Un milió... de fa molt temps

Va ser en el quart programa quan l’alcalde, finalment, es va posar al capdavant de la classificació.

En acabar el programa del dia anterior ens van comentar que, per donar-li un major atractiu, el concurs podria sortir dels estudis i desplaçar-se per llocs emblemàtics de Barcelona.

Aquell mateix dilluns 19 de maig, havia de fer un encàrrec abans d’entrar a la feina i vaig haver d’anar amb el meu cotxe per la Diagonal. En passar davant del Boliche, el primer club de bowling que hi va haver a Barcelona, vaig veure una unitat mòbil de televisió aturada a la porta. Era un lloc on hi havia anat de tant en tant a jugar a bitlles, molt a prop de la casa Pérez Samanillo, on, com ara, ja hi havia el Círculo Ecuestre. Veure la mòbil allà em va tranquil·litzar, perquè des de ben petit el pare m’hi havia dut i hi havia jugat molt i bé, encara que feia temps que les bitlles les tenia una mica rovellades.

L’alcalde de Belmez era a Barcelona rodant una pel·lícula sobre la seva peripècia a la primera part del concurs —no deuria tenir tanta feina al poble com havia dit quan es plantejava no presentar-se a la final— i el ye-yé també hi era preparant el seu debut com a cantant.

Com cada dilluns, un cop superat el tràmit del maquillatge i el posterior trasllat als estudis de Miramar, en Pecker ens va presentar la primera prova de la nit. Una prova un pèl complexa, ja que es tractava d’escriure el text que ens proposaven amb una màquina d’escriure en la qual havien canviat de lloc uns quants martells.

Efectivament, quan es pitjava la tecla A es marcava la lletra M, quan es pitjava la E s’imprimia la N, quan es pitjava la I sortia la S, la O feia sortir la L, la U posava una R i a l’inrevés, etc.

Perquè ens poguéssim orientar, teníem una pissarra on es podien veure les correspondències de tecles i lletres, i al costat el text que havíem de copiar.

Jo no havia escrit mai a màquina, ja que fins i tot la tesi doctoral la va teclejar, al final de la meva estada a Tolosa de Llenguadoc, la Colette, que s’hi estava formant com a secretària de direcció.

Un cop consumit el temps que ens van donar, els resultats van ser un desastre per a tots. I per a mi un desastre absolut.

De fet, cap de nosaltres va acabar la prova en el temps concedit, i per això totes les lletres que no vam tenir temps d’escriure el jurat les va considerar errors.

Amb aquest criteri, el resultat va ser el següent: a l’alcalde, que va cometre únicament un error però no va acabar la frase, se li van comptar trenta-quatre errors i li van donar catorze punts. I la Zumárraga, que va cometre sis errors i tampoc no va acabar, va rebre, de manera poc comprensible perquè li van comptar vint-i-vuit errors, els mateixos catorze punts que l’alcalde.

Pitjor ho vam fer el ye-yé i jo; ens van comptar respectivament cinquanta-quatre i cinquanta-nou errors i també la mateixa valoració: set punts, encara que després d’una reclamació raonada del sevillà a mi me’n van treure un i em vaig quedar amb sis, amb la qual cosa es va donar per acabada la primera part del programa.

Tal com ens havien avisat en començar el programa, durant l’emissió de la publicitat ens vam haver d’espavilar per pujar al cotxe que hi havia preparat a la porta dels estudis de Miramar i sortir corrents, ja que la prova següent es feia al Boliche, tal com m’havia imaginat al matí quan vaig veure la unitat mòbil aturada al davant.

Vam fer el trasllat com si es tractés d’una pel·lícula de lladres i serenos, travessant els carrers de Barcelona a tota velocitat escortats per uns motoristes de la Policia Municipal, allò que aleshores en dèiem la Guàrdia Urbana.

En poc més de deu minuts (certament no sé com s’ho van fer) érem a la porta del Boliche, que, com calia esperar, era ple de gent que volia veure de prop els «herois mediàtics» del moment.

A l’arribada, un cordó de protecció formava un passadís que ens va permetre accedir ràpidament a l’interior de les instal·lacions, on tot estava preparat i on ens esperava Antoni Serra, substitut de José Luis Barcelona a causa de l’incident de la primera setmana.

Després de fer-nos posar unes sabates més adients que les que portàvem per jugar a bitlles, vam anar cap a les pistes per passar la prova següent.

Un cop superats els petits problemes tècnics de so que la retransmissió fora de l’estudi va provocar, en Serra ens va explicar que cada un de nosaltres havíem de fer dues jugades que podien arribar a comportar quatre llançaments i, abans de començar els de qualificació, van permetre que ens exercitéssim una estona.

Un cop «escalfats», es va sortejar l’ordre d’actuació i li va tocar començar a l’alcalde.

Si bé en les proves prèvies les seves tirades eren més o menys similars a les de la resta de concursants, a l’hora de la veritat els seus resultats van ser extraordinaris: 10, 8, 10, 8; en total, 36, i el jurat, suposo que assessorat per alguna persona de la Federació Catalana de Bowling, no va dubtar a donar-li 21 punts.

Em demano què hauria fet el jurat si algú de nosaltres hagués aconseguit un ple amb quatre llançaments de 10…

A continuació vaig llençar jo i les xifres van ser 5, nul per trepitjar la línia —n’havia fet caure 4—, 8 i 1; és a dir, 13, i el jurat em va atorgar 8 punts.

En Ruiz va tirar a continuació i els seus resultats van ser 7, 2, 8 i 1; en total, 18, amb una collita total de 12 punts. I finalment la Zumárraga, que en va fer caure 0, 4, 6 i 2; és a dir, 12 en total, un menys que jo, i li van donar, com a mi, 8 punts.

Res a objectar, ja que, en aquest cas, les puntuacions havien estat més o menys d’acord amb els resultats reals obtinguts.

Els punts concedits havien fet que la classificació fes un tomb espectacular. Només en tres setmanes, l’alcalde havia aconseguit recuperar l’avantatge que jo havia obtingut en el primer programa.

En aquell moment la puntuació era la següent:

Canalejo: 82 punts

Mateu: 75 punts

Zumárraga: 70 punts

Ruiz: 63 punts

Les prediccions que alguns periodistes havien fet durant les dues setmanes anteriors en relació amb el fet que la televisió afavorís un reequilibrament de les puntuacions per tal de mantenir l’interès del concurs semblaven haver-se complert, encara que en aquest programa no hi havia gaire a objectar sobre l’actuació del jurat.

Quan va acabar la nostra presència al Boliche, en Pecker des de Miramar ens va donar instruccions per al programa següent.

Hauríem d’interpretar, durant tres minuts com a mínim, una escena d’una obra de teatre clàssic elegida per nosaltres. La televisió ens donava fins dijous per comunicar quina seria l’obra que interpretaríem i quin paper faríem per preparar els decorats, els actors que donarien rèplica i les caracteritzacions que fossin necessàries.

Semblava una prova molt televisiva i tots la vam acceptar, inicialment, amb curiositat. Tot i això, hi va haver qui va posar-hi pegues.

En efecte, Alberto Matthies Castro va escriure al Diario de Navarra: «Lo que ya no nos convenció tanto fue la prueba anunciada para la próxima semana. Tratándose de interpretar el papel de una obra de teatro durante tres minutos, cuyo texto podrá llevar preparado el concursante, en teoría todas las ventajas son para el alcalde de Belmez. Recordemos que, dado que actualmente está rodando una pel·lícula, cabe suponer que ya gana dinero como actor profesional. Además, la productora del film no puede permitirse el lujo de que haga el ridículo como actor ante la pequeña pantalla, lo que hundiría la película. A no dudar, el alcalde recibirá una ayuda extraordinaria para preparar su intervención. Suponemos que se colocará a alguien a su servicio. Por eso consideramos injusta la prueba y ahora que todavía es tiempo opinamos que debería anularse.»

Com es pot veure, les perspectives des de les quals s’observava el concurs eren diverses i potser era això el que li donava un atractiu més gran.

Cada espectador contemplava les actuacions des del punt de vista del seu concursant favorit i això podia estar motivat tant per la procedència com per la seva personalitat. I en aquest cas, com que tots quatre érem tan diferents, valors com ara la simpatia, els coneixements, la seriositat o la desimboltura eren característiques que podien fer decantar els favors del públic.

Aquella nit tots vam marxar del Boliche rumiant sobre el que podríem interpretar el dilluns següent que s’adaptés millor a les nostres capacitats interpretatives i permetés millorar la nostra posició en el concurs.

Just abans d’acomiadar-nos, en Paco Ruiz ens va dir que l’endemà debutava com a cantant al Papagayo  —una discoteca (en deien una boîte) que Josep Llorens Cervera, més conegut com a Chufo, havia obert a la ronda del General Mitre, molt a prop del carrer Balmes, i que sovint oferia actuacions en directe— i ens va invitar a assistir-hi.

Els altres dos concursants es van excusar dient que havien de tornar a les seves localitats d’origen, però jo no vaig poder, ni voler, perdre-m’ho. No m’importava que el ye-yé fos un competidor en el concurs, ja que entre nosaltres hi havia un bon ambient. Mes tard empitjoraria.

El dimarts a les deu de la nit ja era a la sala de festes. Em van instal·lar en un lloc preferent, a tocar de l’escenari, i al costat d’una atractiva noia que va resultar una companyia molt agradable.

Abans que en Paco debutés vaig anar a saludar-lo i, com que la sala era plena de fotògrafs, quan van veure que ens fèiem una abraçada de manera espontània, ens van demanar que reproduíssim el gest per a ells.

Poca estona després, quan ja havia tornat al meu lloc, el recital va començar.

Es notava que era un principiant, sobretot per la manera com es bellugava i per com feia anar el micròfon, potser a causa, a part dels nervis que tot debut comporta, que tot just començar a cantar va trepitjar el cable del micròfon i el so es va interrompre per uns instants.

Potser per aquest motiu es va passar la major part de l’espectacle amb el micròfon a la mà dreta i tot el cable  —uns quants metres— a l’esquerra, amb la qual cosa la seva capacitat gestual va quedar molt reduïda.

Com a cantant era millor i va interpretar amb gust i sensibilitat cinc cançons seves i un parell d’estàndards: la «Garota d’Ipanema», de Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim, i «La vida sigue igual», el tema amb el qual Julio Iglesias, guanyador l’any anterior del Festival de Benidorm, va començar la seva fulgurant carrera internacional.

En acabar l’actuació, mentre els periodistes l’entrevistaven, vaig passar un moment a dir-li que havia estat molt bé i que em retirava a descansar perquè l’endemà, com cada dia, havia de treballar. Tot seguit vaig dir adéu a la noia i me’n vaig anar cap a casa.