La decisió

L’independentisme és, cada cop més,
un mar de combustible esperant un llumí encès. Aquests darrers dies
el llumí ha tornat a dir-se Joan Carretero. En el seu article a
l’Avui proposava “que el creixent independentisme
sociològic torni a comptar amb un referent
electoral
clar”
i manifestava que “a
les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una
candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic
central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya
per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria
sotmesa al corresponent referèndum de ratificació.
Al
meu imaginari li agrada la idea d’un partit que es presenti a les
properes eleccions en aquests termes. Jo voldria, de fet, que tant
ERC com CDC com ICV fessin això. I si s’hi afegís la CUP, millor;
més per triar. I si la proposta és nítida i el resultat és clar,
la legitimitat per a la proclamació unilateral és absoluta.

 

Aquesta és una
estratègia diferent de la que s’està perseguint amb la Llei de
consultes populars i de la qual Carretero discrepa. Cal no oblidar,
però, que totes les estratègies parteixen d’una determinada
realitat que ara mateix bloqueja el procés. ERC, CiU i ICV junts
podrien promoure aquesta proclamació unilateral, però uns perquè
no ho tenen prou clar i altres perquè no volen, continuen frenant
allò que cada cop més persones demanem. Fins ara, doncs, s’havia
optat per pressionar els partits en aquest sentit i per posar la
qüestió a l’àgora pública en tota la seva complexitat. Qualsevol
possible consulta, la ILP que es presentarà el proper 6 de maig i
fins i tot la manifestació de Brussel·les, tot plegat es fa amb
l’objectiu que els partits concretin la seva proposta independentista
de cara a les properes eleccions.

Tornant
a Carretero, la seva relació amb el partit s’ha tornat a tensar per
frases com aquesta: “
La lògica més elemental obligaria
que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que
es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva
declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix
frontalment amb la seva estratègia actual.
” No entraré a
valorar què suposa que un militant d’un partit demani la creació
d’una altra candidatura que no és la seva. Afortunadament, les
decisions d’expulsió o de baixa no recauen damunt la meva persona.
Problemes de partit a banda, doncs, cal admetre que Carretero disposa
de prou tribuna política per fer creïble i viable allò que
proposa. Fa temps que entre independentistes es parla d’aquesta
possible nova candidatura. I segurament s’enganyarà qui cregui que
el cas és comparable al PI d’Àngel Colom. Han canviat moltes coses
i allò que als anys 90 no va funcionar podria perfectament funcionar
avui.

Així les coses, el moviment de
Carretero em mereix una doble consideració. Com a militant d’un
partit, em sembla tan poc ètic com allò que ha fet Guardans. Si
creu que ha de treballar per un altre projecte, el més lògic seria
que abandonés aquell en què està compromès. Com a
independentista, no condemno en absolut l’escac polític que ha
protagonitzat. Més aviat al contrari. I si no em falla la intuïció
política, la jugada continuarà. És cert que l’estratègia actual
d’Esquerra col·lideix frontalment amb la idea de la
proclamació unilateral de la independència com a eix programàtic
central? Hi col·lideix “frontalment” o només “lateralment”?
És cert que les estratègies divergeixen, i d’aquí ve el pols que
els crítics mantenen amb la direcció. Però fins a quin punt hi ha
oposició frontal? Jo em demano (i demano a la direcció actual
d’ERC): podria Esquerra assumir aquest objectiu i anunciar que es
presentarà a les properes eleccions amb
la proclamació
unilateral de la independència com a eix programàtic central
?

No és
tan senzill com pot semblar. No és que ERC deixi de ser
independentista, sinó que es tractaria de canviar l’estratègia per
arribar-hi. L’actual es basa en unes quantes realitats: 1) que ERC,
abans amb 23 diputats i ara amb 21, no pot fer sola la declaració
unilateral d’independència; 2) que fins ara no ens consta que cap
altre partit amb qui pugui sumar majoria aboluta els vulgui
acompanyar en aquest camí; 3) que ERC va apostar per rebutjar
l’Estatut contra tot i tothom i la ciutadania no va respondre com
calia. Per tant, ERC ha decidit, com és lògic, que l’estratègia ha
de passar per tenir la possibilitat de condicionar la política de
tal manera que el suport social a la independència pugui créixer.
Això, mentre no hi hagi novetats o mentre en unes eleccions no es
produeixi un resultat que canviï molt les coses. I ja som al cap del
carrer.

L’estratègia de
presentar-se a les properes eleccions en els termes proposats per
Carretero podria significar per a ERC quedar exclosa de la capacitat
de decidir, assegurar-se el pas a l’oposició. És legítim que facin
els seus càlculs i prenguin la millor decisió. Fins ara, per a mi
no hi ha hagut més que una opció per votar independència al
Parlament de Catalunya. Si finalment es concreta i tira endavant la
proposta de Carretero, però, és obvi que caldrà valorar les coses
i prendre una decisió, sigui en el sentit que sigui.

Ens equivocaríem,
però, si ens pensàvem que tot plegat és una confrontació entre
Carretero i Esquerra. Aquesta confrontació pot existir i ja he dit
que la resolució del conflicte és cosa del partit i del militant.
Si es planteja una candidatura d’aquestes característiques, el
protagonista no seria Carretero sinó la transversalitat. Podria ser
que fossin altres els qui representessin amb més garanties aquesta
transversalitat per la qual s’aposta. De fet, Pere Cardús ha penjat
una enquesta al seu bloc en què demana qui hauria d’integrar aquesta
candidatura. Si la idea és la transversalitat, els noms són una
cosa relativament secundària. I, posats a fer, es podria formar la
llista per votació popular. Seria un cas ben engrescador de
democràcia participativa.

Jo dono suport,
doncs, a la creació d’aquesta candidatura. Com dono suport a la CUP
perquè es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya. La
competència és bona. De moment és una idea. A mesura que es vagi
concretant caldrà prendre més decisions.

 

 

 

Afegeix un comentari