Un milió... de fa molt temps

(continuació)

El programa s’estava acabant. Només quedava la darrera prova per superar i, com que havia calgut recuperar dues proves de setmanes anteriors, el temps es tirava a sobre dels realitzadors del programa.

Al plató es respirava un ambient especial, com d’incomoditat, ja que fins aquell moment ningú no havia previst un desenllaç positiu, com semblava que tindria el programa. En Prat em va fer passar a la zona on es donava cada dia la benvinguda al programa i on s’acomiadaven també els concursants i, assegut a la butaca en la qual vaig començar el concurs cinc setmanes abans, em va plantejar la darrera prova sota els següents termes: “Imagínese que ha ganado el premio y debe dar la noticia al ser más querido”.

Sempre he pensat que, sabent que sortia amb una noia francesa, potser van imaginar que aprofitaria per fer-ho saber i potser, fins i tot, que ho faria en francès, però jo en aquells moments no sintonitzava la mateixa ona.

Em semblava que havia arribat el moment que esperava. Era al·lucinant, m’oferien l’oportunitat de tornar-los les males estones que m’havien fet passar, sense cap mena de risc per la meva part.

Van desfilar pel meu cap les angúnies passades amb els pantalons no tallats, les caricatures mal jutjades, la impossible prova de la impremta i, encara, la darrera brometa dels abrics de pells, i em vaig anar convencent que, en certa manera, els ho podia i els ho havia de tornar.

Després de tot el que s’havia dit i fet al respecte de la meva participació en el concurs, sense oblidar les circumstàncies sota les quals, des del principi, havia participat, i en la situació d’eufòria en què em trobava, estava mentalment preparat per fer una petita entremaliadura. I quan en Prat em va plantejar la prova, en qüestió de segons se’m va ocórrer que segurament el que no els faria cap gràcia seria que, en lloc de fer-ho en francès, parlés en català.

Sabia, ja que en algun moment s’havia comentat, que el dictador cap de l’Estat, el general Franco, era seguidor assidu del concurs, i em va semblar que, en aquell món d’opressió en què vivíem, si buscava la forma que em permetés fer-ho, podria fer passar als realitzadors una estona desagradable per no haver previst que això pogués succeir.

No vaig tenir temps de reflexionar-ho gaire i tot d’una li vaig preguntar al presentador: “¿Se trata de hacerlo ver o lo que me pide usted es que, efectivamente, dé la noticia al ser más querido?”.

En Prat va quedar una mica desconcertat, ja que no va entendre per què li feia aquella pregunta. Al principi no va saber què dir, però de seguida va reaccionar i, mirant la fitxa on figuraven els termes de la prova, em va dir que, efectivament, havia de donar la notícia i, a continuació, per alleugerir el tema ja que el programa estava fora de temps, em va dir que disposava de tres minuts per fer-ho.

Aleshores, per clarificar-li el motiu de la meva pregunta, li vaig dir que una notícia de tanta importància per a mi, només la podia donar als meus pares i li vaig demanar permís per fer-ho en català, ja que, li vaig dir, no sabria fer-ho d’una altra manera.

L’ambient al plató es podia tallar amb un ganivet quan li vaig deixar anar: ¿Puedo?

Naturalment em va haver de dir que sí, ja que, altrament, l’escàndol que s’hagués organitzat als mitjans davant una negativa a una petició que semblava tan normal hauria estat monumental. Pensant-ho be, jo només li havia demanat de parlar amb els meus pares com sempre.

Després de la seva resposta afirmativa, vaig començar el meu discurs amb un: “Estimats pares” que va anar seguit d’uns arguments en què els deia que guanyar el premi no canviaria en res la meva vida i que m’hi havia presentat, malgrat que molts m’ho havien desaconsellat, per demostrar-me que era capaç de sortir-me’n tot sol d’allò que em proposés.

No vaig tenir gaire temps per esplaiar-me ja que, passada la meitat del temps que m’havien concedit, va sonar la sirena que habitualment marcava el final de les proves.

Em va sorprendre que el temps hagués passat tan de pressa, però ja m’anava bé no haver de fer una dissertació gaire llarga, perquè la cosa no donava per a gaire més.

Un cop acabat el meu petit discurs, en Prat, valencià d’origen, no va tenir cap dificultat per fer una breu traducció del que jo havia dit per tal que els telespectadors de la resta d’Espanya s’assabentessin del meu missatge als pares. Va ser breu, molt breu, i tot seguit el jurat va votar per darrera vegada. Després d’uns segons d’expectació, com suposava, tots els llums que es van il·luminar van ser els del SÍ.

Havia aconseguit el meu objectiu, que, vist com havien anat les coses, no era altre que no acabar eliminat.

En aquell moment, el cert és que vaig perdre una mica el món de vista, i quan en Joaquín Prat em va lliurar un maletí mig buit que suposadament contenia les 500.000 pessetes guanyades, però que en realitat contenia uns feixos de paper de diari amb unes fotocopies en blanc i negre de bitllets de mil pessetes posades a sobre, i em va demanar què pensava fer amb els diners, em vaig quedar curt de paraules, sobretot tenint en compte que el que volia dir i fer ja ho havia dit i fet durant la darrera prova.

Les seves felicitacions van ser breus, ja que s’havia sobrepassat el temps del programa, però en cap cas em van deixar donar cap opinió de res, al contrari del que havien fet amb els meus antecessors.

Amb aquelles concises paraules del presentador em va semblar que ja estava tot acabat, però no va ser així.

Un cop van haver endreçat les càmeres i els llums del plató van començar a apagar-se, vaig veure venir cap a mi uns quants personatges, alguns dels quals no havia vist mai al llarg del programa, que abraonant-se a sobre meu m’anaven dient: “¿Pero tu sabes lo que has hecho? ¡Has estado jugando con el pan de nuestros hijos!”.

L’endemà, per mirar de comprendre què havia passat a realització, vaig demanar a en Riverola que m’ho expliqués, ja que ell ho havia viscut en primera persona. Reprodueixo a continuació la narració que em va passar:

Pànic al plató

L’episodi més singular, pel moment històric en què es va produir, va ser aquell en què, a la Televisió Espanyola, un concursant es va posar a parlar en català.

Cap dels que érem allà no ens ho podíem creure.

El concursant es dirigeix als seus pares en el seu idioma domèstic i ho fa en català  (segurament va ser el primer cop en què molta gent va escoltar parlar en català per la televisió).

Al plató, el personal, amb cara de sorpresa, mirava cap a realització. A realització es miraven els uns als altres atònits. Els més eixelebrats proposaven tallar l’emissió, cosa que el realitzador, en tractar-se d’un programa en directe, deia que encara seria pitjor.

Van començar a sonar els telèfons. Trucaven des de Madrid: “Que hable el traductor”, deien.

Però quin traductor? Allò no estava, ni podia estar, previst…

Desconcert!  Llocs de treball a la fresca!  Represàlies!

En ple franquisme, i en moments políticament particularment conflictius, s’havia produït l’heretgia i aparegué l’amenaça.

Mai oblidaré les mirades que es creuaven i els gestos que es dirigien al presentador perquè tallés el discurs d’en Xavier. El presentador, visiblement desconcertat, no volia prendre cap decisió i mirava insistentment a realització sabent que estava en pantalla.

Enmig del batibull que s’havia produït a realització, ningú no sabia què fer, però tothom s’imaginava quina seria la reacció dels directius.

Quan a la fi el realitzador va dir: “Tallem la imatge del concursant i passem al presentador” i aquest donà per finalitzat el discurs amb forts agraïments, ja era tard. En Xavier ja havia acabat el seu discurs!

Després es produí un gran silenci, expectant!

Jo ja suposava que la jugada no els devia haver fet cap gracia, però, en aquell moment, no m’imaginava que la preocupació que els havia produït fos la que les seves paraules transmetien.

Em vaig fer el ximple dient-los que havia demanat permís per parlar en català i que me l’havien donat. I que, en tot cas, si alguna cosa havia fet malament, la culpa era seva per haver-me’l donat o, pitjor encara, per haver proposat aquesta mena de prova.

A més, no els vaig fer gaire cas, ja que em pensava que no els tornaria a veure mai més.

Així que, un cop retirat el maquillatge, cosa que feia jo mateix cada setmana, i amb la promesa que els de la televisió em trucarien per anar a recollir, de veritat, el mig milió que havia guanyat, vaig pujar al meu Simca 1300 vermell i me’n vaig anar a fer un volt per Barcelona per acabar de pair aquella nit farcida de sorpreses i d’emocions.

En engegar el cotxe, era ben conscient que, en aquells moments, els que em coneixien bé devien estar encara preguntant-se d’on havia tret jo el valor per dir que no podia comunicar-me amb els meus pares en una altra llengua que la que utilitzava normalment per fer-ho, ja que tots sabien que a casa meva el tema de la llengua era un veritable Cafarnaüm. Amb avis vinguts de Castella i de l’Aragó que mai van gosar, o voler, parlar en català i un altre originari de Tarragona que mai va dir un mot que no fos en català, i havent estat jo educat durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, a casa meva es parlava, amb tota naturalitat, en les dues llengües. No obstant això, el meu posat i la meva argumentació devien ser convincents, ja que, poc després, en Cristóbal Páez, que més tard seria director del diari falangista Arriba, va escriure això en aquest mateix diari.

Quina diferencia com es comprenia, per part d’alguns, l’ús de les llengües al final del franquisme en comparació amb com es fa ara!

Un cop ja més tranquil, després dels quatre mesos esgotadors que havien passat des del primer dia en què TVE em va trucar per proposar-me de participar en el concurs, em vaig posar a conduir per la meva ciutat.

Com cada cop que necessitava esbargir-me, vaig pujar per Montjuïc fins a Miramar, on, sense imaginar-m’ho, em vaig aturar molt a prop d’on, uns mesos després, tindria lloc el desenllaç d’aquella història que aleshores donava per acabada.

Vaig estar-hi una estona traient el cap pel mirador —a l’esquerra tenia les tres xemeneies i darrere seu la ciutat, i al davant tenia els llums del port— i em vaig anar deixant portar pel moviment dels vaixells que navegaven per la zona que ara ocupen el World Trade Center i el Maremagnum.

Respirant l’aire suau de la nit, vaig adonar-me que, encara que no ho volgués, a partir d’aquell dia hauria d’assumir que alguna cosa havia canviat per a mi i que, probablement, per a molts, a les cases que havien seguit el desenllaç del concurs, m’hauria convertit, si més no, en tema de conversa per a l’endemà i, qui sap si també, en una petita referència. D’altra banda, també pensava que, si volia recuperar del tot la intimitat, no podia trigar a afaitar-me el bigoti, tal com tenia previst des del principi. La qüestió era, ho volia realment?

Mentre tot això em passava pel cap, deixant anar una mica la imaginació sota aquell cel estelat d’estiu, també em va semblar que, sense pretendre-ho i tampoc havent-hi donat gaire importància, podria ser que aquella nit hagués aportat alguna cosa, potser petita, al meu país.