Dit això, cadascú és lliure de defensar les idees que vulgui, però si pretén donar una mínima imatge pública de polític intel·ligent, de persona que sap on viu i per on van les coses, si no vol quedar com un “good bye Lenin” que s’entesta a negar les realitats més flagrants, és millor que modifiqui l’estratègia en el sentit que plantejava el meu apunt de dilluns passat: hem après a separar les coses, a distingir-les.
Quan la gent veia amb bons ulls la idea de l’Espanya federal era perquè hi té algun vincle emotiu, sentimental o de la naturalesa que sigui i perquè percebia la independència com una ruptura dolorosa que agredia directament els seus sentiments. Però ja fa temps que moltes persones han entès que l’arrel d’aquest dolor ve, precisament, de les males relacions, de les relacions de subjecció i maltractament, i que per poder normalitzar aquestes relacions Catalunya i Espanya s’han de poder tractar de tu a tu.
Per arribar a aquest punt, que és ja el que desitja la majoria de la població, hi ha un camí fals i enganyós, que és el que proposa encara Maragall: desitjar que Espanya modifiqui la seva Constitución i, si no ho vol fer, continuar asseguts i lamentant-nos del poc cas que ens fan els uns (PSOE) o de com en son de dolents els altres (PP). I en oposició a això hi ha un altre camí: recuperar la sobirania, ser estat i prendre la iniciativa per proposar, més endavant, els acords entre estats que faci falta. Amb Espanya, amb Itàlia, amb Flandes o amb qui faci falta o convingui en cada cas i en cada moment.
I ara, si m’ho permeteu, vaig a manifestar-me pel dret de decidir. Si l’Ernest Maragall s’hi vol afegir, benvingut serà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I mal germà. No cal fer-l’hi rèplica. Sols passar d’ell. Com ja ho fan els españols. Quan s’ha perdut el sentit de la realitat se’n diuen aquestes coses. No volen la llibertat de la ciutadania, sols la coartada de la submissió. Mes, sí que hi ha estat. Sabem, però, que SEMPRE n’Ernest a estat allà, com a ‘estirajaquetes’ sense arribar ni una dècima part de l’embalum intel·lectual, ni moral, ni ètic, ni èpic que son germà.
Com els Maragalls són vinguts de Monòver m’ho entendrà:
Vés-te’n a fer la mà Ernest!
Tingues present,però,que el discurs de solució federal o l’encara més ridícul de confederal que proposa CiU segons Duran Lleida, quedaran desenmascarats en el moment en què el TC, en nom de la Constitució espanyola,es carregui l’Estatut. Es en aquell precís moment en què l’independentisme en veu alta preguntarà a PSC : si ni accepten l’Estatut, com us atreviu a parlar de federalisme?. I preguntarà a CiU: si ni accepten l’Estatut,com us atreviu a parlar-nos de concerts i martingales?
La Fi de l’Estatut és el moment de plantejar la disjuntiva d’entre un Estatut pitjor que el del Sau (es carreguen la llengua i nació),o la independència.
Però tot i que aquesta tardor els independentistes votem en massa a diputats que votin Sí al referèndum a la propera primavera i enmig dels flashos i càmeres de tota Europa i del Món, podem fer un ridícul mundial quan toquem de peus a terra i veiem la realitat política.
CiU votarà -segur- NO a la ILP del referèndum. Entraran en la fase de voler negociar la modificació de La Constitució.
Hem de donar suport a ERC en aquesta travessia. Possiblement duri més d’una legislatura.
I serà el relleu a ERC i el relleu de Mas quan podrem parlar de majoria independentista.
Però hauríem de tenir clar ja des d’ara, que no podem comptar els vots de CiU per tirar endavant la ILP del referèndum.
Com que no ténen vergonya, tampoc la tindran en aquell moment,i ho faran davant les càmeres de les televisions i mitjans internacionals. O us penseu que la premsa internacional només s’interessa pel Parlament si discuteix els braus?
Em preparo per anar a la mani…
La perversió del federalisme espanyol contra Catalunya.
El federalisme espanyol seria mortal per Catalunya perquè seria la foto final d’un Parlament Federal de 300 espanyols contra 70 catalans -més o menys-.
A més el federalisme espanyol seria la perpetuació de l’espoli, la negació de la nostra nació en benefici de la seva, la certificació de que el bé comú espanyol -castellà i satèl·lits- sempre està per sobre del bé comú català, etc.
Així de patètic i senzill.
Salvador Molins, BIC, CA.
El tren del federalisme al que va pujar ERC s’ha acabat. Però tanmateix avui ja hem sabut que la ILP fracassarà al Parlament.
Sí,Xavier.
CiU ha dit que NO. Que sinó ens dónen l’Estatut i ens el retallen a nivell inferior del de Sau, doncs demanarem el Concert diuen…
Lamentablement,doncs, tots els esforços independentistes queden ara aparcats.
Espanya té TOT EL DRET DEL MÓN a opinar si es canvia el model territorial de l’Estat o qui cobra els impostos. Es el que va passar a Ibarretxe. Voler construir un Estat federal o plurinacional com el que vol CiU,ha de comptar amb el suport de tot l’Estat.
Espanya,en canvi, NO TÉ CAP DRET a opinar sobre una seccessió que és legítima si és democràtica perquè,simplement,ho ha d’acatar.
A la primavera vinent quan es voti al Parlament el referèndum d’independència,ens quedarem només amb els vots d’ERC.
Haurem d’esperar a que finalitzi el nou clicle que iniciarem a la tardor (un mínim de 8 anys) per tal que des d’ERC surti un projecte i un nou lideratge aglutinador.
Desenganyem-nos: CiU i PSC estan al mateix nivell i no canviaran per més que es demostri de manera empírica que allò que demanen és impossible,utòpic,i una pèrdua de temps irreparable.
Canvia el subtítol, Xavi, que la independència va per llarg….