L’Estatut és un accident; la democràcia és la categoria

El pensament unionista ens vol fer creure que la democràcia és allò que digui la constitució espanyola, quan en realitat (és trist haver de dir coses tan òbvies) la constitució és una concreció possible de la democràcia, una manera d’entendre-la com tantes altres. I justament perquè sigui un punt de partida per al desenvolupament polític de la societat i no una llosa s’hauria d’anar revisant. Jo, per exemple, no la vaig votar; i ningú no m’ha preguntat mai si ja em va bé de ser un súbdit d’un rei (és el que som) i si estic d’acord que el text no reconegui el dret d’autodeterminació o que doni a l’exèrcit i no a les urnes la funció de garantir-ne la integritat.  De la mateixa manera, l’Estatut no és sinó un accident.

Ni tan sols no és un pacte entre Catalunya i Espanya, tot i que sovint ens avenim a qualificar-lo així per simplificar. És una concessió que ens fa la sobirania espanyola. Si ells volen, ens poden suspendre l’autonomia. Si ells volen, declaren il·legal el partit que sigui i les idees que sigui. La llei espanyola és, lògicament, dels espanyols. Per això, si tenim plantejat un conflicte de legitimitats, el més lògic és tornar a l’espai previ al darrer “pacte”, que no és l’estatut anterior, és clar, sinó la democràcia. Aquest és el campament base, el punt on cal lligar tots els fils d’Ariadna abans d’entrar al laberint grotesc. Si ens perdem, ens retrobem allà i en tornem a parlar.

Si l’Estat espanyol es passa pel folre un acord del 90 % del Parlament com el que hi va haver el 30 de setembre de 2005; si el renegocia a la baixa (amb la lamentable col·laboració que no cal tornar a recordar); si l’incompleix en qüestions com el finançament; si el qüestiona a través d’instàncies com un tribunal constitucional, etc. Si passa tot això, quin sentit té que nosaltres ens aferrem a un text que resulta ser un accident, una anècdota, i que només té sentit en la mesura que sigui útil en la nostra relació amb Espanya? La nostra dignitat es redueix a allò que menys del 50 % va votar el juny de 2006? En absolut! La nostra dignitat passa per tornar a la democràcia i posar damunt la taula la primera qüestió de totes: què vol fer, la gent d’aquest país? Continuem esperant que l’Estat espanyol ens comprengui, ens respecti, reconegui la nostra dignitat i el nostre fet diferencial i totes aquestes coses? O recuperem la sobirania i després, de tu a tu, en tornem a parlar?

Avui en parla Vicent Partal a Vilaweb i, mentrestant, continua el combat virtual al Facebook entre les dues maneres d’entendre la dignitat de Catalunya: Estatut o independència.

Afegeix un comentari