La tercera setmana de la final

El dilluns 6 de maig els concursants ens vam trobar de nou al bar del Telefèric per a l’acte ritual del maquillatge. Es podria dir que els ànims estaven calmats, potser perquè encara faltaven moltes setmanes per arribar als moments crucials del desenvolupament del programa.

Per la meva banda, encara que continuava rumiant sobre els comentaris de la premsa en relació amb el resultat de la setmana anterior, no estava gens preocupat. Amb un marcador que em donava 43 punts, em sentia confortable en relació amb els 33 del ye-yé, que anava segon, i amb els de la Zumárraga i l’alcalde, que eren una mica més a prop, però encara lluny.

En arribar al plató ens vam trobar els membres del jurat disposats de la mateixa manera que la sessió anterior; és a dir, uns al costat dels altres i parlant entre ells. Tot just començar l’emissió, el presentador va explicar que la primera prova l’havíem de realitzar simultàniament, per la qual cosa hi havia preparats quatre panells amb la reproducció de dues pàgines de la revista Tele-Radio, concretament de l’exemplar aparegut aquell mateix dia, on hi apareixien una sèrie d’errors respecte del contingut original.

Disposàvem de quatre minuts per trobar-los i, un cop donat el senyal d’inici, per evitar les crítiques del primer dilluns, vaig deixar transcórrer uns segons abans de posar-m’hi.

Alguns dels canvis eren molt evidents, però n’hi havia d’altres que no ho eren tant i per això me’n van passar per alt un parell.

En acabar-se el temps, el presentador ens va demanar quins errors havíem trobat i va passar a comprovar si els havíem identificat correctament.

L’alcalde els havia trobat tots —eren deu—, la Zumárraga nou, jo vuit i el ye-yé cinc. L’adjudicació de punts per part del jurat va ser, però, un pèl sorprenent, ja que, en el mateix ordre d’encerts, va assignar 17, 12, 10 i 6 punts, respectivament. Vaig pensar que la puntuació no obeïa a cap criteri, ja que el més normal hauria estat, atès que ho parlaven entre ells, donar el mateix nombre de punts per error encertat, és a dir 20 per a l’alcalde, 18 per a la Zumárraga, 16 per a mi i 10 per al ye-yé, però al capdavall no va ser d’aquesta manera.

Això va incrementar aquella sensació, que ja s’apuntava a la premsa, d’intent d’anivellar els concursants. Una sensació que vaig mantenir en veure com es puntuava la prova següent.

El diumenge abans, el programa Sesión de cine havia projectat El naufragio del Crescent Star —títol amb què es va distribuir a l’Estat la pel·lícula americana de 1957 Abandon Ship! (que, a més a més, tenia un doble títol: Seven Waves Away)—, basada en fets reals i protagonitzada per Tyrone Power, Mai Zetterling, Lloyd Nolan i Stephen Boyd, que explica la peripècia d’un creuer de luxe que s’enfonsa en topar amb una mina flotant.

Part dels passatgers i dos membres de la tripulació se salven en un petit bot salvavides per a deu persones on s’encabeixen vint-i-sis supervivents. Al cap de pocs dies se’ls acaba el repel·lent de taurons, hi ha pocs aliments i l’aigua comença a faltar.

Quan s’acosta un huracà i es veu que el bot no resistirà, es planteja el dilema sobre qui cal que abandoni el bot i qui pot quedar-s’hi. El capità, que finalment és un dels que se salven, és jutjat.

La segona prova estava basada en aquesta pel·lícula, que havia causat un gran impacte a l’audiència, i el que se’ns demanava era que, en grups de dos, representéssim el paper d’acusador i d’advocat defensor del capità.

Després de sortejar-ho, els primers d’intervenir vam ser l’alcalde i jo. Ell va fer el paper de fiscal i jo el de defensor, i els altres dos concursants van abandonar el plató.

No donaré la meva opinió respecte de com ho vam fer l’alcalde i jo, ja que no seria objectiva. Segons la premsa, ell va llançar un atac furibund, alçant molt la veu, que degué impressionar el jurat, mentre que la meva defensa els degué semblar massa fluixa, encara que, tenint en compte alguna carta al director que he recollit, va ser consistent i no mereixia la diferència de punts que ens van atorgar, sobretot si es compara amb la parella de concursants que ens van seguir —Rosa Zumárraga i Paco Ruiz—, que, si crec el que deien alguns mitjans escrits, van estar més fluixos.

La prova donava peu a moltes maneres d’enfocar l’argumentació —des del punt de vista legal, ètic o moral— i cadascú va triar la que li va semblar més adient, amb la qual cosa els discursos no van tenir, com correspondria a un judici, que era el que se’ns havia demanat, cap mena de rigor legal. D’altra banda, no tots havíem vist la pel·lícula i, per tant, uns sortíem amb desavantatge respecte dels altres, almenys pel que fa al coneixement de tota la trama, ja que només ens en van passar una breu seqüència. Això va fer que, al final, hi hagués discussions i un cert malestar.

És possible que TVE no s’adonés que havia congregat quatre persones de caràcter i personalitat forta que, en certa manera, teníem algun compte pendent amb la manera com s’havia organitzat el concurs, ja fos per haver-nos posat en la tessitura d’abandonar la condició prèvia de guanyadors; ja fos perquè, com era el meu cas, teníem la sensació que es va fer tot el possible perquè no arribéssim al final.

Tot plegat feia que tinguéssim la protesta molt a flor de pell i que alguns no assimiléssim bé que aquelles diferències creades, per error de TVE, en el primer programa de la sèrie miressin d’equilibrar-les ara amb pràctiques matusseres i massa evidents.

Sigui com sigui, el jurat va atorgar-nos la puntuació següent: Canalejo, 15 punts, Zumárraga i jo, 7 punts i Ruiz, 6 punts.

La diferència, doncs, s’anava escurçant i al final de la jornada les posicions estaven així: Mateu, 60 punts, Zumárraga, 48, Canalejo, 47 i Ruiz, 44.

Com que l’última prova del dia va ser de qualificació molt subjectiva, ningú no en va sortir content: l’alcalde perquè creia que la seva proverbial xerrameca mereixia més de 15 punts, i la resta perquè no vèiem que hi hagués tanta diferència entre la seva actuació i la nostra.

No hi havia res a fer perquè no podíem demostrar cap irregularitat, però el fet és que, com es veuria en el programa següent, amb ajudes o no, l’alcalde havia remuntat la seva fluixa posició inicial i fins i tot va arribar a situar-se al capdavant de la classificació, cosa que, quan tots ho vam tenir interioritzat, va donar peu als esdeveniments que es van produir a partir de la cinquena setmana del concurs.

Al final de la sessió, José Luis Pecker ens va fer arribar als concursants la invitació de la comissió organitzadora del II Festival de la Canción de Màlaga, que s’havia de celebrar els dies 30 i 31 de maig a la capital andalusa.

Al principi em va semblar que seria un inconvenient, ja que es tractava d’un cap de setmana i, per tant, tornaria a Barcelona amb el temps just abans d’un nou programa. I, d’altra banda, pensava que, essent els altres concursants naturals o residents a Andalusia, m’hi trobaria una mica com un pop en un garatge.

Per sort no va ser així, però ja ho explicaré quan arribi el moment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *