Un milió... de fa molt temps

El dimarts 16 de juliol, em vaig llevar com cada dia per anar a la feina intentant d’arribar-hi d’hora per evitar els compliments que, probablement, m’esperaven.

Com era de preveure, gairebé tothom a l’empresa es va acostar al laboratori del segon pis per, cadascú la seva manera, comentar el programa de la nit anterior.

El director general i l’Albiol també ho van fer. Aquest, tot fent notar que, malgrat la imprudència que, segons ell, vaig cometre, me n’havia sortit prou bé.

Al laboratori, on havíem compartit durant les cinc setmanes el tema del concurs i totes les meves peripècies, van aprofitar per ficar-se amb mi, després de felicitar-me, pel suposat anunci de Coca Cola que havia fet el dia abans.

Jo vaig negar que fos res conscient i vaig sostenir que per inèrcia vaig demanar el popular refresc de cola, ja que havia pres una pastilla i m’havien dit que no era prudent que begués alcohol, amb la qual cosa les opcions, dins d’una sala de festes, quedaven reduïdes.

No obstant això, al final em vaig haver de convèncer que potser tenien una mica de raó en les seves afirmacions quan, a mig matí, va sonar el telèfon del laboratori.

A l’altre costat de la línia em van dir que hi havia un senyor que deia que era el cap del Departament de Relacions Públiques de COBEGA. De moment no vaig caure en el fet que aquesta empresa era la concessionària a Catalunya de la Coca Cola, però algú m’ho va dir i m’hi vaig posar.

El meu interlocutor em va explicar que l’empresa volia agrair-me el gest que havia tingut envers ells i em va invitar a visitar les seves instal·lacions del carrer de Guipúscoa, cosa que vaig fer aquella mateixa setmana.

L’endemà, Julio Iglesias guanyava a Benidorm el festival que duia el nom de la ciutat amb la cançó «La vida sigue igual».

Quan vaig arribar a les instal·lacions de COBEGA, al dia següent, em va atendre el mateix senyor amb qui havia parlat, que va insistir que em volien fer un obsequi per agrair-me que els hagués mencionat en un programa amb tanta audiència.

Sense concretar encara res, em va acompanyar a visitar les plantes d’embotellament, que aleshores es feia, només, en les tradicionals ampolles de vidre, i al departament d’expedició dels productes, on em va explicar que el xarop el rebien directament dels Estats Units, ja que la fórmula era el seu gran secret.

Tot seguit va insistir a dir-me que volien obsequiar-me amb una gran nevera plena de productes fabricats per ells. Jo li ho vaig agrair, però li vaig dir que no sabria què fer-ne, ja que els meus pares, amb els quals encara vivia, se n’acabaven de comprar una d’americana que, a més, feia glaçons. Evidentment, no els vaig dir que, malgrat haver-la demanat, no en prenia gaire.

Em va demanar, doncs, què era el que em faria il·lusió i, sense pensar-m’ho gaire ni valorar-ho, els vaig dir que el meu pròxim objectiu era comprar un petit veler tipus 420 o 470.

Passats uns quants dies, em van tornar a trucar i em van demanar si m’hi podia acostar per lliurar-me l’obsequi. Quan hi vaig anar em van acompanyar al despatx del Sr. Daurella, que em va saludar i, després d’una breu conversa, em va lliurar en nom de la companyia, de la qual era el màxim accionista, un magnífic rellotge d’or automàtic i extraplà de la marca Omega que encara utilitzo de tant en tant.

També vaig rebre, la mateixa setmana, una trucada de l’Ajuntament de Malgrat de Mar convidant-me a passar-hi uns dies per la Festa Major de Sant Roc, cosa que vaig agrair i acceptar.

A part d’aquestes dues circumstàncies, la meva vida va tornar a la monotonia laboral fins que, el divendres 19, tota l’empresa se’n va anar de vacances fins a mitjan agost.

Mentrestant, van anar apareixent a la premsa comentaris entre sorpresos i laudatoris en relació amb la meva actuació en el concurs. Curiosament, en cap d’ells no es deia que la meva actuació havia estat la pitjor, malgrat el resultat, però el cert és que no vaig esdevenir gens popular, cosa que d’altra banda vaig agrair.

Per la meva banda, vaig rebre algunes cartes i postals, no gaires, dividides en comentaris elogiosos i insults anònims per la meva gosadia d’haver parlat en català, cosa que els semblava d’allò més inacceptable.

Entre les cartes d’agraïment, n’hi havia una d’en Josep Maria Espinàs que ja vaig publicar el dia del seu vuitantè aniversari i podreu trobar aquí.

Dijous vaig rebre una trucada de Televisión Española per dir-me que ja podia passar a recollir les cinc-centes mil pessetes pel passeig de Gràcia, núm. 1, on a més de Radio Nacional de España hi havia les oficines de la tele.

Efectivament, hi vaig anar el dia següent i em van donar un taló per aquest import del Banco de Madrid, que va anar a parar directament a les mans del meu pare i els va ingressar en el meu compte al banc que dirigia.

Es tractava ara d’intentar gaudir d’unes merescudes vacances i per això vaig llogar, durant un parell de setmanes, un apartament als Sargazo de Castelldefels. Eren aquests uns apartaments dissenyats per en Ricard Bofill, arquitecte emergent, i on hi havia una petita discoteca que per la nit era millor visitar ja que l’enrenou no et deixava dormir. Allà, hi tenia un espai de, relatiu, descans estiuenc a prop de Barcelona, amb restaurants a la vora i al voltant d’una piscina. Hi volia passar uns dies de relax per oblidar el concurs abans d’anar-me’n a Palamós, com tenia projectat.

El dilluns següent a aquell en que jo vaig acabar, després de superar en la fase prèvia les dues noies que també optaven a participar en el concurs, hi va debutar un noi valencià: Heliodoro Pérez Carbonell, enginyer tècnic agrícola, que també lluïa un magnífic bigoti, aquest, però, totalment rectilini.

L’Heliodoro va tenir la mala sort de participar després de tres concursants guanyadors, potser sense l’advertència prèvia, que jo sí que vaig rebre, sobre la influència negativa per a un concurs de televisió —on tot està organitzat per mantenir un espectacle— del fet que hi hagi massa guanyadors i massa seguits.

Va participar-hi per primera vegada el 22 de juliol, just una setmana després que jo hagués acabat, i, com era previsible, la primera setmana, malgrat que se li va anul·lar una prova de les dotze habituals, li van caure cinc NO que el van deixar mig grogui.

La primera prova que va fallar va ser la sisena, en què havia de dir a quins episodis del Quixot corresponien les cèlebres il·lustracions de Gustavo Doré que li anaven mostrant. La majoria les va encertar, però el jurat, incomprensiblement, tal com havia fet amb mi setmanes abans en el cas de les caricatures, va dir que NO sense cap explicació, la qual cosa va generar un petit escàndol en la premsa de l’època. A partir d’aquí, com en el meu cas, es va produir una desestabilització del concursant i fins al final del programa el jurat va donar-li quatre NO més.

La setmana següent va semblar que remuntaria, ja que les dotze proves les va superar totes excepte una. Li quedaven encara trenta-set proves i només es podia permetre quatre errors.

Va ser aleshores quan el vaig trucar. El contacte me’l va proporcionar una de les noies de producció amb la qual, malgrat tot el que havia passat, vam mantenir una bona relació.

Em va venir a veure a Castelldefels el matí del dia del seu tercer programa i vam estar xerrant una bona estona sobre el concurs. En certa manera vaig advertir-lo del que m’havien dit al principi de la meva participació i de seguida va comprendre que la seva situació era compromesa.

Ell em va explicar el que després repetiria davant les càmeres en relació amb les cartes que havia rebut queixant-se de les proves que, segons ell, i els que li havien escrit, el jurat li havia donat per no superades.

Ens vam acomiadar cordialment, però el que no em podia figurar era el que aquell mateix vespre succeiria en el programa i que vaig presenciar per televisió.

Tot va començar en la segona prova, en què va haver de fer de jutge, i el jurat va dir que no l’havia superat. Però va ser en la cinquena prova —que el jurat, potser amb raó, va considerar que també l’havia fallat— quan va començar l’explosió de retrets per part del concursant, que va fer un espectacle al qual potser jo vaig, sense voler-ho, ajudar amb tot el que havíem parlat al matí. La penúltima prova va ser una que tothom que la va veure recorda, ja que havia de representar diferents personatges en funció dels barrets que li van proporcionar, i que es va convertir en un xou divertit, encara que tal vegada patètic. La setmana següent, però, les aigües van tornar a la seva llera i l’Heliodoro només va fallar una prova.

Per la meva part, el cap de setmana de la tercera setmana d’agost, la Colette i jo vam anar a Malgrat de Mar per acceptar la invitació de l’Ajuntament per visitar la seva població aprofitant la Festa Major, que allà celebren en honor de Sant Roc, dies després de la mare de Déu d’agost.

Vam ser allotjats a l’hotel Guillem, on el seu director, en Pablo, ens va tractar esplèndidament. En el temps que vam tenir per conversar, vam descobrir la seva faceta artística i fins i tot ens va regalar un disc que havia editat amb cançons sud-americanes que interpretava amb força gust. Dissabte, juntament amb l’alcalde i la seva senyora, vam assistir a alguns actes de la Festa Major i, finalment, al ball.

El bigoti seguia encara al seu lloc ja que em va semblar una certa manca de cortesia anar a un lloc on havia estat invitat i que no em reconeguessin.

Durant aquell cap de setmana es disputaven a Cleveland les semifinals de la Copa Davis entre Estats Units i Espanya. Diumenge a la tarda, malgrat que Espanya ja estava eliminada, tothom estava pendent de la ràdio, que transmetia l’últim punt de l’eliminatòria entre Manolo Santana i Arthur Ashe, que va arribar fins al cinquè set i va durar gairebé quatre hores. A la Colette allò no l’interessava gens, però jo, sense adonar-me’n, l’hi vaig fer escoltar, a l’habitació, fins al final. Crec sincerament que aquell fet va ser el que va precipitar el nostre trencament definitiu.

La cinquena setmana va ser nefasta per al concursant, ja que, a la tercera prova, va haver de signar el darrer xec de mig milió. Sorprenentment, va agrair a tothom l’oportunitat que havia tingut de participar i no se’n va sentir a dir res més. Suposo que hi devia haver contactes no revelats.

Com que això va succeir tan d’hora en el programa, els realitzadors van haver de començar un nou cicle de selecció i el concursant que en va sortir triomfador va ser Luciano Sánchez Reus, un advocat de Talavera de la Reina, lletrat de l’IRYDA, que vivia a Segòvia. Aquest senyor, que va participar en el concurs durant sis setmanes, en passar els anys va esdevenir més conegut per la seva activitat professional, ja que va ser alcalde franquista de la seva ciutat d’adopció i durant la transició va resultar elegit diputat a Corts, al costat d’Adolfo Suárez, primer amb la UCD i més tard amb el CDS, amb el qual va repetir posteriorment com a alcalde.

Com que el concursant anterior havia consumit una part del temps disponible del programa, el Sr. Sánchez únicament va poder efectuar set proves, de les quals tan sols en va fallar una i, per tant, es va acomiadar del programa d’aquell 19 d’agost amb bones perspectives .

En Joaquín Prat, en una entrevista que li van fer en acabar el programa a peu de plató, i després de les expectatives creades pel concursant eliminat, a la pregunta: «¿Cómo ha terminado todo?» va respondre: «Muy bien, Don Heliodoro se ha despedido como un caballero, lo que en realidad es, y Don Luciano da muestras de tener espíritu de gran concursante. Si sigue por este camino tendremos otras cinco semanas divertidas».

Dos dies després, el 21 d’agost, de matinada, les tropes del Pacte de Varsòvia, per ordre de Leonid Breznev, van entrar a Txecoslovàquia per sufocar l’experiment d’un comunisme obert cap a la democràcia impulsat per Alexander Dubcek. Amb la invasió, que va produir setanta-dos morts i uns set-cents ferits, alguns d’ells greus, es va posar fi a la il·lusionant Primavera de Praga.

Caldria esperar encara més de vint anys perquè poguessin retornar els aires de llibertat que els txecs anhelaven.