Enric Borràs i altres persones han encetat una campanya que promou el vot nul en el referèndum de l’Estatut que previsiblement s’ha de fer el 18 de juny. Quan aquesta proposta encara no s’havia formalitzat, el mateix Enric Borràs va escriure un comentari al meu bloc on m’avançava les seves intencions. En aquell moment, la idea d’un vot nul ben organitzat que comportés una participació massiva de l’independentisme català crític amb ERC no em va semblar gens malament. Ara com ara continuo pensant que és una excel·lent iniciativa i no acabo de tenir clar el sentit del meu vot. Però com que encara falta temps, i a més algú podria estar interessat a endarrerir la consulta si no ho veu prou clar, doncs em reservo la decisió final. Ara bé, hi ha un factor que em faria decidir pel NO.
De moment tinc molt assumit que el resultat del referèndum serà afirmatiu i que ens haurem d’empassar l’Estatu rebaixat, perquè els votants fidels de CiU, PSC i ICV hi votaran afirmativament i moltes altres persones cauran en el parany de creure que més val això que res. Ara bé, si en el tram final hi ha algun disgust més o si la política catalana ens dóna alguna sorpresa o si les mobilitzacions previstes per Sant Jordi superen les del 18-F; en definitiva, si la pressió popular aconsegueix guanyar la classe política en la seva exigència que es respecti el text del 30 de setembre i que els partits retornin a la unitat, aleshores es pot congriar al voltant del NO un sector molt més ampli de la societat. Si alguna enquesta deixa entreveure que el NO té alguna possibilitat de guanyar, aleshores val la pena concentrar-hi tots els esforços, i el vot nul aniria contra aquesta estratègia.
Us imagineu què podria passar si el poble rebutja allò que el 90 % del Parlament català va aprovar? És una oportunitat que no podem deixar perdre. Però si es veu clar que ha de guanyar el NO, aleshores tant hi fa com es reparteixin el NO i el NUL, perquè la lectura serà semblant. Ni tan sols descarto que la mateixa ERC acabi abonant la proposta del vot NUL.
En tot aquest debat sobre l’Estatut hi ha moltes més coses en joc. Les declaracions de José Blanco de l’altre dia en el sentit que aquesta reforma d’Estatut era el sostre dels socialistes són d’una gran transcendència perquè deixen molt clar que el projecte de reforma de l’Estat arribarà al seu punt final aquest any mateix. Això deixa sense projecte PSC i CiU. Els primers comptaven amb el PSOE per demostrar que l’Espanya plural era viable, i els segons comptaven amb el govern de torn per negociar millores a cada legislatura, però una millora global ja no és posible ni amb el PSOE ni, encara menys, amb el PP. En aquest sentit em va agradar molt un article que ahir va publicar Assumpció Cantalozella a l’edició maresmenca del Punt, on recordava el moment històric en què Joan Reventós va decidir fusionar el socialisme d’arrel catalanista amb la federació catalana del PSOE. Els socialistes catalans tenen moltes dificultats per no acabar absolutament diluïts dins el PSOE, i ni tan sols ha estat possible formar un grup propi al Congrés. No ho faran ara, però potser si després d’unes eleccions tornessin a quedar a l’oposició ho haurien d’aprofitar per redefinir el seu projecte.
Cal recordar que en els darrers anys alguns partits han dut a terme una renovació important. ERC va tenir l’escissió del PI. ICV va tenir la d’EUiA. En canvi, CiU aguanten la tensió interna, i dins del PSC la renovació està per encetar. CiU hauria d’haver aprofitat aquesta legislatura per fer la renovació. David Madí no ho deu haver trobat convenient, però la feina ajornada no és feina feta, i aquestes coses s’han de fer com abans millor.
Personalment, no renuncio a l’independentisme transversal, ni a aquella plataforma 19 de juny de què parlava fa poc. Continuarem observant el panorama polític i condicionant-lo en la mesua que sigui possible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La diferència entre votar no i votar "nul" és que per primer cop a la història podem votar per la Independència de Catalunya. Encara que només, en aquesta ocasió aprofitant el referèndum espanyol sobre l’estatutet, sigui un assaig del plebiscit definitiu, és una oportunitat que no podem deixar passar de cap manera.
Exercir el dret a vot, a decidir, a l’autodeterminació, tot plegat i alhora en un acte tant senzill com posar una papereta amb el lema "Vull la Independència de Catalunya" dins d’un sobre oficial i dipositar-lo a l’urna, és una acció ferma i potent, revolucinària!, que marca un abans i un després en la lluita d’alliberament nacional.
Alerta que el recompte del vot nul i del vot negatiu són en termes diferents. El vot nul és compta com percentatge sobre el vot emés, però no vàlid. I el NO es compta amb el percentatge sobre els vots vàlids (NO, SÍ i Blanc).
Per tant una persona que votaria NO o BLANC i passa a votar nul, està afavorint el resultat final i vàlid del SÍ.
Si és vol fer una acció mediàtica per visualitzar una opció independentista, però sense perdre la possibilitat de votar en contra d’aquest pacte de la vergonya, es pot usar el vot en blanc, sempre i quan alguna organització en demanés aquest vot i prèviament i posteriorment expliqués aquest vot i el llegís després.
Crec que el que dius, Xavier, és prou encertat, però els únics vots que afebleixen el sí, al meu parer, són el no i el blanc. L’abstenció i el nul no li treuen força al sí, n’hi donen.
I qui li dóna força al sí, ajuda el sistema polític de la "transició espanyola", que és allò que cal desmuntar, primer amb el rebuig de l’estatutet en el referèndum, i després amb unes eleccions gairebé constituents de la "transició catalana".
Tenim la fortuna que per a establir el marc legal ens han de demanar el parer. Hem d’aprofitar aquest dret. Aquest estatut es un desastre i per tant hem de dir que no. Hem de votar NO. Votar nul es votar nul i els vots no tenen validesa, diguin "vull la independencia" o diguin "m’agrada com juga el Betis." Aixo no es el que se’ns demana i per tant no es compten aquestes respostes equivocades.
Que segons alguns diaris les enquestes diguin que ara guanyara el SI no canvia res. Primer, no eximeix de la responsabilitat dels politics i liders d’opinio de defensar el que pensen i el seu projecte. Segon, falta molt de temps. Tercer, no es el mateix respondre a una enquesta quan et truquen a casa que anar a votar. Jo diria que els partidaris del SI tindran moltes dificultats per a mobilitzar electoralment a ningu amb aquest estatut. El pitjor que es pot fer es partiditzar i mostrar el referendum com una prova de forc,a dels partits. Aixo faria que molts votants de CiU, PSC i ICV es tapessin el nas i votessin que si a aquest estatut per a ajudar al seu partit preferit. Aixo seria un desastre perque l’estatut, que es el que es vota, quedaria, tot i que, estic segur, a cap catala li agrada.
Salut!