Un milió... de fa molt temps

el bloc de Xavier Mateu

La segona sessió de la final

Al llarg de la setmana que va seguir al primer programa, el resultat del qual ja comptava per a la classificació definitiva, la premsa va comentar tot el que havia succeït durant l’hora aproximada que va durar.

Val a dir que no tothom veia amb bons ulls que jo acabés amb 42 punts i l’alcalde només amb 8, una diferència que als responsables del programa els coïa una mica perquè, a més a més, el segon era Paco Ruiz, cosa que deixava darrere seu, en tercera posició, Rosa Zumárraga, l’altra favorita.

La diferència de punts era notable i reflectia de forma ben clara el fet que el jurat, a la vista dels resultats de les proves, havia considerat que el meu rendiment com a concursant havia estat superior al dels altres.

També hi havia, però, qui deia que en la prova conjunta dels mots encreuats vaig començar a emplenar les caselles amb les pistes que ens havien donat abans que ens diguessin que podíem començar, sense tenir en compte que vaig acabar bastant abans que s’exhaurís el temps previst per realitzar la prova i que, en canvi, cap dels altres concursants la va acabar.

Un altre motiu de queixa, aquest a causa de la prova individual en la qual vaig haver de trencar l’olla, va ser que, segons ells, era més senzilla que les de la resta de concursants i que, a més a més, el presentador, després de fer-me girar amb els ulls embenats, em va deixar encarat al cable, cosa que em va facilitar la localització de l’olla i el seu trencament.

Crec que això no era cert, ja que em consta que no ho va fer intencionadament, però potser perquè consideraven que calia justificar la mala classificació d’algun concursant, el fet va ser que els responsables de TVE van sancionar José Luis Barcelona amb un mes sense sou i feina.

L’ambient s’havia enrarit i potser va ser per això que la setmana següent, després de l’obligat ritual del maquillatge al bar del costat del telefèric i el consegüent trasllat als estudis de Miramar, vam trobar que el decorat del plató havia canviat i que —al contrari del que va passar en el primer programa i tal com havien dit que farien— les cabines que isolaven els membres del jurat havien desaparegut i podien novament comentar la situació entre ells (cosa que, per cert, no van deixar de fer).

Tan bon punt vam arribar, i després de saludar a tothom, ens van confinar en una sala on no podíem veure res del que passava al plató.

Havíem de passar tots la mateixa prova per separat per evitar les queixes de la setmana anterior, per la qual cosa no podíem saber què havien fet els altres concursants.

La prova única es va desenvolupar en un set del plató on hi havia disposades sis plataformes damunt de les quals ens esperaven els objectes necessaris per resoldre el que ens plantegessin.

A la primera plataforma hi havia una cinta; a la segona hi havia uns daus amb xifres i lletres; a la tercera, un fruiter amb taronges; a la quarta, una balança, i a la cinquena, unes copes de cava tipus Pompadour superposades, amb una base de cinc copes per costat, fins a arribar a la cinquena, en què hi havia una que culminava la piràmide; finalment, a la sisena plataforma hi havia un bloc i un llapis per fer les operacions que es dictaven.

La prova consistia en primer lloc a comptar el nombre de taronges que hi havia a la tercera plataforma, després anar a la primera i mesurar, a ull, la longitud de la cinta, d’allà anar a la segona i comptar la quantitat de vocals que hi havia, i tot seguit anar al cinquè punt per comptar les copes que tenia la piràmide per, a continuació, traslladar les taronges de la tercera a la quarta plataforma i pesar-les, després de tarar la bàscula. Finalment calia anar a la sisena plataforma i fer el càlcul següent: multiplicar el nombre de taronges pel de copes, sumar-hi les vocals que hi havia als daus i restar-hi el pes de les taronges expressat en quilograms. Després calia dividir el resultat pels metres de la cinta i, finalment, sumar-hi el nombre de recorreguts realitzats entre plataforma i plataforma.

No era gens senzill.

El resultat que l’organització havia establert com a correcte era 116,6.

En primer lloc, va passar la prova Rosa Zumárraga, que, com de costum, es va mostrar polèmica quan va objectar els cinc punts que li van atorgar quan va dir que el seu resultat era de 205,8. Va fer falta que expliqués els passos intermedis pels quals havia arribat a aquell resultat, però no hi va haver res a fer i el jurat va mantenir la puntuació.

A continuació va fer el recorregut l’alcalde, que, segons la revista Tele-Radio, va estar lent i indecís. El resultat que va donar en acabar el temps va ser de 143,9 —encara que diversos mitjans van dir que era de 1.439— i el jurat li va concedir 7 punts.

Tot seguit Paco Ruiz va passar pel plató aparentment més de pressa que els altres, però es va embolicar a l’hora de fer els càlculs i, quan se li va acabar el temps, no va poder donar cap resultat. Per aquest motiu, el jurat li va donar 2 punts.

I finalment va arribar el meu torn. Pel que recordo, vaig fer el trajecte amb agilitat i ben concentrat, però alguna cosa deuria fer malament, ja que el resultat que em va donar el càlcul va ser de 20, molt lluny de l’oficial, encara que en vaig tenir prou amb quinze segons menys dels concedits. El resultat no s’assemblava gens al resultat oficial i, per a sorpresa meva, em van donar 1 punt, una valoració inferior a la de l’anterior concursant, que no havia respost res.

Això em va deixar amb la mosca a l’orella, ja que el meu esperit racional no comprenia aquest resultat i, encara que només es tractava d’uns pocs punts, em vaig quedar preocupat perquè em va semblar que responia a una tendència. O a una consigna.

No vaig dir res, però la setmana següent les meves sospites es van anar fent més grans quan algun mitjà va destacar que la distribució de punts havia estat justament la inversa a la puntuació que teníem abans de començar la segona prova.

La realitat era que, al final d’aquest segon programa, la classificació s’havia contret i, per tant, les diferències havien disminuït encara que poc, ja que els punts adjudicats van ser escassos. La situació, doncs, en acabar la nit era la següent: Mateu, 43 punts; Ruiz, 32; Zumárraga, 29 i Canalejo, 15.

En acabar, quan comentàvem les proves i els resultats, va sortir d’entre bambolines la «mamá», que havia vingut, segons va dir, a saludar-nos acompanyada per dos dels seus fills. Ens va desitjar sort a tots i ens vam quedar una estona amb ella comentant el desenvolupament del concurs.

Feia pocs dies que la revista Tele-Radio s’havia posat en contacte amb mi, segurament a causa de la meva «brillant» arrencada de concurs la setmana anterior. Volien que els comentés les meves percepcions com a concursant d’aquesta final.

L’endemà del segon programa, la revista publicava un article meu on, sota el títol de «Lo importante es competir con dignidad», feia un repàs a com havia viscut la meva actuació en la primera fase i l’esperit amb el qual afrontava la meva participació en aquesta final.

p. s. per mes detalls aquí podeu veure el que va apareixer a TeleRadio

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de El concurs per Jo mateix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent