Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

12 de febrer de 2006
Sense categoria
1 comentari

L’independentisme transversal

Tothom té molt clar que a Catalunya hi ha un partit independentista que és ERC. Això vol dir que, a banda de les polítiques de cada dia i d’una certa línia ideològica, aquest partit té com a objectiu treballar perquè hi hagi una majoria de catalans que decidim dotar-nos d’un estat propi. Des d’alguns sectors també independentistes es critica que ERC hagi deixat de banda el discurs independentista. Seria certament decebedor que l’independentisme fos només un discurs per arribar al poder. Però dincerament dubto que ERC hagi deixat de ser independentista.

L’estratègia d’ERC és, des del meu punt de vista, excel·lent. Hi ha qui diu que un partit independentista no ha d’aprovar els pressupostos espanyols ni ha de voler la reforma de l’Estatut. Tal com ho veig jo, els pressupostos espanyols no són els nostres, no ens representen en absolut, tot i que es gestionin amb diners recaptats a Catalunya. Vist que el PSC no fa pinya amb ERC a l’hora de denunciar l’espoli fiscal que a tots ens escanya, vist que no exigeixen del PSOE la publicació de les balances fiscals, ERC observa que tota sola, amb 8 diputats a Madrid, no pot resoldre la situació, i per tant, em sembla perfecte que en tregui tot allò que pugui.

També diuen que l’independentisme ha d’avançar buscant complicitats a Catalunya, i no a Espanya. I jo penso en els darrers resultats electorals: passar de 12 a 23 diputats al Parlament o d’1 a 8 al Congrés no és una prova contundent que aquestes complicitats s’estan trobant? Jo, com a independentista, tinc plena confiança en el projecte d’ERC. El problema és que no entenc per quin motiu els altres partits deixen sola ERC en el lideratge d’aquest objectiu polític. Per què no hi ha a ICV, al PSC o a CiU un debat obert i clar que posi damunt la taula l’opció de tenir un estat propi?

 Segurament la resposta passa pel pacte del Tinell. La complicitat d’ERC amb els simpatitzants més sobiranistes i esquerrans de CiU, ara exsimpatitzants, va fer que veiessin en ERC un partit que els rebia amb els braços oberts quan CiU va quedar tan pròxima al PP. El cas del malaguanyat Pere Esteve segurament és el més representatiu d’aquell transvasament de vots. El pacte del Tinell no va significar la ruptura del catalanisme com diuen encara elements propers a CiU, sinó simplement el pas de CiU a l’oposició. Afirmar el contrari és creure’s que l’únic defensor del catalanisme és CiU, i així sí que no teixim complicitats. Un govern ERC-CiU hauria obligat el PSC a prendre posicions anticatalanistes que a la llarga haurien perjudicat la política d’aquest país. El que fa ERC és, bàsicament, donar l’oportunitat al PSC de demostrar que també són catalanistes. El vot de confiança i la generositat d’ERC són tan grans que s’avenen, per exemple, que Zapatero surti al balcó de la Generalitat. Al cap de poc, Maragall no està a l’altura del gest i accepta les pressions de Zapatero per treure Carod del Govern. ERC també accepta deixar de banda el discurs independentista mentre duri el procés de reforma de l`Estatut, que és la gran oportunitat que Maragall té de demostrar el seu catalanisme.

 Ara aquest procés arriba al final. Si no hi ha canvis, el PSC intentarà presentar-se com l’artífex de la reforma estatutària. PSC i CiU es barallaran per intentar demostrar als electors que són ells els qui han lluitat més per tenir l’Estatut. Això, al cap i a la fi, vol dir que el catalanisme continua essent un element indispensable en la lluita pel poder. (Fins i tot el PP va haver de dir que volia fer un “gir catalanista” per guanyar votants.) La vigència d’aquest component catalanista té un artífex: ERC i la seva aposta pel Tripartit.

 La qüestió més interessant, però, és veure com arribaran PSC i CiU a les properes eleccions. Potser el PSC espera fer alguna operació semblant a la que ha fet al País Valencià, on ha pactat l’Estatut amb la dreta i l’ha venut com un bon Estatut, però no té en compte que a Catalunya hi ha ERC, que no sols és al Govern, sinó que té molta més força i molta més capacitat de posar en evidència l’operació. Tancat el període de reforma de l’Estatut, però, quin projecte té el PSC? CiU, d’altra banda, si vol jugar a semblar més catalanista que el PSC haurà d’apujar el llistó de l’ambició política. Amb un Estatut que ells mateixos hauran donat per bo no tindrà gaire crèdit que vulguin una altra reforma.

 Segurament, per evitar que cap dels dos partits hagi de plantejar-se un debat seriós sobre la conveniència d’aixecar l’ambició política del país es produirà el pacte PSC-CiU, que intentarà arraconar ERC. Però el debat no es pot ajornar eternament. I tampoc s’hi val a confondre la gent amb sondejos dominicals que pretenen fer una foto fixa per evitar el debat. El debat fa falta, i no es pot deixar ERC sola. Cal que l’independentisme entri en una etapa de transversalitat, i això vol dir que algú s’ha de moure dins de CiU, dins d’ICV i dins del PSC. Què faria ICV, per exemple, davant d’un pacte PSC-CiU?

 

 

  1. Hi ha països “independents” amb molt poca independència o amb molta dependència, en un món cada cop més interdependent.

    La importància està en aconseguir el “life motive” la raó d’ésser d’eixa independència relativa, ja siga amb Estat propi o un Estatut propi digne i respectable amb el objectius independentistes, a banda de l’organització dels estats, cedint soberania i interessos a una Unió Europea que els pot ofegar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!