Muriel Casals, Òmnium, el PSOE-C i la Terribas “mal follada”

El Directe! entrevista Muriel Casals, que aquest proper dissabte 21 serà escollida nova presidenta d’Òmnium, i li pregunten: “Ens trobem entre l’Estatut i la independència, i sembla que el
sostre d’Òmnium sigui l’Estatut.
A més a l’hora de donar suport a les consultes o les
multitudinàries manifestacions de la PDD Òmnium també ha perdut el
lideratge en posicionar-se tard i amb tebior.
” Reprodueixo la resposta íntegra perquè val la pena:

“Mira, som 21.000 socis amb sensibilitats diferents i Òmnium ha de
guardar l’equilibri entre aquestes sensibilitats. Jo crec que aquesta és
una de les dificultats, perquè fins ara el país es podia estimar tant
reivindicant la independència com insistint en trobar la manera
d’encaixar amb l’Estat espanyol, però aquest segon raonament cada vegada
funciona menys. Quan jo era jove ser independentista era la utopia, ara
la utopia és l’encaix amb Espanya
, que em sembla una il·lusió tot i que
jo he de respectar aquells que ho defensen. Fins ara Òmnium ha hagut de
mantenir l’equilibri. El repte dels propers anys serà si ens hem de
declarar més obertament independentistes o no, i si en tot cas ho hem de
fer sense ofendre els socis que no s’hi senten. “

És així mateix. A Òmnium hi ha diverses sensibilitats, quant a la independència i quant a moltes altres coses. Però el que no es pot fer és no mullar-se per por que una part (potser fins i tot minoritària) d’aquestes sensibilitats s’ofengui. Jo sóc soci d’Òmnium i fins ara m’han agradat actes de debat com el que van organitzar el 14 de febrer de 2008, em va agradar que acollissin la presentació de la XBS i, sobretot, em va agradar moltíssim l’acte que van organitzar el novembre de 2007, al qual vaig dedicar diversos apunts, entre els quals aquest sobre el federalisme o aquest altre sobre la centralitat política de l’independentisme. Fins ara dec haver format part d’aquesta minoria que era independentista i no m’ha molestat pas que Òmnium no s’hi hagi declarat obertament. No m’he donat pas de baixa per això. Quan ho faci -i segurament ja ho pot fer perquè l’independentisme ja hi és majoritari-, espero que els autonomistes tinguin la mateixa actitud. Per tant, endavant. Des del meu punt de vista, Òmnium no pot voler sinó la nostra sobirania política, perquè aquesta és la millor manera de poder continuar amb el lema programàtic de llengua, cultura i país.

I ara parlem d’una altra actitud ben diferent, la d’aquells que han reaccionat a l’entrevista de Mònica Terribas a José Montilla atacant la periodista. Tal com s’ha dit a bastament, aquestes no són crítiques fetes des del sentit de la justícia i del rigor professional, sinó des de l’estratègia política partidista. El Sr. Joan Ferran de la Crosta fa com els qui defensen el bilingüisme anant a buscar els pocs àmbits en què el català gaudeix de certa normalitat per fer-hi entrar el castellà acusant els catalans de voler imposar les coses mentre miren a una altra banda quan es tracta de fer el mateix amb el castellà; aleshores són liberals i canten allò del “laissez faire, laissez passer”. Si Ferran no es queixa d’una entrevista a un polític del PSOE-C és que no ha estat una entrevista sinó una ensabonada, un míting disfressat ajustat a les pressions. Si ho fa és perquè la professionalitat de la directora de TVC ha posat en evidència moltes coses i moltes persones i Ferran sap que la millor defensa és un bon atac. Ho sap ell i ho saben els qui s’han fet seva la consigna i pretenen orquestrar una campanya contra Terribas. El que hi ha en joc en aquest intent són moltes coses. Jo ho tinc clar: el meu suport inqüestionable és per a la Sra. Mònica Terribas. Perquè, per moltes crítiques que li hagin vingut des de l’independentisme mateix, el que no podem admetre és fer la pinça amb el sectarisme més ranci i execrable. I el que tampoc no es pot tolerar són certes manifestacions de persones que tenen carnet del PSOE-C, que ocupen càrrecs i que van dient per les xarxes socials que  “la  Terribas està mal follada”. No, no i no: la Sra. Terribas no es mourà d’on és i el Sr. Miguel A. Martín presentarà la dimissió de manera immediata. No podem admetre que es castigui la professionalitat i es premiï la grolleria. Quin model de societat ens proposen els malanomenats socialistes? On anirem a parar si els continuem donant tanta representació al Parlament de Catalunya?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *