Els punts febles de l’adversari

Quan volem guanyar una batalla política hem de tenir clares un parell de coses bàsiques. La primera, qui és el nostre adversari. La segona, quins són els seus punts febles. Si oblidem això ens podem acabar obsessionant amb allò que fan o deixen de fer, no els adversaris, sinó els propis. En aquest país (i disculpeu-me però ara em referiré només al Principat), Ciutadans no és cap problema. S’ha de tenir en compte el seu discurs i preveure’l, però tres diputats no són res més enllà del respecte democràtic que mereix qualsevol vot. El PP, tampoc. Amb els diputats que tenen, i mentre CiU no els torni a picar l’ullet, no hi tenen res a pelar. L’adversari, doncs, és el PSOE de Catalunya. D’acord? Doncs bé. Estudiem bé quins són els seus punts febles, què podria fer que perdessin suport electoral. Si som capaços d’aprofitar la seva energia en benefici propi, ens resultarà més fàcil tombar-los.
Si partim de l’axioma que quan els socialistes arriben al poder ja no l’abandonen, poca feina farem. Si, a més de defensar això que és contrari als nostres interessos, resulta que és fals, ja n’hi ha per llogar-hi cadires del flac favor que ens fem. Com tothom sap, el poder el donen els vots. I que jo sàpiga el PSC, quan era PSC i Maragall només era candidat, tenia 52 escons al Parlament. Quan es veia a venir que el PSC podia pactar amb els independentistes d’Esquerra, es va quedar en 42. I quan el candidat és Montilla, resulta que encara baixen més i es queden en 37. Fins ara, no he vist pas que les enquestes marquin una clara línia de recuperació per al PSOE-C. En aquesta comparativa que van fer al Pati descobert es veu clar que el 26,7 % de vots del 2006 es converteix, com a màxim, en un 26,9 % en el cas de l’enquesta d’El Periódico. Si en dos anys de mandat no han guanyat suport electoral, caldrà veure què passa amb l’efecte del vot favorable als pressupostos, amb la més que probable dimissió del conseller Castells, amb la tensió pel finançament, amb el recanvi de candidat, etc.

Si volem assolir el nostre objectiu hem d’acordar-hi els nostres missatges. Responsabilitzar un partit independentista d’allò que fa malament un de dependentista és molt poc intel·ligent. Si el PSC deia que era catalanista però trenca la unitat i desapareix com a partit per fondre’s en el PSOE, no és culpa d’Esquerra. Esquerra els ha posat allà perquè els passi justament això. De la mateixa manera que va enviar CiU a l’oposició perquè passés del vague nacionalisme al pràctic independentisme, cosa que està succeint.

Siguem intel·ligents. Pensem en els punts febles de l’adversari polític. Ell ja sap quins són els nostres: l’autocrítica, la divisió, la intransigència d’alguns, aquesta mania de matar-nos entre nosaltres mentre ells s’ho miren. Saben que el seu electorat no se sent cridat a votar en eleccions al Parlament de Catalunya, i no poden fer altra cosa que intentar desmotivar el nostre amb atacs simbòlics. La reacció que esperen de nosaltres és que deixem de votar, així els resultarà més favorable el repartiment d’escons. Si ho sabem, podem evitar-ho i contraatacar-los en els seus punts febles. Pensem-hi amb pau i harmonia, ara que ve Nadal.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *