleshores ja estava molt definida la idea que Montilla, valent-se de la seva condició de Molt Honorable, havia d’imposar la senyera en detriment de la pancarta consensuada per l’organització. Tot i no ser una manifestació organitzada pel Govern, Montilla anima tothom a participar-hi però alhora imposa, implícitament, quina ha de ser la capçalera. És evident que alguns en volen fer la manifestació de la defensa de l’estatut i això vol dir que, des d’aquell mateix instant, el PSOE-C posa tota la carn a la graella i la maquinària publicitària a tota potència. Opinadors amb argumentaris dirigits, intel·lectuals entabanats i operacions de xantatge. Tot alhora. Foc a discreció. No han pogut evitar ficar-se a la ratera perquè en tenen vocació, però fins i tot atrapats no deixaran d’esgarrapar tot allò que tinguin a l’abast. Així, sentim que Òmnium és una entitat que viu de les subvencions, com si això l’obligués a ser fidel a alguna cosa o a alguna directriu d’algun partit; sentim que el president Montilla l’ha votat el poble i que la Junta d’Òmnium no, etc.
I tot plegat amb un primer objectiu que han aconseguit: crear la sensació de polèmica quan la polèmica és inexistent. No hi ha polèmica. Hi ha un president i un partit i tothom que poden entabanar que creuen que han de ser a la manifestació però no estan d’acord amb allò que diu la pancarta consensuada i que, diguem-ho de passada, és perfectament assumible. O potser Montilla no està d’acord que som una nació? O no està d’acord que nosaltres decidim?
I paral·lelament a la polèmica, a fer valdre la seva condició de president per fer xantatge, per fer veure que sense ell la manifestació no serà unitària i serà un fracàs. Si aconsegueix el seu objectiu de canviar la pancarta per la senyera, satisfet; i si no, a criticar els qui han impedit la unitat, quan en realitat ell és l’únic que posa en risc aquesta unitat.
De tot plegat, però, se’n desprèn una percepció clara i creixent que la societat civil està fent molt bé les coses, que organitza consultes exemplars i manifestacions clarament unitàries i massives fins que treuen el cap alguns partits i ho emboliquen tot.
Aquests dies, al curs dels Juliols de la UB Com triomfar en la politica està sortint a cada dos per tres el tema de la suposada desafecció fins a límits irritants. És justament d’això que fan partits com el PSOE-C, que molta gent està farta: de les maniobres i les manipulacions i, sobretot i no em cansaré de dir-ho, de la manca d’honestedat. Al final, però, de totes aquestes pressions i manipulacions en quedaran dues coses: (1) que Montilla també serà al capdavant d’una manifestació en què l’independentisme serà l’expressió majoritària i més visible i (2) que, en qualsevol cas, Montilla serà al capdavant d’una manifestació que, a banda de les lectures possibles, té un lema: NOSALTRES DECIDIM. I això, tant per a ell com per a l’immadur de l’Artur Mas, tindrà conseqüències.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si no volem deixar la independència per 2016-2017 caldrà un tomb electoral inminent. Ni Montilla ni Mas estàn per la feina. Tots dos utilitzen tàctiques dilatòries.
Tots ells podràn manipular i pressíonar tot el que vulguin. Però, la decisió la prendrem nosaltres quan anen a votar.
Efectivmanet, tot està per fer, tot és possible.
El problema és que les votacions són una trampa, perquè el vot independentista queda neutralitzat. Les regles de joc són corruptes i els partits actuals tenen copades totes les institucions. El sentiment identitari i independentista no aconsegueix arribar als llocs de poder. Això cal canviar-ho, i amb els actuals polítics no és possible.