Un milió... de fa molt temps

Feia uns mesos que la relació amb la Colette s’havia trencat definitivament. Jo ja no viatjava a la Catalunya Nord ni ella s’acostava per Barcelona. No obstant això, jo no em sentia massa bé, ja que em costava oblidar que, per tal de retornar els ajuts econòmics que havia rebut durant els estudis, s’havia compromès amb l’Estat francès a dedicar dos anys de la seva vida a l’ensenyament en el lloc que triés del territori francès i, per estar més a prop d’on jo era, havia triat Ceret, que segurament no hauria estat la seva destinació en circumstàncies diferents.

Per sortir una mica del meu aïllament, el primer diumenge de desembre vaig anar amb un amic a fer l’aperitiu a Casa Tejada, al carrer del Tenor Viñas de Barcelona, que aleshores estava força de moda. Darrere de la barra era fàcil descobrir-hi en Justo Tejada, que feia tres anys havia penjat les botes a l’Espanyol després d’haver jugat vuit anys al Barça i dos amb cada un dels seus principals rivals: el Real Madrid i «l’altre club de la ciutat».

El cert és que no em prodigava gaire socialment perquè la feina m’absorbia força. El motiu era una reestructuració interna de l’empresa que m’havia portat a encarregar-me del suport tècnico-comercial del departament de productes per al gran públic i estava aprenent a fer-ho. D’altra banda, encara que ja feia un temps que m’havia afaitat el bigoti, el grau d’anonimat no era tampoc el desitjat, ja que molta gent continuava reconeixent-me. Val a dir que m’ho vaig prendre amb molta filosofia perquè era una situació a la qual calia que m’anés acostumant.

Quan era a la barra del bar prenent un vermut i xerrant amb el meu amic, un conegut va entrar al bar acompanyat d’una noia que de seguida va cridar-me l’atenció. Com que, en aquella època, a la gent li feia gràcia que els veiessin amb mi, vaig aprofitar per saludar-lo i demanar-li que em presentés la noia que l’acompanyava. Es deia Imma i semblava bastant més jove que jo. Em va semblar força atractiva, no solament per les seves faccions, sinó també perquè se li endevinava una forta personalitat. Més endavant vaig saber que tenia vint anys i que treballava com a dissenyadora de moda. Quan ens van presentar vaig tenir la sensació que no sabia qui era jo, i això, contra el que podria semblar, em va facilitar el contacte. Vam estar xerrant una estona i abans de marxar, després d’insistir una mica, vaig aconseguir que em donés el seu número de telèfon.

El dia 6 de desembre, tres dies després del meu sant, va debutar el sevillà Francisco Ruiz, de vint-i-tres anys, onzè participant en el programa i que, juntament amb l’alcalde de Bélmez, serien els únics concursants andalusos i també els únics que allargarien fins a set les setmanes que van participar.

El procés de selecció inicial, la inevitable entrevista introductòria que en Pécker allargava més que en Prat per tal de donar a conèixer als espectadors més aspectes personals del concursant, es va menjar la meitat del temps del concurs, per la qual cosa només van poder plantejar-li quatre proves, de les quals va sortir-se’n força bé en tres i en una es va veure obligat a signar el primer xec.

Resultava difícil pronosticar si aquella proporció d’encerts seria suficient per fer-ne un nou guanyador, però va servir als espectadors per descobrir un personatge senzill, simpàtic, amb la gràcia natural que tenen els andalusos —que millorava força la imatge d’una certa suficiència que havia deixat el seu col·lega cordovès— i que orientava les seves preferències particulars cap a les arts, encara que estava estudiant una carrera tècnica.

Però no vas ser fins al divendres següent que va posar els fonaments de la seva popularitat, i això es va produir quan va fer-se evident la seva preparació artística, sobretot en l’aspecte musical.

Ja abans de començar, el presentador va explicar que s’havia rebut als estudis de TVE una gran quantitat de telegrames. Sobretot, va dir, de noies de quart curs i, com a curiositat, de l’última concursant que havia guanyat: la mamà.

Tot això semblava cohibir-lo una mica, fins al punt que va explicar que a la seva ciutat el reconeixien i l’aturaven pel carrer i que ell es posava vermell. El cert és que havia entrat amb bon peu a la gent i, segons deien els diaris, això era bo per a ell i per a la continuïtat del concurs.

Aquella nit li va correspondre, i ho va fer bé, classificar països per ordre d’importància com a productors de petroli, col·locar al seu lloc els instruments d’una orquestra, posar-se i cordar-se un paracaigudes, identificar personatges de Disney, posar text a un acudit, sintonitzar una emissora a partir de la seva longitud d’ona, substituir un músic d’un conjunt musical, fer coincidir quadres famosos amb els seus autors i construir un muret de maons.

Només va fallar la prova número nou, en la qual se li demanava d’ordenar per la seva alçada diversos monuments i edificis espanyols, cosa que no va saber fer.

Una nit excel·lent per al concursant: sense fer soroll havia aconseguit col·locar-se a la tercera setmana amb només dues proves fallades, cosa que no havia aconseguit cap altre concursant. A més a més, havia posat la primera pedra al que després seria la seva carrera com a cantant i s’havia ficat a la butxaca els espectadors.

També s’havia guanyat, per la seva joventut i tarannà, que la premsa comencés a atribuir-li el sobrenom d’«el ye-yé del Millón». No es podia demanar res més.

Jo, per la meva banda, el diumenge anterior havia trucat a l’Imma per desitjar-li un bon dia del seu sant i havíem quedat de veure’ns abans de les festes de Nadal.

El divendres 20 de desembre va arribar el tercer programa en què el ye-yé participava en el concurs.

S’acostaven les festes de Nadal i això es va notar en les proves que li van proposar. En particular tres que, sota diferents aspectes, giraven al voltant de les nadales. Efectivament, se li va proposar en primer lloc de compondre una nadala, a continuació havia d’interpretar-la i finalment associar cinc nadales conegudes amb els països d’on eren originàries. D’aquestes proves, en va superar les dues primeres i no va poder fer-ho amb la tercera, que va ser, juntament amb la resolució d’una d’aquelles sèries matemàtiques que tant van abundar durant la meva intervenció en el concurs, les dues proves que el jurat va considerar no superades.

Les altres sis proves, fins a les nou que es van poder dur a terme, van rebre l’aprovació del jurat.

Aquest tercer programa va ser el darrer abans de Nadal, per la qual cosa el presentador, el jurat i el concursant van aprofitar per desitjar-se bones festes i es van citar per l’endemà de Sant Esteve.

Els comentaris sobre l’actuació del concursant que en dies posteriors es feien entre els que veien el programa, i també entre la premsa, van continuar sent molt positius.

Havien transcorregut tres programes, només se li havien proposat 23 proves i el concursant havia hagut de signar quatre xecs. La mitjana era una mica alta però encara tenia força possibilitats, sobretot tenint en compte que les audiències es mantenien altes.

El dia abans de Nadal vaig quedar amb l’Imma al Drugstore del passeig de Gràcia. Realment no m’esperava la forma com es va desenvolupar la trobada.

Vaig arribar el primer però no vaig haver d’esperar gaire.

Quan va arribar portava un llibre a la mà. Em va sorprendre quan em va dir que aquell llibre el duia per a mi. Es deia Napalm i l’havien escrit diversos autors, encara que el que figurava a la portada era un suec que es deia John Takman, i l’havia editat Seix Barral en la col·lecció Biblioteca Breve de Bolsillo. En la conversa que es va produir a continuació em vaig adonar que pensava que la meva sensibilitat pels problemes del món era més aviat millorable i, amb una desimboltura que em va sorprendre pel poc temps que feia que ens coneixíem, va intentar alliçonar-me sobre les «barbaritats» que els americans estaven cometent al Vietnam i, sobretot, sobre l’ús que feien del producte que donava nom al llibre.

Sorprès, la vaig deixar parlar sense interrompre-la i li vaig prometre que em llegiria el llibre amb calma durant les properes vacances. Després, ella tenia molta pressa, ens vam acomiadar desitjant-nos bones festes i quedant que ens tornaríem a veure per comentar el llibre.

Quan vaig arribar a casa vaig començar a fullejar-lo; a les pàgines centrals hi havia fotografies que esdevindrien històriques, i al final hi vaig trobar la transcripció de la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada i proclamada per l’Assemblea de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948.

No l’havia llegida mai i, cosa estranya en mi, vaig començar a llegir el llibre per les darreres pàgines. L’impacte que aquesta lectura em va causar en veure manifestats formalment, en trenta articles, uns principis en els quals, sense ser-ne conscient, havia cregut sempre va ser determinant en la manera com, a partir d’aleshores, miraria d’aplicar-los i defensar-los.