Sembla ser que el proper mes de juny tindrem l’oportunitat de pronunciar-nos sobre el nou estatut. Al juny. Doncs, la falç al puny. Malgrat les connotacions agressives d’aquesta eina que trobem a l’himne nacional, la metàfora torna a tenir plena validesa. Cal que esmolem ben bé les eines. Però quines eines? Les de la informació, perquè hi ha un precedent nefast en això dels referèndums que és el del Tractat per la Constitució Europea. Els ciutadans tenim el compromís d’informar-nos bé i de prendre una decisió madura, sigui en el sentit que sigui. Així és com s’esmolen les eines al segle XXI.
El problema que se’ns presenta en aquest referèndum és que només podrem dir sí o no, sense matisos. Els partits, en canvi, disposen d’aparells mediàtics per comunicar tots els matisos que vulguin. Això els permet plantejar el referèndum de manera simplista. Alguns partits s’hi juguen molt, corren un altíssim risc de perdre crèdit polític, i per això intenten reduir-ho tot a la següent qüestió: és millor el nou estatut que l’anterior? Aquesta pregunta, però, torna a ser tan capciosa com aquella que feien veure que ens preguntaven el passat 20 de febrer de 2005: creieu que és bo que Europa tingui constitució? Aleshores la pregunta no era aquella, però carretades de persones s’ho van empassar i el resultat va ser que vam fer el préssec, perquè altres països on el debat es va plantejar amb més elements va sortir que no volien AQUELLA constitució.
Ara, altre cop, no es tracta de dir si aquest estatut és millor que l’anterior, perquè malament aniríem si tornéssim enrere. La qüestió és plena de matisos que no ens permeten expressar. Matisos com ara: "no estic d’acord que hàgim de votar una proposta diferent de la sorgida del Parlament de Catalunya el 30 de setembre" o "no vull cap estatut: vull un Estat propi" o "prefereixo que es refaci la unitat entre partits i que es torni al text del 30 de setembre", etc.
Montilla ha tornat a sortir per embrutar el debat. És una llàstima que aquest ministre, que s’havia fet una bona imatge amb la negociació del pacte del Tinell, hagi derivat cap a la intoxicació. Ja en el referèndum europeu va dir que qui votava NO es posava al costat de l’extrema dreta, cosa estúpida per part seva perquè els socialistes francesos, en bona part, també van dir que NO. Montilla es va equivocar, però no recordo que ho hagi reconegut ni que s’hagi disculpat per comparar-me a mi i a tants altres, amb ultradretans. Al contrari, ara ho torna a fer i diu que no veu ERC votant el mateix que el PP. Doncs bé, quan dic que cal esmolar ben bé les eines em refereixo a això: no podem acceptar que, en lloc d’arguments, ens intoxiquin amb reflexions barates com aquesta. Ara Montilla torna a caure al mateix parany: els socialistes valencians han estat al costat del PP a l’hora d’aprovar l’estatut valencià. Quina baixesa política no és aquesta per part de Montilla!
Davant d’aquesta manipulació mediàtica cal fer dues coses: una és el màxim esforç per fer entendre a la població que necessitem un estatut molt millor, i no només una mica millor, perquè tenim problemes greus que exigeixen un nou marc legal per desenvolupar les solucions. L’altra cosa que cal fer és seguir expressant-nos a través dels canals que tinguem. El passat 18 de febrer ja ho vam fer massivament, i esperem tornar-hi per Sant Jordi. El dia del referèndum hem de dir que no si el que volem és que es respecti la decisió del Parlament de Catalunya, que és el Parlament de tots, vinguem d’on vinguem, parlem la llengua que parlem i votem el partit que votem.
Amb tot, hi pot haver qui li sàpiga greu que el seu vot negatiu impedeixi una millora per petita que sigui. A aquests ciutadans, no els quedaria més remei que votar sí, però amb regust de derrota. I per expressar aquest regust desagradable podria ser que en les properes eleccions busquessin una manera de contrarestar aquesta claudicació donant més suport a la formació política que vol anar més lluny en l’autogovern de Catalunya. Perquè una cosa sembla clara: aquest serà l’últim estatut que proposem de reformar. Si volem continuar millorant el nostre autogovern, amb l’estatut haurem tocat sostre, i ara com ara només hi ha un partit que aposti per un estat propi, és clar que servidor no perd l’esperança que CiU i ICV facin un viratge i apostin també per aquesta solució.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt ben explicat.
Votar és fàcil, al menys en teoria. Les conseqüències de votar d’una manera determinada no són tant clares. Per això cal parlar-ne entre tots i manifestar-nos col·lectivament com a poble.
Davant la desinformació, manipulació i les mentides cal parlar, amb tothom, sense rancúnies ni greuges. É un assumpte de tots els catalans (aquí adscripció política tindria que ser el de menys per a la ciutadania).
Entenc la teva bona fe, però com pots criticar el Montilla si resulta que és ministre –i Rodríguez Zapatero governa al Regne d’Espanya i Maragall a la Generalitat de Dalt– gràcies als diputats d’ERC?
Els dirigents del teu partit van apostar per una entelèquia coneguda amb el nom "d’Espanya Plural", es van ben errar malgrat que els avisàvem, doncs que ho reconeguin i esmenin l’espifiada, que deixin al ZP en pilotes a la propera votació i que tanquin el Tinell, que per això en teniu la "clau"…
Que guanyarà el PPE a Espanya? Millor, les coses clares: és més fàcil cagar-se amb un fatxa-fatxa espanyol que amb un fatxa -esquerrà espanyol.
Que tornarà en Mas? Si feu el que heu de fer, és a dir, només ser una mica allò que prediqueu, li ho posareu difícil i us haureu d’entaular i pactar, que és el que molts catalans volen i dolen.
El PSC és una màquina perfectament dissenya per l’extermini de la indentitat nacional catalana