Un milió... de fa molt temps

el bloc de Xavier Mateu

Dos concursants amb sort diversa.

El programa següent no va tenir gaire història. El concursant, que havia debutat la setmana anterior, va rebre en començar tres càntirs del seu poble d’origen —Talavera de la Reina—, ja que el dia anterior s’havia passat tot el programa demanant aigua.

Si la setmana anterior només havia passat set proves per manca de temps, en aquesta ocasió només li’n van poder proposar deu, amb la qual cosa en duia disset de les seixanta i aquesta vegada, com la setmana anterior, únicament en va fallar una de caire científic.

La tercera participació del Sr. Sánchez Reus, el dia 2 de setembre, va ser un altre cop incompleta: deu proves superades i, com el dilluns anterior, únicament hi va haver una que no va superar.

El ritme del concursant era bo; havia superat l’equador del programa i només havia signat tres xecs. Probablement, el millor resultat de tots els concursants en aquest punt del concurs.

El 6 de setembre, tres dies abans de la seva quarta participació al concurs, la premsa informava de l’operació d’urgència que s’havia practicat al dictador portuguès Antonio de Oliveira Salazar, de setanta-nou anys, per mirar de tractar un hematoma subdural posttraumàtic, causat per un fort cop al cap que es va donar un mes abans en una caiguda. Ja no recuperaria ni les facultats ni el poder que, a partir d’aleshores va  ser exercit pel professor Marcelo Caetano, si bé mai ningú li ho va dir. Els que el van tractar fins a la seva mort, el juliol de 1970, li van fer creure que encara governava el país.

Aquell dilluns el concurs va tornar al seu ritme habitual de dificultat. Aquest cop les proves van ser les dotze habituals, de les quals el concursant només en va superar vuit. Un altre cop, de les quatre no superades, tres van tenir un caire, podríem dir-ne que de ciències, confirmant el que en dies anteriors ja s’havia vist: que aquests tipus de proves no eren el seu fort. En tot cas, al final del programa ja li havien plantejat quaranta-cinc proves i encara podia fallar-ne tres i proclamar-se guanyador.

El 16 de setembre, el senyor Sánchez Reus es va presentar per cinquena vegada als estudis de l’Hospitalet per continuar la seva actuació en el concurs. Normalment aquesta hauria d’haver estat la seva darrera participació, però d’un temps ençà els realitzadors del programa concedien més temps als concursants per resoldre les proves i, conseqüentment, el nombre d’aquestes per programa s’havia reduït. El programa va discórrer sense gaires sorpreses, encara que el concursant no va superar un parell de proves: reconèixer uns elements de ceràmica popular i assignar-los a les seves regions d’origen situant-los al costat d’uns cartells que posaven el nom dels aeroports d’aquestes zones, i assignar a un nombre d’obres pictòriques d’arreu del món el cognom dels seus autors.

Quan va acabar aquell dia, Don Luciano es trobava en una situació millor que la meva quan vaig començar la meva darrera participació. Ell tenia pendents onze proves i jo n’havia tingut catorze, i tampoc podia permetre’s mes d’un error.

Veient-lo per la tele des de casa, estava convençut que aconseguiria el premi. Però el dilluns següent, no se si a causa del canvi d’estació, va succeir una cosa insòlita.

El concursant no va començar be i a la tercera prova ja va haver de signar el desè xec, 250.000 pessetes més. Tot semblava que el concurs, per a ell, s’acabaria per la via ràpida, però el concursant es va refer i va anar resolent les següents sis proves fins el moment en que li van proposar la desena prova. Fins aquell moment havia superat amb suficiència les proves que li havien posat i es trobava a dues passes d’aconseguir el premi.

La prova que li van proposar era dir els noms dels autors que havien donat origen a nou personatges de ficció a partir de les imatges d’aquests. Em va semblar que el que li proposaven no comportava una dificultat excessiva, però el concursant, pel motiu que fos, es va quedar en blanc, no va ser capaç ni d’intentar resoldre la prova i es va veure incapaç de respondre. El presentador se’n va adonar i el va animar a intentar-ho, però va ser inútil. Don Luciano estava completament bloquejat.

Va caldre acomiadar-lo amb delicadesa, ja que es trobava enfonsat. Tot seguit es va donar per acabat el programa amb l’anunci que la setmana següent seria la darrera que en Joaquín Prat presentaria el programa, ja que se n’anava, juntament amb Laura Valenzuela, a presentar el programa Galas del sábado, que, com el concurs, realitzava a TVE el mateix Fernando García de la Vega.

El 30 de setembre, encara amb en Joaquín Prat com a presentador, una nova concursant femenina va aconseguir superar les preguntes prèvies per participar en el programa.

Com va explicar el presentador, i mes tard van confirmar els mitjans de premsa, es tractava d’una mestressa de casa i escriptora, mare de quatre fills, que en aquells temps constituïen una família nombrosa.

Es deia Maria Mercè Carbó, nascuda a Santa Eugènia de Berga i, segons els costums de l’època, com que el seu marit duia el cognom de Figueras, li deien Mercedes Carbó de Figueras, almenys al principi, ja que ben aviat se la va conèixer com a la Mamá del Millón.

La seva primera prova en el concurs va ser reconèixer un seguit de veus identificables, l’última de les quals era la de José Luis Pecker, que en aquell moment va prendre el relleu d’en Prat com a presentador del programa.

En Pecker tenia el costum d’incloure en els seus monòlegs frases de personatges històrics i, en aquest cas, li va tocar el torn a sant Jeroni quan li va dir a en Prat: «Gracias, porque todo lo que no sabía me lo has enseñado y lo que olvidé me lo has recordado».

Amb aquesta frase va començar la seva actuació, i amb una altra de gloriosa, que desvetllaré més endavant, va acomiadar el concurs el juny de 1969.

El primer dia, la concursant, de les vuit proves a què va ser sotmesa, en va fallar tres, la qual cosa no constituía un bon presagi.

Per acabar la jornada, en Pecker, abans de pronunciar el seu clàssic «Adiós amigos», va anunciar que el concurs, a partir de la setmana següent, passaria a emetre’s els divendres en lloc dels dilluns, és a dir, el dia 11 d’octubre.

Va ser el primer cop que entre programes es deixaven passar onze dies.

El programa, però, va tornar als dilluns passats tres mesos, i així va continuar fins que es va deixar d’emetre.

Del 4 al 14 d’octubre va tenir lloc a Fira de Barcelona el Saló del So i de la Imatge (Sonimag), des d’on s’havia decidit emetre el programa següent.

Casualment, en aquelles dates, la meva empresa exposava, en aquest Saló, els seus productes, en particular els primers circuits integrats de Philips que comercialitzava. Com a integrant més jove de la plantilla de COPRESA, em va tocar estar de guardia, gairebé permanentment, a l’estand que hi teníem.

D’aquesta manera vaig poder seguir els preparatius que, per a l’emissió del programa, TVE feia a l’estand que la Dirección General de Radio y Televisión tenia al Saló, on només van poder-hi instal·lar una única càmera.

Això va fer que l’emissió del programa fos molt pobra des del punt de vista televisiu. Com que l’espai no ho permetia, el jurat emetia els seus veredictes a distància sense viure les intervencions de la concursant. D’altra banda, el nou presentador, acostumat a un altre mitjà, la ràdio, no acabava d’agafar el to per evitar la vèrbola inestroncable que caracteritza aquesta mena de programes.

D’altra banda, com molt bé informava Manuel Quintero a Nuevo Diario, el fet que totes les proves estiguessin íntimament relacionades amb el lloc on es va realitzar el programa, va deixar dubtes sobre la veracitat en la recepció de les proves, que, malgrat que així ho deien, no podia ser que fossin enviades pels espectadors.

Com calia preveure, el programa va ser un petit desastre i, per acabar-ho d’adobar, a Sonimag va fallar la imatge de la retransmissió, per la qual cosa el públic des de casa seva no es va assabentar de gairebé res del que va passar al concurs.

Finalment, van ser onze les proves que se li van proposar, de les quals nou van ser sancionades afirmativament pel jurat remot.

Al final de la vuitena prova, la concursant es va adreçar al presentador i li va fer signar un xec amb l’argument que li deia senyora de Carbó quan en realitat era la senyora de Figueras. El presentador el va signar sense replicar i a partir d’aquell moment li va dir «doña Mercedes».

El programa havia estat un desastre però va permetre, en part, descobrir l’aspecte humà de la concursant i la seva simpatia, que van impedir que resultés totalment fallit. La concursant va confirmar, també, que tenia una filla de vuit anys i tres nois d’onze, dotze i tretze anys, i va donar a coneixer que havia nascut el 1930 i que si semblava tan jove era per efecte del maquillatge.

En acabar el programa d’aquell dia, havia passat per dinou proves i no n’havia superat cinc.

Tot va millorar el divendres següent, en què bona part del concurs es va desenvolupar al Poble Espanyol. Allà va manifestar que s’havia estat preparant, juntament amb la família, durant tota la setmana els temes en què anava més fluixa, i degué ser efectiu, ja que no va cometre cap error i va superar les deu proves que li van posar. En Pecker va fer la sensació que s’anava adaptant al mitjà i es deixava anar més. Entre tots dos es va establir un corrent de simpatia que no va decaure durant tota la seva participació en el concurs i que va fer que en aquell programa es recuperés l’interès pel concurs que la setmana anterior havia estat a punt de perdre’s definitivament.

El dia 24 d’octubre, el periodista Jesús G. Molpeceres li va fer una entrevista en la què va explicar la seva vida amb la família. Al final de l’entrevista, el periodista li va preguntar per què s’havia presentat al concurs, i la Sra. Carbó li va respondre que no ho desvetllaria fins al final i va rematar amb aquesta frase: «Sinceramente, a lo más que aspiro es a medio millón. Pero más que el dinero, lo que me interesa es quedar bien. No solo por mí, sino también por cuantos me rodean y me han apoyado».

Aquesta frase va ser segurament premonitòria del que acabaria passant al cap de pocs dies.

Passaré per alt el que va succeir en dies posteriors, ja que l’important es va produir el darrer dia de la seva participació.

En començar el seu darrer dia, tenia pendents dotze proves i encara un marge de dues proves per no perdre-ho tot. El cert és que va arribar a la darrera prova i encara li quedaven 750.000 pessetes, que són les que finalment va guanyar.

Per resoldre aquella darrera prova, en Pecker va dur la concursant a una petita sala plena de periodistes on va haver de fer una roda de premsa al final de la qual li van fer la pregunta tradicional: què pensa fer amb els diners.

Aleshores, la Mamá del Millón va dir allò que tothom havia estat esperat d’escoltar i, amb tota senzillesa, va desvetllar el seu secret als televidents. Sense deixar anar ni una llàgrima, els va dir que els diners que havia guanyat servirien per assegurar el futur de la seva filla Maria Lourdes, de vuit anys i un metre d’alçada, que en aquell moment estava aprenent a  parlar i que era, va dir, subnormal.

En aquell temps, menys políticament correcte, se’n deia així dels afectats per la síndrome de Down. I en aquell moment els espectadors no solament van descobrir el seu secret, sinó que van veure que, en lloc de parlar de la tristesa per haver de conviure amb aquest dèficit de normalitat, emprenia un discurs per ajudar a portar a altres mares que compartien amb ella aquesta dificultat a afrontar-la amb la naturalitat i l’alegria amb què ella havia aconseguit de fer-ho.

Van ser uns moments molt emotius que, sens dubte, van quedar en la memòria de tots els que ho van presenciar, i que van potenciar el llançament de la imatge de la Mamà del Millón, que la va portar a ser, potser, la més popular dels concursants.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de El concurs per Jo mateix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent