Un milió... de fa molt temps

el bloc de Xavier Mateu

La darrera participació … de moment

Per fi havia arribat allò que en termes taurins n’haurien dit el moment de la veritat.

Em restaven 750.000 pessetes al compte i tenia al davant catorze proves per superar si volia obtenir un resultat positiu que fos significatiu. I tot això sense oblidar que, si d’aquestes catorze el jurat em deia que NO a un parell, tornaria a casa amb la propina.

Mentre en Riverola, sense que jo el veiés, ocupava la seva posició a la peixera de realització dels estudis de l’Hospitalet, jo passava per darrer cop, creia, per les mans de les maquilladores de TVE que, en especial la Margarida Llompart, la seva cap, van tractar d’animar-me, com sempre.

A diferència del que havia succeït en els programes finals dels concursants anteriors, no estava cantat, ni molt menys, que jo fos capaç d’arribar fins al final, i encara que els vaig agrair els ànims que em donaven, no vaig poder evitar de creure que allò que feien era per mirar de que no m’encaparrés pensant en les dificultats a les què m’hauria d’enfrontar.

En tot cas, a l’hora prevista, ja eren al plató el jurat i en Joaquín Prat, que em va rebre, com les altres vegades, amb una gran professionalitat i fins i tot diria que amb afecte.

Se’m va fer estrany veure asseguda en un racó la secretària del programa, la senyoreta Montse, fent mitja amb unes agulles d’una mida desmesurada, tot teixint una gruixuda bufanda que vaig suposar que preparava per a l’hivern.

De seguida vaig descobrir en què consistiria la primera prova, ja que el presentador em va dir que, per superar-la, havia de continuar la seva tasca, per la qual cosa em va passar agulles, bufanda i cabdell, i em va voler explicar com es manegaven aquells estris.

Va ser aleshores que vaig donar el primer cop d’efecte de la nit, ja que vaig refusar l’ajut tot dient que de petit la meva àvia m’havia ensinistrat en la manera d’utilitzar les agulles de fer mitja. De fet, no era exactament així, ja que, a casa, quan era nano, per tenir-me entretingut, la mare em feia ajudar-la en les petites tasques domèstiques, com ara escombrar, fregar i el que calgués. I com que mai estava de més, aprofitava per fer-nos, al meu pare i a mi, jerseis, bufandes i altres peces de punt, motiu pel qual jo estava tip d’aguantar entre les mans les troques mentre ella cabdellava la llana i, de tant en tant, per fer-m’ho menys feixuc, em deixava fer anar les agulles i el ganxet. Suficient per sentir-me tranquil respecte del resultat de la prova.

Així doncs, amb aquest bagatge de coneixement, i malgrat que la mida de les agulles em feia la tasca complicada, vaig poder fer un parell de passades i fer pujar el primer SÍ, uníson, al marcador.

Tot seguit van aparèixer al plató sis noies molt maques amb aspecte de models que duien cadascuna una flor a la mà.

Després sabria que una d’elles era la Marilys, encara que, de flors, el meu cosí no me n’havia dit res.

La prova, com és fàcil d’endevinar, consistia a dir de quines flors es tractava.

Hi havia una margarida, un clavell, un gladiol, una dàlia i un parell més que no recordo.

Només vaig dubtar en una d’elles i el jurat va tornar a encendre més SÍ que NO.

Tot seguit vam passar a un altre escenari que reproduïa una estranya sala de festes decorada amb cotxes antics. La prova consistia a fer correspondre, en un minut i mig, les dates de fabricació que figuraven en uns cartells que em van donar i que havia de posar a sobre de cadascun dels cotxes.

Es tractava de vehicles d’inici de segle, dels voltants dels anys vint, i vaig fer el que vaig poder a partir dels coneixements que tenia sobre cotxes després d’haver estudiat l’automòbil —durant tot el curs pre-universitari— com a assignatura de física. Desgraciadament, en aquell curs, la cronologia dels vehicles no ens la van ensenyar i, segons el jurat, no vaig superar la prova.

Això va fer que hagués de signar el darrer xec que em podia permetre de 250.000 pessetes. El següent, si l’havia de signar, seria de 500.000 i suposaria el meu acomiadament del concurs.

Fent un incís he de dir que, si he de creure el senyor Joaquín Ciuró Gabarró, que va escriure una carta al director de La Vanguardia el diumenge següent, el resultat de la prova, que va donar l’expert que assessorava el jurat, no era correcte, ja que, entre altres coses, va dir que un dels cotxes, el de la marca Senechal, era de 1917, quan aquest fabricant d’automòbils, ara es pot verificar fàcilment a la Viquipèdia, va iniciar la seva activitat l’any 1921.

Però es tractava de no perdre el ritme del programa i tot seguit vam passar a la quarta prova amb l’espasa de Dàmocles penjant sobre el meu cap.

Per tirar endavant aquesta prova havia de convèncer un matrimoni “nacional” que, per les seves vacances, el millor era que viatgessin per Espanya en lloc de fer-ho per França o Itàlia, tal com ho tenien planejat, i, en aquest sentit, vaig desenvolupar un petit discurs on, amb intenció de fer país, els vaig recomanar que visitessin la Costa Brava.

Si he de ser sincer, no em va semblar que la meva argumentació fos tan pobra com certa premsa va dir, encara que sí que és cert que vaig cometre un error que, segurament per desconeixement, va passar desapercebut per al jurat, ja que vaig fer començar la Costa Brava una mica més al sud del que tocava, concretament a Malgrat de Mar.

Encara que, segons els diaris, no ho vaig fer gaire bé, aquesta era una d’aquelles proves en què no hi havia una resposta mesurable i tot depenia de l’opinió del jurat.

Ja fos perquè els vaig convèncer o perquè van pensar que donant-me l’últim NO tan aviat i tan seguit deixarien penjat el programa, em van permetre de continuar en el concurs i van donar per bons els meus arguments.

Uns dies després vaig rebre una amable invitació de l’Ajuntament de Malgrat de Mar convidant-me a passar uns dies en aquella localitat durant la seva Festa Major, però d’aquest assumpte ja en parlaré més endavant.

El dia era propici per als sis, i si a la prova de les flors havien sortit sis senyoretes, per a la prova següent que ara hauria de superar van aparèixer sis senyors pentinats de maneres peculiars. No vaig tenir cap dubte que darrere d’aquests pentinats hi havia, un cop més, la mà d’en Pasqual Iranzo.

La cosa anava de situar en el temps, durant dos minuts, els personatges que, a la seva època, els podien haver lluït.

No sé per quin motiu, quan estudiava història a l’escola van atreure la meva atenció els pentinats dels reis francesos i dels membres de les seves corts des del segle XVII fins al XVIII. Els successius Lluisos —XIV, XV i XVI— lluïen una mena de perruques ben característiques que vaig reconèixer en tres dels pentinats que duien els models que tenia davant meu. Els altres corresponien a èpoques més modernes. Un d’ells era el rei Amadeu de Savoia, tot rapat ell; l’altre, en Rodolfo Valentino, el cantant de tangos amic d’en Samitier, ben engominadet, i el darrer que em va semblar que havia de ser un torero, encara que no sabia de qui es tractava.

La veritat és que vaig encertar les tres perruques i el parell de pentinats que he descrit, amb la qual cosa vaig recollir un grapat de SÍ que em van permetre d’anar endavant.

Havia superat la cinquena i en restaven encara nou per endavant.

(continuarà)

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de El concurs per Jo mateix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent