La setena setmana de la final
El diumenge abans, el general Franco va ordenar el tancament de la Tanca de Gibraltar, donant per primera vegada compliment a l’establert pel Tractat d’Utrecht. Aquest tancament tindria conseqüències i no seria fins al desembre de 1982, ben desprès de la seva mort, que no es tornaria a permetre el pas de vianants a través de la Tanca.
La setena sessió de la final es presentava una micaemboirada per tot el que havia passat al final del programa anterior.
La impressió general era que tot plegat havia deixat força tocat el programa i, com no podia ser altrament, la premsa no va deixar passar l’oportunitat de destacar-ho durant tota la setmana. Aquella harmonia que semblava haver-hi entre els concursants havia deixat pas a una sensació de tibantor que va tenir un clar reflex en l’estirabot de l’alcalde al final de la sessió.
D’una banda, un comentari a la secció «Top Secret» del diari Arriba, titulat «La porra del millón», va provocar que es posés en marxa una petita campanya que, ras i curt, el que pretenia era donar el cop de gràcia al concurs mig insinuant que tot formava part d’una mena de «comèdia» que hauríem muntat per «dissimular» el fet que els concursants ja ens havíem posat d’acord per repartir-nos el premi a raó de 250.00 pessetes per cap i deixant per al guanyador la glòria del triomf final.
Aquest intent de desprestigiar els concursants i, de retruc, el concurs no tenia cap fonament i només va servir per estimular-nos en la competició per guanyar-lo. Al cap i a la fi, les protestes que en programes anteriors havíem formulat als periodistes que ens van voler escoltar eren autèntiques i estaven basades en situacions reals que vivíem personalment.
D’altra banda, en cap moment ningú de nosaltres no va plantejar aquesta possibilitat i la competitivitat que demostràvem era genuïna i molt més orientada a la consecució del premi que a la glòria personal. En aquella època, un milió de pessetes no era una qüestió menyspreable…
El cert és que tot just acabàvem de passar l’equador del concurs i quedaven encara nou proves per arribar a les vint, que era l’objectiu que la mateixa televisió s’havia fixat per donar per finalitzada la vida del programa.
Res no feia suposar, doncs, que els esdeveniments s’accelerarien, ni que la fi del programa estigués molt més a prop del que ens imaginàvem. Per això crèiem que tindríem prou temps per demostrar a l’audiència que totes aquelles especulacions no tenien cap mena de sentit.
Quan el dilluns 9 de juny, un cop maquillats al bar del Telefèric, i en el mateix cotxe de cada setmana, ens vam traslladar als estudis de Miramar, l’ambient entre nosaltres era sorprenentment relaxat atès tot el que havia succeït la setmana anterior.
Durant el trajecte, la Zumárraga va comentar que li havien robat la màquina de fer fotos i el ye-yé ens va explicar l’èxit que la setmana anterior havia tingut en la seva presentació com a cantant a Pamplona. L’alcalde no va parlar gaire, però aparentava certa tranquil·litat.
Quan vam arribar, ens va sobtar que, ja fos per l’escàndol del programa precedent o perquè hi havia la sensació generalitzada que el concurs havia donat ja tot el que tenia per donar, l’ambient que es respirava al plató de Miramar era de final de trajecte.
Semblava evident que en una única sessió no podrien proposar-nos superar nou proves i donar el programa per finalitzat, sobretot si es prenia com a referència el que havia passat en els programes precedents en que, com a màxim, s’havien proposat tres proves per sessió. En tot cas, la dinàmica que aquell vespre vam detectar ens va fer pensar que el programa no duraria gaire temps més en antena.
Un cop instal·lats al plató, en Pécker va anunciar que les proves que hauríem de superar serien les mateixes per a tots nosaltres. Això satisfeia, en part, el que havíem proposat a Jorge Arandes la setmana anterior. El que no vam imaginar és que tenien pensat convertir un concurs televisiu en un espectacle tan monòton com el que finalment va resultar.
Les primeres proves van ser, potser per manca d’imaginació de les persones que les preparaven, un altre cop de tipus test de coneixements, com ja ho havia estat la segona prova del programa anterior.
Era evident que, si havíem de respondre cada test asseguts ens els nostres pupitres, desapareixia l’interès televisiu que oferien als espectadors les proves més visuals dels programes anteriors. Reconec, per tant, que les opinions emeses per la premsa en el sentit que el programa s’havia tornat avorrit tenien una gran part de raó, encara que això no fos atribuïble als concursants
Fins i tot a Nuevo Diario de Madrid, que sempre havia seguit molt de prop el concurs, van tenir la pensada de denominar aquell programa «el examen de revàlida», que era la prova que els estudiants de batxillerat havien de superar per poder accedir al curs preuniversitari i, posteriorment, a la universitat. I val a dir que la imatge d’algun concursant posant-se de costat per evitar que li copiessin les respostes va contribuir molt a aquesta impressió.
Particularment, he de dir que el fet que les proves fossin d’aquella mena no em preocupava gaire ja que la meva curiositat, o tafaneria, gairebé universal, es veia suportada pel fet de tenir una memòria excel·lent.
Les preguntes corresponien a quatre àmbits de coneixement: història, ciències, música i literatura. La novetat va ser que, en lloc de comptar com una sola prova, al igual que el dia anterior, cada una de les matèries constituïa, en ella mateixa, una prova.
