La sisena setmana de la final

En tornar de Málaga les coses es van començar a moure.

El diumenge dia 1, va aparèixer a Diario Femenino una entrevista que m’havien fet abans de marxar en la qual suggeria que ens podríem retirar si no es corregien certes coses que ens semblaven que tenien influència en la forma com el jurat qualificava les proves, fent particular èmfasi en la comunicació entre els seus membres. Sorprenentment, en el mateix article l’alcalde deia que ell era el perjudicat però que estava d’acord amb les reclamacions.

La direcció de TVE, particularment Jorge Arandes, el director a Catalunya que anys abans havia presentat conjuntament amb Federico Gallo el programa Fantasía de Radio Nacional de España, devia pensar que les manifestacions que havíem fet posaven en risc seriós la continuïtat del concurs, i que aquest fet, sobretot pels motius pels quals es produiria, podria portar conseqüències no només econòmiques pel que fa als anunciants, sinó també de prestigi per a TVE i polítiques en ser un alcalde, cap local del Movimiento i, per tant, una persona del Régimen, el principal involucrat.

Els rumors sobre uns comentaris fets o, almenys, atribuïts al ministre Alonso Vega, en el sentit que una autoritat del sistema no podia quedar malament, tampoc no hi devien ser aliens.

Probablement els directius de TVE no havien llegit les notícies aparegudes al diari Pueblo o al Correo Español on el ye-yé i la Zumárraga avançaven que no es retirarien, si més no aquesta setmana.

Fos per unes coses o per unes altres, el cas és que el senyor Arandes ens va convocar el dilluns a les vuit del vespre al seu despatx del passeig de Gràcia, a tocar de la plaça de Catalunya, on hi havia els estudis de Radio Nacional de España.

Conscients de la força que l’aparent preocupació de TVE semblava que ens donava, ens vam posar tots d’acord per anar-hi, però preocupats per la feblesa que les últimes declaracions d’acatament ens havien provocat.

La reunió va ser cordial. Només d’entrar al despatx, el director de TVE a Catalunya va voler deixar molt clar que, per a «ells» —la Televisió—, no hi havia preferències en favor de cap concursant.

Ens va dir que podia entendre la nostra posició, ja que s’havien donat una sèrie de situacions que podien fer pensar que potser no havia estat així, però ens garantia que, a partir d’aquell moment, ell es feia personalment responsable que no hi hagués cap irregularitat i que les respostes només serien conegudes pels realitzadors del programa i per ell mateix, que les custodiaria a la seva caixa forta fins al moment del concurs.

La veritat és que cap de nosaltres estava disposat, de debò, a abandonar el programa i fer un lleig a TVE: el ye-yé, per les repercussions que el fet podria tenir en la seva futura carrera musical; jo, perquè encara considerava que podia guanyar el premi, i la Zumárraga, que era la més reivindicativa, perquè no volia enterbolir la imatge que tenia com a primera guanyadora, que es podria malmetre si abandonava. Així doncs, després de remugar una mica i d’acceptar que la disposició del jurat no es modifiqués, per les dificultats tècniques que comportava a aquelles alçades, vam acceptar les seves garanties i, per tant, aquella nit vam participar en el concurs.

Penso que va ser una decisió encertada, ja que, com es veurà, el programa d’aquella nit va marcar un punt d’inflexió en el concurs a causa dels fets que s’hi van produir.

Des del centre de la ciutat, encara que era una mica aviat, vam anar cap al bar del Telefèric per prendre alguna cosa mentre fèiem temps per pujar a maquillar-nos.

L’alcalde va arribar una mica més tard i no ens va dir ni piu. L’ambient era tens i se’l notava amoïnat, com si ens retragués que estiguéssim actuant en contra seu.

De fet, no era ben bé així, encara que era cert que no li teníem gaire confiança.

Afortunadament, no vam trigar gaire a pujar als estudis i la situació no va degenerar. En arribar, tot era a punt per començar la sisena sessió del concurs.

Asseguts als nostres llocs al plató, en Pécker va explicar la primera prova del programa, la desena del concurs. Es tractava de deduir quina era la fitxa de dòmino que seguia a una sèrie lògica de fitxes que custodiaven un parell d’hostesses.

 Les fitxes eren el dos quatre, el tres doble, l’u cinc i el quatre dos, la mateixa fitxa que la primera però cap per avall.

A primer cop d’ull semblava clar que la suma dels punts de les fitxes era sis, per la qual cosa la fitxa de la solució, presumiblement, hauria de sumar també sis. La blanca sis era l’única que no hi era, encara que el quatre dos hi era dos cops. No era clar que la blanca sis fos l’única solució, però és la que vam donar el ye-yé i jo. L’alcalde en va donar una altra que també podia tenir sentit, i la Zumárraga no en va donar cap.

No podia ser que, havent-hi diferents respostes, li donessin la màxima puntuació a l’alcalde, per la qual cosa, fent valer la meva condició de científic, vaig impugnar la prova argumentant que la solució no era única.

Això va motivar un intens canvi d’impressions entre els membres del jurat, que, finalment, a falta d’algú que defensés la solució que la televisió donava com a bona, no va tenir més remei que demanar que s’anul·lés la prova.

Per substituir-la, ens van plantejar una bateria de preguntes tipus test que, sens dubte, tenien preparades en cas d’emergència i que vam haver de respondre simultàniament. Eren aquestes:

  • Nom dels dos astronautes que havien de trepitjar a la Lluna el 20 de juliol.
  • Títols de les quatre cançons que havien guanyat ex-aequo el Festival d’Eurovisió aquell any.
  • Nom de l’escriptor japonès que acabava de guanyar el Premi Nobel de literatura.
  • Noms dels quatre candidats més votats a les eleccions del diumenge anterior a la presidència de França.

Tot seguit havíem de dibuixar un ocell de paper, desxifrar el significat de la sigla TALGO, donar el nom dels artistes —masculí i femení— que havien guanyat els últims premis Oscar de cinema i citar tres obres de Ramón Menéndez Pidal, mort l’any anterior.

Segons els nostres encerts i errors, els punts adjudicats van ser:

Canalejo 18 punts, Mateu 15 punts, Zumárraga 14 i Ruiz 10.

Tot anava transcorrent tranquil·lament i l’alcalde semblava haver-se calmat, fins que es va plantejar la darrera prova de la nit.

Sobre unes taules hi havia disposades unes peces de fusta amb les quals, amb l’única ajuda d’un martell, calia muntar una cadira.

En algun programa anterior ja s’havia plantejat una prova similar i havia estat molt ben rebuda per la seva plasticitat.

El temps que ens van donar per enllestir la feina va ser de cinc minuts.

Sorprenentment, però, tan bon punt l’alcalde va veure les peces va dir: «¡Esto no hay quien lo entienda!».

Els altres, sense fer-li cas, ens vam posar a feinejar, ja que no era qüestió de perdre temps. Qui més qui menys va seleccionar les peces segons les seves mides i formes i, un cop fet això, vam provar de col·locar-les donant forma a la cadira.

Hi havia dues peces que no eren rectilínies i que, sens dubte, eren les que corresponien al respatller. N’hi havia també dues de llargues, que eren les potes del darrere i havien de suportar el respatller de la cadira, i quatre de corbades per al seient, més dues potes del davant i els travessers per mantenir-ho tot travat. Amb temps per pensar no hauria estat gaire difícil de muntar-la, però amb les presses van aparèixer els nervis i l’angoixa, cosa que va fer que cometéssim errors.

En tot cas, l’alcalde era l’únic a qui se sentia remugar.

Transcorreguts els cinc minuts, ens van demanar d’aturar-nos i el jurat, davant les contínues queixes de l’alcalde i per no haver d’implicar-se en un tema que podia resultar conflictiu, va demanar la presència d’un fuster de TVE perquè emetés una opinió professional sobre el que havíem aconseguit de muntar.

El fuster, que no comptava d’haver d’aparèixer en pantalla, va començar per la cadira del ye-yé, que només havia col·locat un pal malament, va continuar amb la meva cadira, on n’hi havia dos de col·locats malament, i a continuació es va acostar a la Zumárraga, que no en tenia cap de mal posat, però a la qual n’hi quedaven tres per col·locar.

Quan es va acostar a la cadira de l’alcalde no va poder dir quants en tenia fora de lloc, ja que aquest, excitadíssim, va començar a increpar-lo.

En aquest punt el jurat va dir que ja en tenia prou i que podia qualificar la prova. Ho va fer de la manera següent:

Ruiz 14 punts, Mateu 13 punts, Zumarraga 11 punts i Canalejo 2 punts.

En acabar el programa, la classificació general estava ajustadíssima: Canalejo 134 punts, Mateu 132 punts, Zumárraga 120 punts i Ruiz 106 punts.

Un cop donats els resultats en Pécker va acomiadar el programa convocant els espectadors per al dilluns següent.

Sens dubte, el que s’havia pogut veure, afegit a l’expectació que la nostra queixa havia produït en l’opinió general, va donar al programa un plus d’interès, que es va incrementar quan la premsa va recollir el que va passar un cop acabada la retransmissió.

Tan bon punt els focus del plató es van apagar, l’alcalde va anar corrents a desmaquillar-se perquè havia de marxar de seguida.

No obstant això, abans d’anar-se’n va tenir temps d’acostar-se a la taula on encara hi havia la seva cadira i, d’una manotada, la va llençar a terra i la va desfer.

Després va sortir de l’estudi i va pujar al cotxe que l’esperava per dur-lo a l’aeroport tot fent sonar les sirenes de les sis motos de la Guàrdia Urbana que li obrien camí.

Les presses eren justificades, almenys per a ell, ja que l’endemà al matí, per la seva notorietat, no podia deixar de ser a Còrdova, on totes les autoritats provincials retrien homenatge al Caudillo.

Aquella nit no degué dormir gaire, perquè el vol d’Iberia el va esperar però, en arribar a l’aeroport de Madrid, va haver de continuar per carretera fins a la ciutat andalusa, on degué arribar de matinada amb el temps força just.

Nosaltres, per la nostra banda, ens ho vam prendre més relaxadament i realitzadors, presentador, concursants i jurat ens en vam anar plegats al Papagayo a veure l’actuació d’en Paco, que, ja una mica més entonat, ens va dedicar algunes de les seves cançons.

Tot seguit, entre gin tònic i gin tònic, va ser el moment de comentar distesament entre tots nosaltres el que havia succeït poques hores abans, sorpresos per l’actitud de l’alcalde, a qui, en endavant, el jurat miraria amb uns altres ulls.

Al final de la vetllada, quan van començar a tocar «les lentes», vaig gosar treure a ballar la gran Conchita Montes, que havia estat una brillant intèrpret d’«El baile», escrita pel seu marit, Edgar Neville, i que col·laborava setmanalment a La Codorniz amb el seu popular «Damero Maldito». Em va semblar una persona interessant i intel·ligent —encara que una mica envanida— que, com calia esperar, interpretava sempre el seu paper però ballava força bé.

Aquella nit vaig tornar a casa una mica tard però força satisfet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *