Un milió... de fa molt temps

el bloc de Xavier Mateu

Qui sóc

Em dic Xavier Mateu —em van posar Xavier perquè la meva àvia es deia Javiera—, i vaig néixer a Barcelona la nit de Reis de l’any 1941. Tinc dos fills: la Lilian i el Xavier, i cinc nets: en Pau, la Maria, en Marc, la Carla i la Mia.

Vaig estudiar al Col·legi de Sant Miquel des dels sis anys fins al Preuniversitari, i després em vaig llicenciar en Físiques a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, que aleshores n’hi dèiem “la Central”.

En acabar la carrera, l’estiu de 1963, i veient que l’única sortida professional que tenia era anar a fer classes a una escola o a un institut, vaig aconseguir una beca de dos anys del Ministeri d’Afers Exteriors francès per fer un doctorat d’electrònica a l’Escola Nacional Superior d’Electrotècnia, Electrònica i Hidràulica de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc.

El febrer de 1964, el primer any de la meva estada, a prop de Muret, on el rei Pere el Catòlic hi va deixar la vida i alguna cosa més, vaig patir un greu accident de trànsit que va trastocar els meus plans, ja que em va fer perdre gairebé un any de feina. Per aquest motiu, vaig haver de modificar el meu projecte inicial, que era de passar-hi un parell d’anys, i vaig acabar quedant-me-n’hi quatre, que, per sort, vaig finançar amb una beca del Ministeri d’Afers Econòmics de l’Estat francès i una altra de la Fundació Juan March.

De tornada a Catalunya, el setembre de 1967, després de sostenir honorablement la meva tesi doctoral sobre un tema abstrús, “El soroll de fons en baixa freqüència dels semiconductors planars de silici”, em vaig incorporar al laboratori d’una companyia del Grup Philips, que es deia COPRESA i comercialitzava a Espanya els components electrònics del grup, que incorporaven la major part dels electrodomèstics de línia marró, com ara radiotransistors i televisors que es fabricaven en aquest país, alguns dels quals es produïen a Miniwat, al passeig de la Zona Franca de Barcelona.

A primers de 1968, vaig escriure a TVE per participar en un nou concurs que van anunciar anomenat Un millón para el mejor. Després d’unes quantes peripècies, vaig aconseguir prendre-hi part el mes de juny de 1968 i vaig guanyar-hi mig milió de pessetes.

Més o menys un any més tard, per tal de cloure el programa i atorgar definitivament el milió de pessetes que donava nom al concurs, TVE va convocar tots aquells que havien guanyat alguna cosa en la fase anterior.

En aquest desafiament final, que va tenir lloc cap a l’estiu de 1969, vaig aconseguir endur-me el milió del premi. Aquests van ser els meus quinze (o alguns mes) minuts de glòria als quals l’Andy Warhol deia que tothom tenia dret.

Segurament a causa de la meva popularitat, en Manuel Ibáñez Escofet em va proposar de col·laborar amb Tele/eXpres amb una columna setmanal, que vaig mantenir durant quaranta setmanes, fins que em vaig casar a finals d’abril de 1970.

Mig any més tard, em vaig incorporar a la sucursal catalana d’IBM España, on vaig treballar des de 1970 fins a 1984.

A partir de 1980, la direcció local d’aquesta empresa em va permetre donar suport al nou govern de Catalunya durant tot un any, que vaig dedicar a analitzar les necessitats dels departaments. Com a conseqüència d’aquesta anàlisi, vaig participar en el plantejament de les estratègies que hauria de desenvolupar el nou govern pel que feia al tractament automatitzat de la informació, a partir de l’ordenació dels serveis informàtics de la Generalitat de Catalunya i de la creació d’una societat de capital públic que es va materialitzar en el Centre Informàtic de la Generalitat, S.A.

El 1984 se’m van plantejar dues opcions: o seguir una carrera internacional a IBM i anar-me a viure a París, o buscar una altra feina i continuar a Catalunya.

Just en aquell moment, una companyia anglesa, International Brokerage & Leasing que estava especialitzada en el leasing operatiu d’equips informàtics i la comercialització d’equips de segon usuari del mateix fabricant, buscava una persona per posar en funcionament la seva filial espanyola amb l’objectiu de competir en el mercat estatal amb la mateixa IBM.

M’ho van oferir i vaig acceptar el desafiament.

M’hi vaig incorporar el setembre de 1984 i vam operar fins a finals de 1991, moment en què IBM ja havia posat en funcionament la seva mecànica financera i comercial per fer, amb molts més recursos, la mateixa feina, la qual cosa ens va obligar a aturar l’activitat.

En el decurs d’aquests anys vam aconseguir desenvolupar, una metodologia que permetia, amb els instruments financers existents i en particular amb el leasing financer, fer operacions de leasing operatiu.

L’any 1986 va ser especialment difícil per a mi i la meva família, ja que el mes de maig, durant una navegada, vaig patir l’amputació traumàtica d’una part de la primera falange del dit índex de la mà dreta, i el juny, la meva dona i la meva filla van ser víctimes d’un accident de trànsit que els va ocasionar lesions molt greus.

L’any 1987, un amic meu em va invitar a incorporar-me al Rotary Club de Barcelona Condal, el tercer que es va crear a Barcelona un cop desapareguda la prohibició que aquesta organització de servei va patir durant la Dictadura, i vaig acceptar.

L’any previ als Jocs Olímpics, vaig fer-me voluntari d’aquest esdeveniment i, en la fase prèvia i durant el desenvolupament dels Jocs, vaig formar part de l’equip que feia anar la informàtica de les proves d’hípica en totes les seves especialitats.

En acabar aquesta tasca, em van proposar de dirigir el Centre Informàtic de la Generalitat de Catalunya, que durant la meva etapa a IBM havia ajudat a definir.

M’hi vaig incorporar la tardor de 1992.

Diferents motius, que no descriuré per no aixecar suspicàcies, van fer que l’estiu de 1995 hagués de deixar aquesta activitat.

Durant aquest període, vam poder posar ordre a la dispersió d’equips que s’havia anat creant al llarg dels anys i, tot reduint despesa, va ser possible d’alliberar, sense incrementar-lo, el personal dedicat a l’explotació dels equips, que va passar a donar suport al desenvolupament de la informàtica personal, que en aquells moments començava a desenvolupar-se en tots els àmbits de l’Administració.

Potser pel meu perfil de gestor tecnològic, el conseller Antoni Subirà, anteriorment professor d’IESE i que ho havia estat meu quan treballava a IBM, em va proposar de fer-me càrrec de la direcció del Parc Tecnològic del Vallès, creat a Cerdanyola del Vallès l’any 1987.

Quan, el 1996, el Partit Popular va formar govern sense majoria absoluta, va nomenar delegat de l’Estat al Consorci de la Zona Franca, que tenia el 50% de les accions del Parc, Enrique Lacalle, no va voler acceptar la proposta del conseller Subirà i va encarregar a Selinger & Conde la selecció de la persona adient.

Malgrat tot, vaig aconseguir que es considerés la meva candidatura en la selecció i finalment vaig resultar elegit.

Aquesta va ser la meva darrera etapa professional, que va acabar quan el novembre de 2004, ja en ple govern del Tripartit, em van “suggerir” que, potser, hauria de cedir el meu lloc a un alcalde que havia deixat de ser-ho.

Mentrestant, durant un any a partir del juliol de 2000, i en paral·lel a les meves obligacions al Parc, vaig servir com a president del meu club Rotary i, del 2002 al 2004, vaig aprofitar per impulsar la creació del Rotary Club de Cerdanyola del Vallès.

La meva jubilació va ser oportuna, ja que aquell mateix any m’havia embrancat en el lideratge d’un projecte rotary que duraria set anys i en el qual va participar un gran nombre de clubs catalans i estrangers juntament amb la Fundació Rotaria de Rotary International. El resultat del projecte va ser la construcció de tretze pous d’aigua potable a diferents indrets del Camerun, amb una inversió propera als 150.000 €, que van servir per proporcionar aigua potable a una població de més de 80.000 persones.

També durant un any, a partir del juliol de 2008, vaig servir com a Governador del Districte 2202 de Rotary International, que agrupa els clubs de Catalunya, l’Aragó, La Rioja, Navarra, el País Basc i Cantàbria, en total uns setantena de clubs, en aquell moment, on hi servien 1.500 socis membres d’aquests clubs.

A partir d’aleshores vaig anar fent coses per posar ordre a tot allò a què no havia pogut dedicar-me durant la meva vida professional, com ara reparar els desperfectes que va deixar en el meu cos l’accident de l’any 1964.

Un dia, tractant d’explicar als meus nets la meva peripècia a Un millón para el mejor, vaig adonar-me que, a part d’algunes fotografies que em van donar en acabar i de tota la informació de premsa que vaig poder recollir en aquell moment, no podia recórrer a la xarxa per ampliar la informació, ja que no hi havia gairebé ni rastre del concurs, i la poca cosa que hi havia no era sempre precisa.

Vaig contactar amb TVE per mirar d’obtenir-ne algunes imatges i em van dir que no tenien gairebé res, i per aquest motiu em vaig proposar d’escriure un llibre que, després de diverses consultes i reflexions, s’ha transformat en aquest bloc, on espero poder explicar la història d’un concurs del qual gent més qualificada que no pas jo ha dit que, pel seu ressò popular, va ser un dels primers programes importants de la televisió a l’Estat.

Sóc conscient que la meva experiència literària és escassa, per la qual cosa compto amb la benevolència d’aquells que puguin ser els meus lectors.

Apa, som-hi…