Així doncs, ens trobàvem de cop davant de quatre proves puntuades cada una d’elles de manera individual, cosa que volia dir que estaven en joc fins a 84 punts. Una situació francament insòlita fins aquell moment.
Cada àmbit constava de cinc preguntes, la major part gens senzilles que, en haver de ser respostes per escrit, alentien el ritme del programa.
El presentador, per la seva banda, semblava estar també una mica desconcertat i no parava de mirar cap a la realització com buscant alguna explicació a tot plegat.
Les preguntes d’història, que va ser la matèria que va obrir el foc, van ser les que pitjor ens van anar, i únicament la Zumárraga i jo vam poder evitar el zero, encara que ella només va obtenir sis punts i jo un puntet més: set.
Paradoxalment, en la bateria d’allò que van qualificar com a ciències i que, per la meva formació acadèmica, semblava que em podia anar millor, vaig obtenir únicament catorze punts, per sota d’en Ruiz, que en va aconseguir vint, i molt poc per sobre de la Zumárraga i l’alcalde, que van obtenir tretze i dotze punts respectivament. Tot, doncs, molt ajustat.
Una altra sorpresa es va produir quan, a la prova de música que semblava feta exprés per al ye-yé, aquest va arreplegar un zero, l’alcalde un quatre i jo un sis. Tots molt lluny de la Zumárraga, que va afegir catorze punts al seu compte.
Finalment, a la prova de literatura, em vaig refer amb dinou punts, davant dels catorze de la Zumárraga, els tretze del ye-yé i uns escadussers set que va rebre l’alcalde.
Les quatre proves en conjunt donaven la Zumárraga com a guanyadora d’aquest bloc amb 47 punts, seguida per mi a només un punt amb 46 i un pèl més lluny el ye-yé, que en va sumar 33, relegant a la cua l’alcalde amb només 23.
Analitzant globalment el resultat, semblaria que, en aquest cas, l’alcalde va resultat penalitzat en la seva puntuació, ja que, en conjunt, comparant-lo amb el ye-yé, només va fallar mitja pregunta més que ell i la diferència, que va ser de 10 punts, en aquesta ocasió no es pot considerar justa.
Un cop acabada la primera part del programa, la classificació havia donat un tomb, però sense perdre temps ens vam haver de desplaçar al Palau de Congressos de l’Avinguda de la Reina Maria Cristina, al recinte de la Fira de Mostres, i a tocar de les fonts lluminoses de Montjuïc que Carles Buïgas va dissenyar per a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, on es duria a terme la cinquena i darrera prova d’aquella nit.
Allà ens esperava novament Antoni Serra per proposar-nos una prova més televisiva, ja que cadascun de nosaltres havia de vestir un operari per protegir-lo abans d’utilitzar un bufador d’oxiacetilè.
No érem uns experts i, encara que la major part de nosaltres hi vam posar sentit comú, es va veure ben aviat que, aparentment, l’únic que en la seva vida havia vist treballar un operari soldador era l’alcalde, ja que el va vestir de la forma en que s’esperava que ho féssim i això li va valer la puntuació màxima de vint-i-un punts.
Els altres ho vam fer, segons el jurat, de manera similar i ens vam haver de conformar amb catorze punts per a cada un.
Amb aquesta prova, el programa es va donar per acabat i, des dels estudis de Miramar, en Pécker, per tal de crear una expectació més gran de cara al programa de la setmana següent, va anunciar que el dilluns el concurs s’acabaria amb el lliurament del premi al guanyador.
La classificació havia variat notablement, ja que, a quatre proves del final, m’havia tornat a posar al davant amb 194 punts i la Zumárraga, amb 180, havia superat l’alcalde, que amb 178 baixava del primer al tercer lloc, i el ye-yé, que només en tenia 156, es quedava amb el fanalet vermell.
Com que aquesta setena sessió no havia donat gaire de si i ningú no semblava tenir pressa per marxar, ens vam quedar una estona comentant com havia anat tot plegat i, sobretot, la imminència del final, tal com el presentador havia anunciat.
S’havia especulat sobre si, per tancar amb més brillantor el concurs, s’arribaria a un hipotètic programa final, amb una única prova, on es lliuraria el milió al guanyador amb tota la prosopopeia del cas, però l’anunci d’en Pécker havia aigualit, fins i tot, aquesta opció.
A preguntes d’algun periodista que ens acompanyava sobre els fets de la setmana anterior, l’alcalde, entre escèptic i somrient, va aixecar la mà per dir: «No pasó nada. Stop a todo aquello. Lo pasado, pasado está». I davant de la insistència del periodista va afegir: «Estoy muy satisfecho de todo. Todo marcha bien. Pero no me tire de la lengua».
Era evident: la processó li anava per dins…
La conversa no va donar més de si i els quatre ens vam acomiadar amb la certesa que la propera setmana seria l’última vegada que ens trobaríem per competir entre nosaltres.
Curiosament, pocs dies desprès, en fer la ressenya del programa, Diario Femenino informava que, aquell mateix dilluns per la tarda, l’alcalde havia estat fent un tomb per la Fira de Mostres i se l’havia vist molt a prop del Palau de Congressos.
Casualitat? … Ves a saber.