PSOE-C: la trampa, la mentida i la barra



Ahir, a l’hora del dinar de família de
Nadal, el diputat socialista José Antonio Donaire deixava un
comentari en aquest bloc en resposta a l’apunt “Arguments
i pedagogia del PSOE de Catalunya
”. Celebro els seus
comentaris. D’entrada, perquè això el diferencia d’altres
socialistes com Miquel Iceta (entre molts altres) que no entren mai
en el debat d’idees. Al llarg d’aquests gairebé tres anys de bloc hi
ha hagut algun exemple més de diàleg amb socialistes en casos com
Joan Ramon, David Gutiérrez o Xavier Febrer (independent pel
PSOE-C). El diàleg és necessari per poder veure quins són els
arguments en què es fonamenten certes decisions i actituds. Si és
que n’hi ha, és clar. Perquè sovint passa que es venen com a
arguments coses que no ho són o que se’n donen uns que exigeixen
resposta per tramposos i mentiders.

 

 



Donaire em llança aquesta pregunta
retòrica amb trampa “Per què creus que el PSC (o PSOE-C com
dius tu) va obtenir més diputats al Congrés que la resta de partits
junts? Perquè governi el PP?
” Sembla que no es planteja ni per
un instant que els 25 diputats socialistes fossin escollits per
defensar al Congrés espanyol els interessos catalans. Se’ls apropia.
Els interpreta en benefici propi i els utilitza per a la confrontació
PSOE-PP. La resta de consideracions, fora! Que Zapatero va incomplir
l’Estatut? Fora! Que només li calia avançar quinze dies les ofertes
que està fent ara? Fora! Ni es planteja que del 9 de març ençà
aquella por del PP s’hagi convertit, per a molts votants, en
menyspreu envers Zapatero.

 

D’altra banda, fixeu-vos un cop més en
aquest plantejament tan desastrós que hi ha al darrere: com que la
gent no vol que el PP governi a Espanya, cal estar disposats a donar
suport a Zapatero faci el que faci. Faci el que faci! Fins i tot si
actua deliberadament contra la ciutadania de Catalunya. Això és
abocar la gent a un carreró sense sortida. Cal donar-los l’opció de
trencar aquesta dinàmica perversa i ruïnosa. Hi ha una manera
d’evitar que un govern del PP a Espanya sigui perjudicial per a
Catalunya: deixar de formar-ne part. Si fossin demòcrates, si fossin
honestos, ho plantejarien. Però tenen massa barra i prefereixen
continuar manipulant els vots rebuts.

 

Quant a l’ús fraudulent de la
terminologia, Donaire escriu: “Tu dius que no hi ha procés de
negociació. T’equivoques. Totalment. T’ho certifico personalment.
Fins a quatre vegades el Govern (i és que les negocicacions les fan
els governs i no els partits) de l’Estat ha ofert un model i quatre
vegades el Govern català ha dit que no. Ho sé. I en dono fe.

Em dóna la raó, doncs, i no sembla que se n’adoni. Dir que no quan
ens ofereixen una cosa no és negociar, per molt que ell digui que
m’equivoco, per molt que m’ho certifiqui i que en doni fe. No nego
que hagin existit aquestes quatre ofertes. El que dic és que el PSOE
de Catalunya no té res per a negociar. Com que el plantejament de
Donaire respecte d’evitar que caigui el govern de Zapatero és molt
clar, ara s’entén millor que no tenen res per negociar. Seria una
negociació si diguessin, per exemple: “Si abans del 31 de desembre
el PSOE no ha presentat una nova oferta acceptable…” i alguna
cosa creïble com “donarem la paraula al poble en forma de consulta
democràtica”. Perquè això que les relacions internes del partit
no tornaran a ser les mateixes no vol dir res. El PSOE es pot
permetre laminar el PSOE-C i fer que perdi les properes eleccions al
Parlament. Les que compten per a ell són les del 2012. I és per
això, perquè estan atrapats en la seva pròpia estratègia, que no
poden negociar res.

 

Trampa, doncs, en la interpretació
dels vots del 9 de març. Mentida, en l’ús del terme negociació.
I barra, quan es resisteixen a
donar una sortida democràtica, quan s’aferren a monopolitzar el
debat contra tot i tothom.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *