A tall d’epíleg
Tot s’havia acabat des del punt de vista competitiu. Ara tocava veure quines en serien les conseqüències i, per poc que fos possible, gaudir-ho.
Els organitzadors de TVE havien preparat un sopar de comiat amb un gran nombre de persones convidades que, en certa manera, tenien relació amb el concurs. Molt especialment els qui havien tingut algun protagonisme en el programa final. És a dir, els presidents de les federacions i els seus ajudants, els realitzadors, els presentadors, el jurat, els membres de l’equip de producció —fins i tot hi havia la Mary Santpere en representació del seu fill, Josep Maria Pigrau, tirador de l’equip olímpic, que no hi va poder assistir— i, com no podia ser altrament, els concursants.
Com a guanyador vaig ser qui més estona va haver d’atendre els mitjans, per la qual cosa vaig arribar al menjador quan tothom, sense esperar-me, ja s’hi havia instal·lat.
Vaig trobar un racó, lluny dels llocs destinats a la presidència, entre dues noies de l’àrea de producció, la Maria Rosa i la Conxita.
Sincerament, tant se me’n donava. Preferia estar entre gent de la meva edat, lluny del protocol i l’encarcarament. A més a més, durant la meva participació a la final, havia establert amb aquelles dues noies una relació de simpatia i confiança, i cal dir que mai van fer res que m’hagués afavorit davant dels meus contrincants.
Va ser un sopar anodí, sense cap parlament. Un ritual de circumstàncies, vaja, per donar per enterrat el concurs i acomiadar el dol. Ningú creia, en aquells moments, que el programa es reprendria el dilluns següent.
I, tanmateix, així va ser (però això, en tot cas, pertany a una altra història en la qual jo ja no hi tinc cap mena de protagonisme).
En acabar el sopar, amb el xec curosament instal·lat a la meva cartera, me’n vaig anar cap a casa per mirar de refer-me una mica de les emocions del dia, pensant que l’endemà tocaria anar a la feina. I així va ser: quan em vaig llevar, li vaig donar el xec al meu pare per tal que s’assegurés que no m’enduria cap sorpresa i es podria cobrar i que, si era així, l’ingressés al meu compte.
COPRESA, l’empresa per a la qual treballava, que era holandesa, tancava els dissabtes. Anava, per tant, més enllà del que en aquella època es coneixia com «setmana anglesa», que consistia a treballar els dissabtes al matí i fer festa a la tarda. A més, durant l’estiu, del 15 de juny al 15 de setembre, el nostre horari de dilluns a divendres era de les vuit del matí fins a les tres de la tarda. Aquell dia, però, em vaig llevar just de temps i vaig fer una mica salat. En arribar al despatx, al voltant de les nou del matí, em vaig trobar mitja empresa que em volia felicitar. Si he de ser sincer, aquell matí vam fer ben poca feina, ja que me’l vaig passar explicant, un cop i un altre, no només els detalls del concurs que tots van seguir des de casa, sinó també el que va passar després.
Alguns havien comprat els diaris del dia, que gairebé tots duien en portada fotos meves amb el xec i el marcador definitiu.
Cap a les deu va sonar el telèfon. A l’altre costat de la línia Manuel del Arco em demanava una entrevista. El seu Mano a mano era una de les seccions de La Vanguardia que acostumava a llegir a casa —de fet, després que el 21 de juny de 1959 Luis Martínez de Galinsoga, que n’era el director des del final de la guerra, digués al rector de la parròquia de Sant Ildefons que «todos los catalanes son una mierda», el meu pare, com altres vint mil subscriptors més, se’n va donar de baixa, per bé que uns anys més tard, quan Galinsoga va haver de plegar, s’hi va tornar a subscriure.
Naturalment, vaig acceptar la seva proposta i em va proposar de trobar-nos cap a la una del migdia a la cafeteria El Oro del Rhin, que era a la cantonada de la Gran Via —aleshores Avenida de José Antonio Primo de Rivera— amb la rambla de Catalunya.
Malgrat haver assolit el dia anterior una fita que fins aleshores ningú no havia aconseguit, em va sorprendre que em demanés de veure’ns. Però els companys de la feina, em van fer adonar que tenia sentit de la mateixa manera que, pocs dies abans, Manuel del Arco havia entrevistat Jorge Arandes, director de TVE a Barcelona, amb qui, per cert, els concursants havíem estat reunits unes setmanes abans.
Del Arco era un periodista seriós però amable —en el meu cas diria que fins i tot va estar afectuós— i duia sempre una corbata blanca que li era característica. Les seves entrevistes estaven il·lustrades amb una caricatura que ell mateix feia, amb força traça la majoria de les vegades, de l’entrevistat. Les seves preguntes no eren trivials i generalment aconseguien que l’entrevistat digués coses que altrament no hauria dit. Sense ultrapassar, no cal dir-ho, els límits que la censura de l’època imposava.
Li vaig respondre amb tota naturalitat i em sembla que el que en va resultar ho reflectia. El Mano a mano va aparèixer el 17 de juny i encara el tinc emmarcat a casa.
Després van venir altres entrevistes i destaco en particular les de La Prensa, la revista El Mueble i el Diario Femenino, que van aconseguir que els permetés, amb l’autorització dels meus pares, l’entrada a casa.
En una d’aquestes entrevistes vaig dir que els primers diners que em gastaria serien 14.000 pessetes per regalar-li una Vespino al meu germà Joan Maria, que el mes següent complia setze anys. Va ser molt divertit, ja que, en sentir-ho, li va demanar al periodista que no s’oblidés de publicar-ho per tal d’evitar que me’n fes enrere i aquest així ho va fer.
Dies després, vaig rebre una invitació d’Oriol Regàs per assistir, el 23 de juny, a la celebració del «Verano Nuevo» —que era com havia batejat la tradicional revetlla de Sant Joan— amb la inauguració, a Palamós, dels remodelats Jardines Arboleda, on Antonio Gades, l’innovador del ball flamenc de l’època, va oferir un espectacle magnífic. En Regàs, home dotat d’un sisè sentit a l’hora de trobar idees per atreure gent cap als seus locals, s’havia empescat que la revetlla de Sant Joan fos l’equivalent a l’estiu de la nit de Cap d’Any i, en comptes dels dotze grans de raïm, va instaurar la ingesta de dotze cireres. Per això, en acabar l’espectacle de Gades, vam anar tots plegats a «prendre les cireres» al Maddox, on va aparèixer la flor i nata de la Gauche Divine.
Amb l’Oriol Regàs, hi havia també l’Armand Carabén, el músic Ros Marbà, els fotògrafs Oriol Maspons i Xavier Miserachs i també la Colita. Els fotògrafs van haver de marxar aviat perquè l’endemà tenien feina a Barcelona. I pel que fa a Josep Pla, que va contemplar l’inici de l’espectacle des de molt a prop de la porta d’entrada, en aquella hora ja se n’havia anat a casa.
A mi em va tocar fer el numeret per a la premsa. Un fotògraf em va demanar d’anar a rebre les cireres de mans de la vedet Ingrid Garbo (a qui, per cert, no vaig tornar a veure en tota la nit) i l’endemà la foto no va faltar a cap diari.
El mateix dia de Sant Joan, l’agència Pyresa va distribuir un article de l’escriptora i periodista Marta Portal, guanyadora del Premi Planeta de l’any 1966 que es titulava «Saber ganar» i que podeu trobar aquí. Quan el vaig llegir em vaig sentir molt afalagat; tant, que sempre l’he conservat.
El mes de febrer, molt abans que comencés la final, tots els que fins aleshores érem guanyadors del concurs havíem rebut una carta del Centro de Atracción y Turismo de San Sebastián, en la qual ens convidaven a formar part del jurat que el dissabte 28 de juny havia d’elegir la reina de les festes d’aquella ciutat. Un esdeveniment important perquè es tractava de triar la jove que durant un any representaria Donosti en tots el actes oficials que s’hi fessin. La carta la signava el senyor José María Pidal y Bernaldo de Quirós, tinent d’alcalde de Turisme de l’Ajuntament de San Sebastián i que, pel que sembla, tots vam acceptar.
Francament no ho recordava, però, a mitjans de la setmana que va seguir a la final, vaig rebre els bitllets per viatjar a la capital donostiarra el cap de setmana següent. No coneixia la ciutat i em venia molt de gust d’anar-hi per alliberar-me de la tensió del concurs i d’altra banda, no em semblava correcte fer-me’n enrere. Per tant, el mateix 28 de juny, sense saber el risc que això podia representar, vaig enfilar-me a l’avió d’Iberia que em va desembarcar al camp d’aviació que es trobava a Fuenterrabía —en basc, Hondarribia.
He parlat de risc i val a dir que no és cap broma, perquè, sis mesos després, van tancar l’aeroport per fer-lo més operatiu. Es deia que durant el vol inaugural l’avió no es va poder aturar al final de la pista d’aterratge, massa curta pel que sembla, i va anar a parar sobre la sorra de la platja.
Aquell dia, però, no vam tenir cap ensurt i, un cop a terra, els responsables de l’acte em van rebre amb unes atencions molt especials que vaig associar al fet de ser el guanyador del concurs.
Em van portar a l’hotel Gudamendi i em van explicar el programa, el primer acte del qual transcorria aquell mateix migdia a la piscina de l’hotel on es presentarien les candidates i es procediria a l’elecció de la Reina. A la piscina hi érem gairebé tots els concursants del Millón, inclosa la mamà. En Canalejo s’hi va incorporar una mica més tard. Un cop feta l’elecció, el comitè organitzador ens va obsequiar amb un txistu i un danbolin que vaig conservar durant molts d’anys.
Fetes les corresponents fotografies, ens van portar a dinar a una coneguda societat gastronòmica de la ciutat. Aleshores en Canalejo ja havia arribat, però qui ens va haver de deixar va ser el ye-yé, perquè al vespre tenia actuació a Barcelona i havia d’agafar un avió.
Tot era quasi a punt, però vam haver d’esperar que el prestigiós gastrònom José María Busca Isusi arribés de Tudela, on havia anat a buscar els espàrrecs que acompanyarien el salmó salvatge que figurava al menú. Mentrestant, vam passar l’estona comentant amb les autoritats i la premsa les incidències del concurs.
En aquells temps, érem pocs els que havíem menjat alguna vegada salmó que no fos fumat per conservar-lo. Per això, amb els espàrrecs acabats de collir acompanyant el deliciós salmó salvatge del Deva, que ens van oferir fet al vapor acompanyat d’una salsa tàrtara, l’àpat va resultar memorable.
Com no podia ser altrament, el dinar es va allargar i vam haver d’anar a corre-cuita a l’hotel per canviar-nos de roba i posar-nos un vestit fosc per a l’acte de proclamació solemne de la reina, que es faria a l’abadia del Museo San Telmo, a la falda del mont Urgull.
En absència del ye-yé, l’atenció de les jovenetes es va concentrar en la meva persona. Afortunadament, però, vaig tenir sort, perquè a la mateixa piscina de l’hotel vaig conèixer Guadalupe Gual, la reina sortint, de la qual no em vaig separar més de l’imprescindible durant la cerimònia de traspàs de corona i banda a la nova reina, María del Coro Uriarte.
La Guadalupe era una noia jove —no devia tenir més de vint anys—, culta, morena, alta i atractiva, amb la qual es va establir una sintonia que més tard es va convertir en afecte mutu. En acabar la meva estada a la capital donostiarra ens vam donar les adreces i els telèfons i no vaig trigar a rebre una invitació dels seus pares per anar, a mitjan juliol, a passar un cap de setmana en una casa que tenien a Olite, molt a prop de Tafalla, a Navarra.
Va ser durant aquest viatge que em vaig adonar de la pèrdua d’intimitat que comportava la popularitat per haver guanyat el concurs. L’endemà d’arribar a Olite em va dur a visitar una església romànica en un poble a pocs quilòmetres d’on érem. Hi vam anar amb el meu nou cotxe, el segon 850 Spider que havia sortit de la factoria SEAT de la Zona Franca de Barcelona —vaig aconseguir que me l’assignessin després del primer, que va anar a parar a mans de Pau Negre, fill del president de la Cambra de Comerç de Barcelona—, i al qual vaig fer-li el rodatge en aquest viatge.
L’església era en un poblet d’uns dos-cents habitants. En arribar, la plaça era deserta i vam deixar el cotxe molt a prop. Després de visitar amb calma aquella petita meravella, la sorpresa va ser quan vam trobar tota la plaça ocupada per, em va semblar, tots els habitants del poble.
El cotxe estava rodejat per la gent i, durant el breu trajecte des del temple, em vaig veure obligat a signar més autògrafs que els que havia signat en qualsevol altra situació en què m’havia trobat anteriorment. I tot això enmig d’uns aplaudiments que em van semblar del tot desproporcionats.
De tornada de Sant Sebastià, vaig rebre una invitació de Radio Barcelona per anar a l’estudi de l’emissora a fer el lliurament d’unes joguines a uns nens en un programa infantil.
Hi vam anar la Mary Santpere, que no es perdia cap ocasió d’aparèixer davant del públic, jo mateix i la Pilar Bayona, l’antiga nena prodigi que formava el duet Pili i Mili juntament amb la seva germana. La Pilar havia debutat el dia 4 de juliol com a protagonista de l’obra de Jaime Salom Cita los sábados al teatre Moratín —on hi havia l’antic cinema Aristos i on ara hi ha la sala Luz de Gas.
Acabat l’acte, em vaig oferir a dur-la a casa seva. Vivia a l’encreuament del carrer Borrell amb la carretera de Sarrià —són els noms dels carrers de l’època—, en un edifici en la major part del qual vivien jutges que exercien o que, ja retirats, havien exercit a Barcelona. Quan la vaig deixar li vaig demanar el telèfon i me’l va donar.
Ens vam trobar al cap d’uns quants dies i em va convidar al Moratín per veure-la actuar. En acabar la representació vam anar a sopar i vam estar xerrant fins ben tard.
Els dies següents ens vam continuar veient. Era una noia de vint-i-dos anys molt llesta que havia sabut aprofitar les estades que havia fet a l’estranger durant el rodatge de les pel·lícules que havia protagonitzat per obrir la seva ment. Per adaptar les nostres disponibilitats, vaig haver de canviar el meu ritme vital. A causa del meu horari d’estiu, em llevava a les set i entrava a treballar a les vuit fins a les tres de la tarda, dinava i me n’anava a dormir unes tres hores. Em llevava, feia les meves coses i cap a les onze de la nit anava al teatre a esperar que sortís, anàvem a sopar, xerràvem i després anàvem a passejar fins, més o menys, les tres de la matinada, hora en què l’acompanyava a casa i me n’anava a dormir tres horetes més. Els meus pares ja eren a Mallorca i no es van assabentar de res.
Al final ens vam adonar que aquell ritme no ens duia enlloc i, de comú acord, no vaig tornar més al teatre. La veritat és que, malgrat les facilitats que la popularitat oferia, no era qüestió de deixar-s’hi la salut per mirar d’aprofitar-les.
El 6 de juliol havia rebut una carta de Manuel Ibáñez Escofet, director de Tele/eXprés, invitant-me a formar part del jurat que el dia 16, a Vallpineda, havia d’elegir Miss Barcelona i Miss Catalunya.
Es tractava, em va dir, de formar part d’un jurat jove per poder fer la feina i passar una vetllada agradable i poc encarcarada.
I així va ser. De fet, va ser-ho tant, de desencarcarada, que va estar a punt d’acabar en incident i per poc no va haver d’intervenir-hi la força pública quan Sisa i Pau Riba van voler competir, un cop acabada l’elecció, per veure qui la feia més grossa damunt de l’escenari.
La vetllada havia començat molt correctament amb la presentació de tots els membres del jurat. N’érem una bona colla i representàvem tots els àmbits que en aquell moment tenien reconeixement mediàtic. A mi em va correspondre seure entre l’actriu Carme Sansa i el perruquer Alberto Cebado, que tenia al seu costat la model Montse Bulnes, tots a la dreta d’Ibáñez Escofet. Certament, vaig tenir molta sort de seure al costat de la Carme, ja que teníem amics comuns, un pretext que sempre ajuda a l’hora de trencar el gel. La vetllada va transcórrer amb normalitat amb les votacions per elegir Miss Barcelona, títol que va correspondre a Magda Rigol, i a continuació Miss Catalunya, que va ser per a Celia Barreiro.
En acabar l’espectacle vaig acompanyar la Carme a casa seva i vam quedar de veure’ns la setmana següent. En aquells moments, la Carme rodava a Canet la pel·lícula Mitges i mitjons, que dirigia Antoni Ribas, amb la seva dona d’aleshores, Elena Maria Tejeiro, i on també actuaven Elisenda Ribas i Cristina Fernández Cubas, que més endavant es faria mereixedora de diferents premis com a escriptora. Pel que sembla, la meva presència va produir, indirectament, un cert enrenou en el rodatge, ja que —jo no ho sabia— la Carme sortia amb en Julià Navarro, el galant de la pel·lícula, que aquell dia no hi era. Algú va dir a la gent de la revista Fotogramas que jo l’havia anat a veure i la setmana següent ho van publicar. Segons em van dir més endavant, es va produir un cert enrenou entre ells dos, fins al punt que van trencar la relació. Jo no me’n vaig assabentar i vaig continuar veient-me amb la Carme.
Pocs dies després es va celebrar el concert que va precedir la primera edició de les Sis Hores de Cançó de Canet. Hi vaig anar amb la Carme i hi actuaven Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra i un noi jove que s’acabava d’incorporar als Setze Jutges que es deia Lluís Llach.
En acabar, els promotors i els cantants van anar en un bar que hi havia a la N-II, just a la sortida de Canet, i la Carme em va proposar d’acompanyar-los. Va ser d’aquesta manera que els vaig conèixer a tots. Dubto, però, que cap dels supervivents es recordi de mi.
Van ser uns dies molt intensos, ja que havíem de compaginar les nostres ocupacions respectives, però ens en sortíem prou bé, fins que una tarda la Carme em va trucar per explicar-me que li havien ofert un paper en una obra de Jean-Paul Sartre que s’havia d’estrenar a Madrid a finals d’estiu i que no podia refusar, ja que es tractava d’una gran oportunitat.
Al cap de pocs dies s’hi va traslladar i, encara que ens trucàvem sovint, la relació se’n va ressentir i la distància física ens va anar allunyant.
L’Ibáñez Escofet em va trucar uns dies més tard per proposar-me d’escriure els dimecres una petita columna a Tele/eXprés, sota la capçalera «Secuencia», i vaig cometre la imprudència d’acceptar. Jo era un home de ciències, i escriure, i més per a un públic inconcret, no era el meu fort. Quan arribava el dimarts, em sentia com si m’arrenquessin un queixal, ja que no tenia més remei que «produir» la meva col·laboració. Vaig anar sortint-me’n més o menys i això em va permetre conèixer una colla de periodistes que treballaven al diari, començant per Josep Maria Soria, a qui deien «Pichín» —que més endavant em va presentar l’Anna Maria, amb qui a finals de l’abril següent em vaig casar. Va ser també per aquella època que Josep Maria Lladó, que em feia una mica de protector, em va convidar al casament del seu fill.
Al Tele/eXprés també hi vaig conèixer els periodistes Pere Oriol Costa, Àngel Casas i Jaume Serrats, així com els meus companys de jurat a Vallpineda: el dibuixant Juanjo Guillem i Joan de Segarra.
M’havia convertit en un més de la colla, ja que, malgrat ser un intrús, en certa manera em van adoptar i sovint ens trobàvem per dinar o sopar al restaurant Parelladeta, que era al carrer Casanova, una mica més amunt de l’Hospital Clínic i on sovint també hi menjava l’actor Enric Majó i menys sovint Terenci Moix. A la colla, s’hi incorporava ocasionalment gent del teatre i cantants, com ara Enric Barbat, que algun cop, amb la colla, havien vingut a prendre unes copes a casa meva.
Continuaria explicant coses que vaig viure aquell estiu, més que res com a conseqüència de la meva actuació en el concurs, però dubto que tinguin cap interès per al lector. Des de presidir una cursa de braus a Madrid al costat de l’estupenda Laura Valenzuela i haver hagut de demanar auxili als «grisos» —com ja he explicat en un apunt anterior— 
quan, a la sortida, un grup de fans em va encerclar, fins a acompanyar, juntament amb en Joaquín Soler Serrano i el gerent de Can Amat, al mag Xevi, en el seu recorregut amb els ulls embenats des de la plaça de Sant Jaume de Barcelona fins a la urbanització Can Amat de Martorell conduint un cotxe Dodge Dart —com el que més tard volaria a Madrid amb Carrero Blanco a dins.
A finals d’agost, per recuperar-me d’aquesta mena de vertigen, vaig passar un parell de setmanes a Mallorca, on els meus pares tenien una caseta llogada a la colònia de Sant Jordi. Allà vaig coincidir amb la Delia Garcia Sureda, que estava acabant Medicina. Em va presentar la seva colla i amb el seu Mini Morris em va passejar per l’illa. Sortíem sovint i recordo haver anat amb ella a una discoteca de la colònia on actuava en solitari l’antic cantant de Los Bravos, Michael Volker Kogel, que ara es feia dir Mike Kennedy.
A finals de la meva estada a Mallorca, la Delia em va dir que el 3 de setembre s’inauguraria l’Auditorium de Palma amb un concert de l’Orquestra Simfònica de Berlín, dirigida per Herbert von Karajan, i que ella tenia previst d’anar-hi.
Era una oportunitat única de poder escoltar en directe un dels meus referents musicals, que pocs cops abandonava l’antiga capital alemanya, i no vaig dubtar a demanar-li que em comprés una localitat per acompanyar-la. Així doncs, aquell primer dimecres de setembre vaig tornar a Palma per assistir al concert, en què es van interpretar dues simfonies, totes dues amb el número cinc: la de Beethoven i la de Txaikovski. Va ser una nit memorable, però malauradament l’endemà vaig haver de tornar a la feina a Barcelona.
Pocs dies després, el dimarts 9 de setembre, jo baixava atrafegat pel carrer Balmes cap a la feina quan em vaig creuar amb Josep Maria Soria, que anava a veure una pel·lícula d’art i assaig acompanyat d’una amiga seva de la infància. En Soria em va veure de lluny, va dir a la noia que em coneixia i que si li feia gràcia ens podia presentar. Ella li va dir que sí però, en creuar-nos, jo anava pensant en una altra cosa i no el vaig reconèixer (val a dir en descàrrec meu que molta gent que no coneixia em saludava pel carrer). Per no quedar malament amb la seva amiga, va tornar enrere i em va cridar pel meu nom. Aleshores sí que em vaig aturar, em vaig excusar i ell va aprofitar per presentar-me la noia: es deia Anna Maria, però li deien Anna. Els vaig saludar però, com que tenia pressa, vaig desaparèixer de seguida per la porta que tenia just al costat, que era la de la feina.
Aquell dia anava molt atabalat perquè dos dies després s’inaugurava el Saló Sonimag i l’empresa on jo treballava, COPRESA, hi tenia un estand encara per enllestir.
El dimecres vaig passar gairebé tot el dia al Palau de Congressos de Montjuïc, on es celebrava el Saló. A darrera hora de la tarda, vaig anar a fer un tomb per tots els estands per veure què presentava la competència i, gairebé al final de la meva excursió, vaig arribar en un estand on l’Anna, la noia que en Soria m’havia presentat, feia d’hostessa. La vaig reconèixer de seguida i després de saludar-la vam estar una estona parlant del que fèiem, moment que va aprofitar per presentar-me una altra amiga seva, la Roser, estudiant de Químiques com ella, i que, treballant d’hostesses, aprofitaven per fer-se una mica d’argent de poche.
El dijous, el ministre Pío Cabanillas va inaugurar Sonimag acompanyat pel governador civil Tomás Garicano i l’alcalde Josep Maria de Porcioles. Vaig moure’m amunt i avall tot el dia, per la qual cosa no vaig tenir gaire temps per anar a saludar l’Anna. En acabar aquella primera jornada, per esbargir-me una mica me’n vaig anar tot sol al Nostre Món, una discoteca del barri de Gràcia on acostumava a anar-hi gent de la cultura de caire esquerranós.
Només d’arribar-hi, una noia molt extremada que papallonejava per allà se’m va enganxar i no me’n vaig poder desfer en tota la nit. La conversa no era gaire interessant, per la qual cosa, com que m’agrada ballar, li vaig proposar de fer-ho. En sortir a la pista em vaig topar amb l’Anna, que estava amb Josep Maria Soria i altres companys del diari, asseguts en un lloc on no se’ls veia.
Em va semblar que aquella successió de trobades havia de ser necessàriament premonitòria d’alguna cosa molt especial i a partir d’aquell moment, tan bon punt vaig superar l’atac de vergonya que la situació em va produir, no vaig deixar de veure l’Anna cap dia.
Ni mentre va durar el Sonimag… ni després.
Al cap de set mesos, el 30 d’abril de 1970, el dia que ella i jo ens vam casar, Josep Maria Soria va explicar la part que recordava d’aquesta història a la pàgina set de Tele-eXpress.
* * *
Aquí acaba el meu relat, als que heu tingut la paciencia de seguir-me us desitjo un Bon Any 2018.
Aquesta setmana es compliran cinquanta anys de l’inici d’aquesta historia que deixo aquí per el record. Si penseu que l’esforç fet deixar-ne constancia ha tingut algun sentit podeu utilitzar l’opció de comentar-ho.
Salutacions cordials