La primera sessió de veritat, a Miramar
El vespre del dilluns 21 d’abril de 1969 es va emetre el programa pilot de la final d’Un millón para el mejor, que s’havia enregistrat el dia anterior.
Tot i que la majoria de la premsa hi havia estat present, va ser respectuosa i no va publicar cap comentari fins l’endemà de l’emissió.
A part dels que reproduïen les notes de les agències Pyresa, Cifra, Europa Press i d’altres, alguns diaris de Barcelona i de Madrid van treure a la llum aspectes que havien passat desapercebuts a la majoria d’agències.
La Prensa, de Barcelona, dedicava la pàgina 10 a comentar coses que es van dir aquella nit i obria l’article dient: «Parece ser que en la decisión de la “mamá del millón” hay algo más que una postura ética. Por lo visto, y hablando por boca de enterados, se ha visto obligada a no presentarse ante la sugerencia que le hicieron los integrantes de una comisión de enseñanza a la que pertenece». No sé què hi ha de cert en tot plegat, però ho deixo escrit per a la petita història.
Un cop confirmat que només seríem quatre els candidats a guanyar el milió, tota l’atenció es va centrar en el desenvolupament de la primera sessió de veritat. La que comptaria de cara al resultat final.
Durant la setmana els productors de TVE ens van comunicar que aquesta sessió inicial i totes les que la seguirien s’enregistrarien en uns estudis que des de 1959 hi havia a l’edifici que durant l’Exposició Internacional de 1929 va acollir un restaurant situat als jardins de Miramar, obra del paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier, que va tenir com a col·laborador Nicolau Maria Rubió i Tudurí, aleshores director de Parcs i Jardins de la ciutat.
Com que el plató des del qual s’emetria el programa s’havia construït just a l’entrada de l’edifici, i per tal que no veiéssim abans d’hora les proves que s’haguessin preparat, el set de maquillatge el van habilitar a l’altell d’un bar que es trobava al costat de l’antiga estació del Funicular —ara se’n diu «telefèric»— i que es va enderrocar el 1992 per construir-hi una ampliació.
L’espai era petit i, mentre la senyora Llompart i les seves noies ens maquillaven a tots quatre, vam haver de carregar-nos de paciència perquè la Zumárraga encara no havia paït el resultat de la prova prèvia. Argumentava, tota ofesa, que no hi va haver proves per a dones, com si aquesta fos una obligació de cortesia.
Quan ens van avisar vam pujar en uns cotxes que ens havien enviat per anar fins als estudis.
Vam arribar-hi una mica abans de l’hora d’inici del programa i, després d’emetre la caràtula de presentació, va aparèixer José Luis Pécker, que, en primer lloc, va donar a conèixer el nom dels membres del jurat. Aquests, com s’havia anunciat, no eren de cap de les ciutats amb les quals els concursants teníem relació —és a dir: Barcelona, Bilbao, Sevilla, Còrdova i, per adopció, Màlaga—, i estaven aïllats en cabines individuals. Es va explicar novament que, per comptes dels SÍ i NO de la fase anterior, el seu vot s’expressaria atribuint entre 0 i 3 punts que s’acumularien en un únic marcador.
Aquesta imatge, de no gaire bona qualitat, dona idea de la disposició dels membres del jurat al plató.
El jurat estava format per l’actriu Conchita Montes, l’escultor Venancio Blanco i els periodistes Julio Fuertes, Manuel Salvador Morales, subdirector del diari Pueblo, Arturo García Aguado, Felipe Segovia, director del Colegio San Estanislao de Kostka de Madrid, i Federico Asensio.
En Pécker va anunciar que faríem dues proves: la primera diferent per a cada un i la segona, que seria la mateixa per a tots, l’hauríem de resoldre simultàniament.
Tot estava ja preparat per començar i, d’acord amb l’ordre que es va establir en el programa previ, el ye-yé va ser el primer a triar un dels quatre sobres que contenien les proves inicials. Després jo, l’alcalde i la Zumárraga, i a continuació es va sortejar l’ordre en què es realitzarien les proves.
Li va correspondre començar a l’alcalde i la resta ens vam haver de retirar a un espai on no podíem veure les imatges però on ens arribava el so del programa. En Pécker li va explicar que sentiria cinc personatges que tenien una veu característica i que només una seria l’autèntica, la de l’únic dels cinc que era present a l’estudi.
Les veus corresponien al periodista de televisió Alfredo Amestoy, al crític de cinema Alfonso Sánchez, al còmic Franz Johan, al doctor Félix Rodríguez de la Fuente i al comentarista esportiu Juan José Castillo.
En sentir-ho des de la nostra reclusió no vaig poder reprimir un somriure, ja que aquell mateix matí el meu germà Joan Maria, que de tant en tant sortia amb la María José Castillo, em va dir que s’havien vist diumenge a la tarda i li havia dit que el seu pare anava dilluns al vespre a la televisió. Un comentari que m’hauria ajudat si m’hagués tocat aquesta prova, i que segurament hauria agraït l’alcalde, que no va saber distingir entre les veus que va imitar magistralment el còmic Santi Sans i la del creador del famós «entró, entró», que —conjuntament amb Santana, Arilla, Gisbert i Couder, l’equip de Copa Davis capitanejat per Jaume Bartrolí— havia impulsat la popularització del tennis a l’Estat espanyol.
L’alcalde, després de pensar-s’ho una mica, va dir que la veu que creia autèntica era la d’Alfonso Sánchez, i la seva cara va ser un poema quan va veure aparèixer l’imitador acompanyat d’en Castillo. I encara més quan el jurat no va tenir cap altra opció que atorgar-li 4 punts, i encara força generosos, atesa l’estructura de la prova, plantejada en forma binària; és a dir, es reconeixia la veu o no. Més endavant, a tall de justificació, va dir que havia pensat que no podia ser en Castillo, ja que ell sempre deia «nada» («quince a nada») per comptes de «cero» («quince a cero») quan cantava un resultat, i com que aquella nit havia dit «cero» havia cregut que es tractava d’una imitació.
A continuació li va tocar passar la prova a Paco Ruiz. A les portes del Palauet Albéniz al qual es van traslladar, José Luis Barcelona li va explicar en què consistia: es tractava de substituir un membre de l’Esbart Verdaguer ballant un minuet (executat, a més a més, sota un vent excessiu que desvirtuava la coreografia). La dansa del ye-yé, però, va ser molt encertada i per aquest motiu el jurat li va atorgar 18 punts, amb els quals es va posar al davant del marcador.
Tot seguit li va arribar el torn a la Zumárraga, que havia de reconèixer nou personatges populars a partir de les seves fotografies. En principi, no semblava gaire difícil… fins que li van dir que no es tractava de fotos convencionals sinó dels negatius. Li va costar una mica d’endevinar-los i en va reconèixer set, per la qual cosa no semblava gaire comprensible que la puntuació fos només de 13 punts. I això que encara hi va haver algun periodista que opinava que el jurat havia estat generós.
I finalment em va tocar a mi. Un altre cop el programa es va traslladar a l’exterior dels estudis, exactament als jardins de Miramar. Allà m’esperava José Luis Barcelona, que ja havia tornat de la prova amb el ye-yé, i que em va explicar que consistia en el conegut joc de trencar l’olla, allò que en castellà es diu «una piñata».
La veritat és que, si tot s’hagués fet com es feia habitualment —posant-me una bena als ulls, fent-me girar i deixant-me encarat en qualsevol direcció—, podia haver-me passat la nit fent cops de pal a l’aire. La sort va ser que, després del parell de voltes de ritual, quedés encarat a l’olla i al primer cop vaig tocar la corda horitzontal de la qual penjava i ja no vaig perdre la referència. Com que no m’havien donat instruccions i sabent que en una o altra direcció trobaria l’olla, vaig recórrer la corda amb el pal fins que la vaig tocar, i tot això ho vaig fer prou de pressa perquè no em poguessin cridar l’atenció. Quan hi vaig ser, d’un sol cop, etzibat amb tota l’ànima, la vaig fer miques i els caramels van començar a caure per a joia d’un grup d’espectadors que s’hi havien concentrat.
Els membres del jurat no van tenir més remei que donar-me tots els 3 punts, amb la qual cosa, amb 21 punts, em posava al capdavant de la classificació.
Quan vaig tornar a l’interior dels estudis, després d’una pausa per a publicitat, ens tenien preparats uns panells amb uns mots encreuats per a cadascun de nosaltres. La segona prova seria, doncs, com ens havien dit, simultània, per la qual cosa ens van demanar que no comencéssim a resoldre-la fins que ens donessin el senyal. A més de les definicions tradicionals en aquesta mena de passatemps, l’orquestra del mestre Solà anava donant pistes musicals. Habituat a aquest tipus d’entreteniment, em va semblar que la prova es presentava fàcil i, potser abans que ens donessin la sortida (cosa que la premsa em va retreure), vaig començar a omplir caselles, de tal manera que, molt abans que transcorregués el temps concedit, ja havia acabat. També van ser moltes les cartes al director d’espectadors que, ves a saber per què, no veien bé que jo pogués ser el guanyador.
En aquesta segona prova el jurat em va adjudicar uns 21 punts més, ja que vaig ser l’únic que la va acabar. Darrere meu el ye-yé en va rebre 13, la Zumárraga 11 i l’alcalde únicament 4.
Inesperadament m’havia posat al capdavant de la classificació amb 42 punts —fent el ple— seguit pel ye-yé amb 31, la Zumárraga amb 24 punts i, tancant sorprenentment la classificació, l’alcalde amb 8 punts.
En acabar el programa i com que era d’hora, els concursants vam ser convidats a visitar la redacció del diari Solidaridad Nacional, i allí, tot prenent unes copes, els periodistes ens van fer parlar sobre el que pensàvem del concurs. Una proposta perillosa perquè, naturalment, no tots estàvem del mateix humor després del resultat de les primeres proves.
Per posar-ne algun exemple, l’alcalde va dir: «Hemos venido a este programa cierre de “Un millón para el mejor” completamente por compromiso. En realidad esto es una especie de atraco de televisión; muy simpático, pero un atraco».
La Zumárraga deia: «Ahora todo van siendo cada vez más defectos. El público se aburre y los concursantes más que nadie». I rematava: «Teníamos que haber hecho todos pruebas similares. Parece que todo está hecho de prisa», i finalment afegia: «Miravitlles ya nos ha dicho que procurará que nadie quede mal.»
El ye-yé, amb el cap probablement en un altre lloc, manifestava: «Es un gran programa, pero con grandes defectos» i assegurava que la presència dels quatre concursants era com una forma de saldar un deute que tots teníem amb Televisión Española.
Jo, per la meva part, i per no deixar-los sols en les seves queixes, vaig dir que estaria bé que les proves individuals fossin similars en contingut i del mateix nivell i, com a corol·lari, que era absurd continuar insistint que les proves les enviessin els espectadors, ja que no s’ho creia ningú; tot i admetre que, com a màxim, podien servir d’inspiració.
La Zumárraga va aprofitar aleshores per dir que era evident que tot era causat pel desig de vendre la revista Tele-Radio i que a Miramar havia vist sacs plens de preguntes sense obrir.
Aquestes declaracions van ser recollides per la majoria de la premsa de tot Espanya i van començar a transmetre a tothom una idea de l’ambient que es respirava al concurs.
Al final, i com no podia ser altrament, les queixes van derivar cap al fet que el programa es fes a Barcelona en lloc de Madrid.
Per contra, cap de nosaltres no va fer esment a com era de llaminer el premi que ens disputàvem.
Un cop buidat el pap, tots ens en vam anar a dormir esperant de veure’ns el dilluns següent.