Un milió... de fa molt temps

el bloc de Xavier Mateu

La cinquena setmana de la final

Els meus referents familiars en allò que se sol denominar «l’art de Talia», els hem de buscar en el meu pare, que, fill de músic, interpretava abans de la guerra sarsueles, sobretot en gales benèfiques, i havia estat un tenor força apreciable. A partir dels anys quaranta, quan les facultats com a cantant líric el van anar abandonant, per no deixar de costat la seva faceta artística es va incorporar, juntament amb la meva mare, a la Companyia Teatral Pujol-Fornaguera, que funcionava de manera semi-professional i tenia la seu al Coliseu Pompeia de la travessia de Sant Antoni, al barri de Gràcia, on les localitats dels diumenges costaven un duro.

Pel que em van explicar, va ser en aquest teatre on vaig debutar —amb quatre mesos d’edat— en un paper secundari a l’obra Los dos pilletes. Tan secundari que, com és natural, no deia res. De fet, ara que hi penso, més que del quadre d’actors, jo formava part de l’atrezzo.

Em vaig anar fent gran i els pares em duien a tot arreu. Per això, entre altres coses, durant molts anys els vaig acompanyar als assajos nocturns i a les representacions de les obres que interpretaven.

El pare era el segon galant, ja que el paper del primer se’l reservava en Joan Fornaguera, el titular de la companyia.

D’aquesta manera, vaig veure el meu pare interpretar el Don Luis Mejía de Don JuanTenorio, el Manelic de Terra Baixa o el Don Pero de Toro de La venganza de Don Mendo, entre altres papers igualment representatius dels gustos de l’època.

Pel que fa a La venganza de Don Mendo, he de dir que era una obra que sempre em feia somriure per la subtil conya que destil·laven les situacions que plantejava i la manera com l’autor les resolia. En els meus anys d’estudiant, quan per anar al teatre sense pagar el millor que es podia fer era apuntar-se a una claca, l’havia vist al teatre Calderón en una versió memorable dirigida per Gonzalo Pérez Puig amb el paper de Don Mendo interpretat pel gran còmic José Luis Ozores, poc abans que l’esclerosi múltiple l’apartés dels escenaris i acabés emportant-se’l.

Em sabia de memòria el monòleg del primer acte, en què Don Mendo li explica a la seva estimada Magdalena les seves desventures en el joc de cartes. Comença així:

 ¡Magdalena! – Hoy no vengo a tu lado – cual otras noches, loco, apasionado… – porque hoy traigo una pena – que a mi pecho destroza, Magdalena.

i a partir d’aquí li explica la famosa partida del set i mig.

El dimecres, doncs, després de demanar-li al pare si m’ajudaria a preparar la representació, ja tenia la decisió presa i, a més a més, m’anava molt bé el fet que ja em sabia bona part dels versos de memòria. Vaig trucar a la persona que havia de coordinar el programa següent per dir-li que havia decidit interpretar el monòleg de Magdalena de l’obra de Muñoz Seca, de la qual el 1961 s’havia fet una versió cinematogràfica interpretada per Fernando Fernán Gómez, i la televisió n’havia emès una altra protagonitzada per Carlos Lemos feia quatre anys.

Suposo que a finals dels seixanta, malgrat l’aparent obertura i sortint d’un estat d’excepció, la permissivitat havia perdut pistonada (si mai n’havia tingut gaire) i la censura —derivada de la influència de l’Opus Dei en les estructures del govern— no devia veure amb bons ulls que es difonguessin per televisió aquella mena d’astracanades. El fet és que l’endemà em van trucar per dir-me que havia de buscar una altra obra, ja que aquella «no era convenient».

Vaig quedar perplex, però com que no era cosa de perdre temps, em vaig orientar cap als clàssics francesos recordant Cyrano de Bergerac, la pel·lícula protagonitzada per José Ferrer que havia vist uns anys abans.

En el tercer acte d’aquesta obra —quan Cyrano és al campament francès que assetja Arras—, hi ha el famós monòleg dels cadets de la Gascunya, que també m’agradava molt, i el vaig triar sense adonar-me de la dificultat que representava. Els vaig dir doncs que aquesta era la meva elecció i, aquest cop, no hi van posar cap objecció. Vaig comprar el llibret, vaig memoritzar el text i amb l’ajuda del meu pare vaig començar a donar-li l’entonació adient.

Vaig assajar amb constància fins que diumenge a la tarda em va semblar que difícilment podia millorar la interpretació i vaig deixar reposar el text fins l’endemà, que era el moment de la veritat.

El cinquè programa, doncs, era a punt de començar. En primer lloc, ens van portar els quatre concursants a vestir-nos i maquillar-nos en un espai molt a prop del Teatre Grec, al peu de la muntanya de Montjuïc, que era l’escenari on havíem d’actuar.

En sortir de la sala de maquillatge, vaig observar dues coses: primerament, que les grades del teatre eren plenes a vessar, cosa que incrementava la pressió sobre nosaltres, i segonament, que l’alcalde no s’havia canviat.

Es va sortejar l’ordre d’actuació i em va correspondre fer-ho el primer.

La veritat és que, tot i els esforços que vaig dedicar als preparatius, la feina al despatx em tenia força ocupat i no vaig tenir gaire temps per preparar els detalls complementaris de l’actuació. Ho fiava tot a les meves facultats interpretatives i als consells que el pare m’havia donat.

Feia una estona que m’havien maquillat, una feina que ens havia entretingut gairebé una hora, i el nas que m’havien posat era llarg però estret i em molestava molt. Tanmateix, vaig fer el cor fort i vaig sortir a escena. Damunt de l’escenari m’esperaven tres actors que havien de donar-me la rèplica.

De la millor manera que vaig saber, disfressat de mosqueter quan hauria estat millor de cadet de la Gascunya, vaig atacar els versos de Rostand i, tot i els meus esforços, se’m va criticar perquè, malgrat que la interpretació deien que havia estat correcta (alguns van arribar a dir que molt bona), sembla que es notava massa el meu accent català. Un fet que no em va sorprendre i que suposo que a ningú no li degué semblar punible.

Tot i això, el jurat em va concedir 15 punts.

A continuació li va tocar actuar al senyor Canalejo.

Sense que ningú no l’hagués autoritzat a fer-ho, l’alcalde, en mànigues de camisa i per justificar la seva indumentària, es va adreçar al públic i al jurat per dir que «Segismundo y sus problemas están tan vinculados a todas las épocas que se puede representar con ropa actual, sin cadenas ni prisión».

Tot seguit es va fer lligar les mans amb una corda i va començar a recitar els versos del monòleg de La vida es sueño, de Calderón, que comença amb aquella coneguda lamentació: «¡Ay, mísero de mí, ay, infelice!».

Amb petits oblits, va anar recitant —segons es va dir— en el mateix to que utilitzava en els discursos als seus veïns en la fase prèvia del concurs.

El jurat, davant la perplexitat de tots els presents, tant per la manca de caracterització com per la baixa qualitat interpretativa, va extremar la seva generositat i va adjudicar-li 12 punts.

Tot seguit va ser el torn del ye-yé, que, amb mitges de llana i armilla sedosa, amb aparença de sortir d’un quadre de l’inici de l’Edat Moderna, es va posar sota el balcó als peus de Julieta.

No es pot dir que la seva interpretació fos dolenta, però, una vegada més per motius tècnics, se’l sentia malament. Tant, que va haver de tornar a començar i això va ser definitiu perquè els nervis el traïssin.

En Paco ja estava més fora que dins del concurs. La seva nova activitat professional l’absorbia i, en conseqüència, va anar baixant el rendiment sense que, en aparença, l’importés gaire.

El jurat li va concedir 8 punts.

Finalment va ser el torn de la Zumárraga.

Val a dir que es notava que no era pas el primer cop que trepitjava un escenari. Abillada amb una túnica grega estava esplèndida i se la veia segura i molt tranquil·la.

Havia triat interpretar Electra en un fragment de Les coèfores d’Èsquil.

I si tots vam abocar a l’escenari el que portàvem dins, la Zumárraga, que després va confessar que havia estat a punt de dedicar-se professionalment al teatre, ens va fer una repassada i va guanyar per golejada.

La seva interpretació d’Electra, acompanyada per uns cors (que val a dir que de vegades li trepitjaven el text), ens va deixar a tots amb la boca oberta i amb una sensació avançada de derrotats.

No ens equivocàvem: el jurat li va concedir 21 punts, la valoració màxima.

Per acabar-ho d’adobar, posteriorment em vaig assabentar que es rumorejava que els meus contrincants havien tingut ajudes professionals. Més concretament, a la Zumárraga la va assessorar Luis Prendes, a l’alcalde, Carlos Lemos, i al ye-yé, Josep Maria Loperena, un advocat barceloní que en aquella època es va fer famós com a director escènic. Jo, en canvi, en vaig tenir prou amb el meu pare.

La manera com el jurat va puntuar aquesta prova va ser la gota que va fer vessar el got de la nostra paciència.

Però el programa havia de continuar i, aprofitant una pausa publicitària, ens vam canviar de roba, jo em vaig treure el nas i ens van traslladar als estudis de Miramar, on havíem de superar, encara, una segona prova.

Al plató ens tenien preparats quatre trencaclosques, tipus puzle, d’un quadre que calia completar. I un cop fet això i reconegut el quadre, havíem d’escriure el títol de l’obra i el nom de l’autor. Per fer-ho disposàvem de cinc minuts.

El desenvolupament de la prova va ser sorprenent, perquè, abans d’exhaurir el temps concedit, l’alcalde, sense acabar el puzle i veient que el temps se li escapava, va anar a la seva pissarra i hi va escriure: «La adoración de los Reyes, Durero, 1405». Jo vaig acabar el puzle i vaig escriure: «La adoración de los Magos», i em vaig equivocar en dir que era de Rubens; al ye-yé li van quedar a les mans onze peces, però així i tot va reconèixer el quadre i l’autor i els va escriure, i la Zumárraga es va quedar sense col·locar vuit peces i no va poder reconèixer cap de les dues coses.

El jurat va donar la puntuació següent: Canalejo 20 punts, Mateu 14, Ruiz 12 i Zumárraga 4.

Amb aquesta puntuació, l’alcalde compensava amb escreix la seva fluixa actuació teatral i ampliava l’avantatge que duia de la setmana anterior a 10 punts.

Al final del programa, els tres concursants vam tenir temps per posar en comú les nostres queixes. L’argument de la nostra queixa, que l’endemà va recollir la premsa, el va verbalitzar la Zumárraga: «O se concursa o no. Tendríamos que ver lo que se habría dicho si alguno de nosotros tres intenta salir ante las cámaras sin disfraz».

Ens vam acomiadar fins al dilluns següent, ja que cap d’ells tenia previst correspondre a la invitació, que havíem rebut dues setmanes abans, per anar al Festival de la Cançó de Málaga .

Tornant a casa, una idea m’anava rondant pel cap: em sorprenia que sense haver acabat el trencaclosques l’alcalde hagués donat el nom del quadre i el de l’autor afegint-hi, a més a més, l’any, 1405, en què la tela va ser pintada.

Tot rumiant, encara que no n’estava segur, em semblava que Dürer havia estat contemporani de l’emperador Carles I i que, per tant, el 1405 encara no devia ni haver nascut.

Tan bon punt vaig arribar a casa em vaig posar a remenar els llibres d’art que tenia el meu pare —en aquells temps no existia Google— i vaig comprovar que, efectivament, Albrecht Dürer va néixer el 1471 i va morir el 1528, cosa que confirmava que no podia haver pintat el quadre el 1405. Encuriosit, vaig buscar en quina data ho havia fet i vaig trobar que era del 1504. Sorprenent!

L’alcalde no havia pogut acabar el puzle i, per tant, difícilment hauria pogut reconèixer el quadre. No obstant això, havia sabut donar els noms exactes, tant del quadre com de l’autor, i, a més a més, aportant una data que no li demanaven, havia comès un error fatal. Havia fet un «ball de xifres» amb les úniques que es podia fer de la data en què va ser pintat.

Eren massa detalls acumulats que feien pensar en alguna anomalia de procediment, com ara que algú li hagués passat les respostes. I si hagués estat així, la informació no podia provenir d’enlloc més que de la televisió.

Naturalment, no ho podia provar, però ho vaig comentar amb alguns amics i tots van tenir la mateixa impressió.

L’endemà, 27 de maig, apareixia al diari La Prensa un article on l’autor, que devia sentir les nostres converses en sortir de Miramar, explicava el malestar que l’actuació de l’alcalde al teatre Grec havia produït en tots nosaltres.

El mateix dia, Josep Moya-Angeler, redactor de Diario Femenino, em va venir a veure a la feina per parlar del que havia sortit a La Prensa i em va invitar a visitar la redacció del seu diari.

Per les seves característiques —era gravat al buit—, el Diario Femenino es tancava entre vint-i-quatre i quaranta-vuit hores abans que sortís per donar temps per imprimir-lo. Per tant, tot el que li vaig dir no es va publicar fins al 29 i el 30, quan me n’anava cap a Màlaga. El diari La Prensa va reproduir les meves declaracions el mateix dia 30.

El 29, abans de marxar, vaig acceptar la invitació de visitar la redacció del Diario Femenino, al carrer Consell de Cent, 425, a sobre d’on ara hi ha El Periódico. Allà em va rebre Jaume Arias, el primer director d’aquell diari que havia aparegut a finals de l’octubre de l’any anterior, arran de la tímida obertura informativa que va representar la Llei Fraga.

Després de fer-me unes fotos a les instal·lacions, vam parlar del concurs i de la nostra intenció de reclamar a TVE per què el jurat no actuava com s’havia dit al principi que ho faria, sense consultes mútues, cosa que només es va produir la primera setmana.

En tot cas, i malgrat les declaracions que vaig fer, abans d’anar més lluny volia comentar-ho amb els meus companys per tal d’establir una estratègia comuna d’enfrontament a la televisió.

Vaig arribar a l’aeroport de Màlaga divendres al matí i vaig anar directament a l’Hotel Málaga Palacio, a prop de la plaça de la Marina. Al migdia teníem una recepció que l’alcalde de la ciutat, el senyor Gutiérrez Mata, va oferir als participants, i després vam gaudir d’un còctel molt complet per fer temps per anar a dinar. Allí em van presentar la senyoreta Julieta Martínez, que havia estat Maja de Andalucía i que participava en el Festival com a cantant.

A la tarda va tocar anar al Teatro Cervantes, on se celebrava el Festival. Algú m’havia comentat que formaria part del jurat, però afortunadament no va ser així, cosa que em va permetre atendre la premsa tot passejant entre bambolines i sense dedicar gaire atenció als que cantaven.

La premsa m’empaitava per mirar de descobrir si havíem pres alguna decisió respecte a la nostra continuïtat en el concurs, però jo no els vaig voler donar cap més informació que la que havia aparegut al Diario Femenino de Barcelona.

Per contra, i per tal que no se sentissin defraudats, els vaig explicar anècdotes ocorregudes durant el desenvolupament dels programes, cosa que m’imagino que els va complaure perquè la premsa malaguenya se’n va fer ressò.

En acabar la primera jornada del Festival, ens vam retrobar tots en un tablao flamenc de la ciutat i allà vaig tenir l’ocasió de parlar una bona estona amb la Julieta, que no havia tingut sort i no va superar el filtre que donava accés a la final. Això em va permetre demanar-li, i aconseguir, que l’endemà, aprofitant la seva disposició i amabilitat, m’acompanyés a visitar la ciutat de Málaga, que no coneixia.

El dissabte al matí ens vam trobar i, com que ella havia de complir amb una breu obligació professional, abans d’anar a visitar els llocs que em volia ensenyar vam passar per Radio Juventud, la Voz de Málaga, on vam coincidir amb una colla de cantants i periodistes entre els quals hi havia qui més endavant es faria famós com a presentador de televisió: José María Iñigo, que treballava per a Mundo Joven i feia de jurat al Festival.

Després de dinar vam tornar al Teatro Cervantes per assistir a la sessió final del Festival, que va guanyar Luisa María Güell amb «Ya no me vuelvo a enamorar» i on la Julieta va ser designada Miss Festival.

L’actuació d’Armando Manzanero va cloure el Festival i el representant de les caves Marqués de Monistrol va organitzar una festa al cortijo El Pato amb un asado criollo regat amb vins de la seva marca i a la qual vam anar tots els participants, organitzadors, intèrprets, invitats i autoritats.

El matí següent, la Julieta, molt amablement, em va acompanyar a l’aeroport, on vam coincidir amb Rosa Zumárraga i el seu marit, que es desplaçaven a Barcelona per participar en el concurs, i on el fotògraf Horaci Seguí ens va fer unes fotos. Tot això va servir perquè la premsa malaguenya imaginés un suposat idil·li en el que només va ser una bona sintonia i l’inici d’una bona amistat. En resposta a la pregunta d’una jove María Teresa Campos, la Julieta va posar les coses al seu lloc: «Somos buenos amigos… Torremolinos está muy lejos de Barcelona».

Durant el cap de setmana, a la vista del que jo havia declarat a Diario Femenino, diferents periodistes es van posar en contacte amb el ye-yé i la Zumárraga, que els van dir que, per la seva banda i per diferents motius, ells no es pensaven retirar del concurs, amb la qual cosa em van deixar un pèl sol defenent les reivindicacions que, al seu moment, tots havíem fet.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de El concurs per Jo mateix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent