Un milió... de fa molt temps

La situació havia evolucinat. No tothom estava segur de que al final quedaria eliminat. La pressió ambiental havia canviat de sentit. Ni tan sols la premsa ja no gosava predir que no podia arribar al final.

En aquell temps, en què els diaris no sortien els dilluns i l’únic que apareixia era La Hoja del Lunes, precisament el dilluns 15 de juliol, el mateix dia que jo havia de presentar-me a participar al concurs per darrer cop, va aparèixer en aquest diari setmanal un article en què l’autor, que no signava, reproduïa un article del crític Julio Fuertes, publicat el dijous anterior al diari Arriba.

Julio Fuertes havia començat criticant durament el concurs, que, deia, no havia aconseguit el nivell que, segons ell i d’altres crítics de televisió de tot l’Estat, aquest programa podia assolir si s’arribava a aconseguir que es donessin tres condicions que farien del Millón un espectacle de primer ordre.

En primer lloc, calia que la selecció dels concursants fos molt acurada per tal que aquests donessin al concurs un nivell que, com que no era un concurs per a especialistes, permetés que les proves fossin d’una mena tal que el fet de superar-les representés un increment del prestigi del concursant. No n’hi havia prou amb respondre un test i respondre unes preguntes de cultura general. Calia una selecció professional, presencial, tal vegada després de superar el primer filtre. És clar que això era costós i calia veure com es resolia aquest problema.

En segon lloc, calia que les proves tinguessin dues característiques ben diferenciades: que els espectadors poguessin sentir en tot moment que estaven participant en el concurs, encara que fos des de casa seva i amb l’únic premi de la satisfacció personal d’haver resolt la prova i, en certa manera, competint amb el concursant, que es convertia en el seu alter ego, i que les proves es plantegessin de forma clara i sense ambigüitats i amb interès des del punt de vista televisiu.

I en tercer lloc, calia que el presentador actués amb neutralitat respecte del concursant i que el jurat ho fes amb tots els elements argumentals per tal que les seves decisions no fossin en cap cas subjectives i, per tant, objectables.

L’altre element indispensable —que el concurs ja tenia— era un premi econòmic que en condicions normals representés, per a aquell que l’aconseguís, un increment patrimonial rellevant.

La fórmula actual en què el premi es lliurava a l’inici i el fet d’haver-lo de defensar davant d’una sèrie de proves que calia superar era, de vegades, objecte de crítiques, així com també el ritme creixent de les pèrdues, que feien que les últimes proves no superades suposessin disminucions dels resultats econòmics molt considerables. Aquest darrer element, tanmateix, no va ser mai qüestionat pels concursants, que ja sabien a què s’exposaven.

Però, un cop dit això, les consideracions de Julio Fuertes van anar evolucionant, pel que fa al meu cas, de la manca d’interès per la meva actuació fins a arribar a dir que, encara que ho perdés tot, hauria estat el millor concursant que havia passat fins aquell moment pel programa. No crec que fos veritat ni una cosa ni l’altra. No obstant això, el Sr. Fuertes era un crític l’autoritat del qual estava ben considerada, com es veurà més endavant, ja que va ser un dels triats per formar part del jurat de l’última fase del concurs.

La veritat és que, en aquell moment, a mi tot això em preocupava més aviat poc, ja que la feina al laboratori de COPRESA m’obligava a concentrar-me a resoldre un conjunt de problemes que no em permetien ocupar-me gaire del concurs.

Tanmateix, durant la setmana, un dels tècnics del laboratori de productes professionals de l’empresa, l’Enric Riverola, em va dir que tenia un amic entre el personal que portava la part tècnica de realització del programa i que el dilluns següent, amb tota probabilitat, seria present a la peixera de realització durant l’emissió del programa. Li vaig dir que a mi també m’agradaria poder-hi estar, però que naturalment era incompatible amb la meva presència com a concursant i li vaig demanar que, després del programa, m’expliqués com s’havia viscut tot des del lloc de realització, sense imaginar-nos la forma en que s’acabaria el concurs.

La participació en el concurs tenia un avantatge, que era que no tenia sentit preparar cap tema, ja que el desenvolupament de les proves ho feia totalment inútil.

Sí que era útil, per contra, tenir les antenes ben esteses per si alguna prova, com havia succeït amb la de la impremta, arribava a coneixement d’algú que, amb ànim d’ajudar, m’ho pogués comunicar.

I aquí la sort va tornar a estar de la meva banda.

Ja he parlat en un altre apunt del meu cosí, el fotògraf Joaquín Montaner.

El dijous d’aquella setmana, en Joaquín era al seu estudi treballant amb unes models per fer les fotografies d’una campanya publicitària que estava preparant. Va sonar el telèfon; demanaven per Marilys, una de les models que era allà i que més endavant seria parella d’en Joaquín.

Li trucaven de Televisión Española per demanar-li si el dilluns següent estaria disponible per anar a fer una desfilada d’abrics de pell dins del concurs. Ella va respondre afirmativament i ho va comentar amb els que eren allà sense saber quina era la meva relació amb en Joaquín.

Al vespre, en Joaquín em va trucar per explicar-me el que havia succeït i per dir-me que, amb tota probabilitat, una de les proves que em posarien el dilluns següent tindria alguna cosa a veure amb abrics de pells. Suposo que ho va fer amb discreció per no perjudicar la Marilys o, almenys, perquè ella no fos conscient que els seus comentaris a la feina haguessin pogut ajudar a un concursant que encara no coneixia.

Em va trucar cap a dos quarts de nou. Jo estava veient a la tele el resum del final de l’etapa del Tour de França, que aquell dia havia acabat a la Seu d’Urgell, i estava esperant per veure a TVE la final de la Copa de S. E. el Generalísimo Franco a l’Estadi Santiago Bernabéu entre el propietari de l’Estadi i el Barça.

Aquella va ser una final que ha quedat a la memòria com «la final de les ampolles» a causa dels aldarulls que s’hi van produir. En efecte, fins aquell dia, als estadis de futbol espanyols es permetia entrar i consumir begudes en envàs de vidre. Aquell dia, els afeccionats del Real Madrid, que per cert eren majoria, ja que sempre la final de la  Copa es jugava a Madrid i al seu estadi, van veure com al minut 7 de la primera part el defensa Zunzunegui va ficar la pilota a la porteria del seu equip, que defensava el porter Bethancor, i les ampolles de vidre, que Horacio Seguí  va immortalitzar, van començar a viatjar cap a la gespa, sobretot dirigides a la porteria visitant, on, malgrat els esforços dels madrilenys, aquests van ser incapaços de fer-li un gol a Sadurní, que va fer un dels partits de la seva vida. Al final el Generalísimo no va tenir més remei que lliurar la copa al capità del Futbol Club Barcelona, Zaldua. Durant la volta al camp, una de les ampolles que continuaven caient va topar contra el trofeu i el va abonyegar.

A partir d’aquell dia, per qüestions de seguretat, mai més no es va permetre entrar ampolles de vidre als estadis espanyols.

Durant el sopar li havia comentat al meu pare la trucada i em va dir que tenia un client i amic que era pelleter. Per tant, quan la retransmissió va acabar me’n vaig anar a dormir, ja que, a partir del que havia parlat amb el meu cosí, se m’havia girat feina.

L’endemà, un cop concertada pel meu pare la visita, a prop del migdia, vaig anar a fer, un altre cop, l’assignatura, aquest cop sobre pells d’animals utilitzats en pelleteria.

No recordo on es trobava la botiga, però el que sí que recordo és que hi havia una habitació molt gran amb una quantitat espectacular d’abrics de pell penjats i classificats per tipus d’animal.

No sabia per on començar i, com en el cas de la impremta, calia anar al gra. Al pelleter li vaig fer la mateixa pregunta que a l’impressor: si volguessis confondre algú que no tingués gaire idea de tipus de pells, quina mena d’abrics li faries reconèixer. S’ho va pensar una mica però no gaire, i al cap d’un moment ja no va tenir cap dubte. Se’n va anar i va tornar amb tres abrics que a mi em van semblar gairebé iguals. Però no ho eren i ell m’ho va explicar amb detall. Eren de tigre, lleopard i ocelot, encara que per a mi, a primera vista, no presentaven gaires diferències, ja que tots eren d’un color de fons terrós amb taques negres. No obstant això, el pelleter em va fer notar que les taques negres en el cas del tigre eren allargades, les de lleopard eren més aviat puntuals, i les d’ocelot tenien una forma com a circular amb una taca a l’interior. I ho vaig deixar enregistrat a la meva memòria.

Per acabar la visita, vaig donar una ullada a uns altres abrics més diferenciats i que, en molts casos, podia distingir, com ara visons, astracans, castors i d’altres, per tenir una idea general, però bàsicament el meu objectiu va quedar cobert pel fet de saber diferenciar aquells que, per la seva similitud, podien representar per a mi la dificultat més gran.

Vaig sortir de la botiga plenament convençut que si la prova consistia a reconèixer abrics d’aquella mena de pells donaria una resposta immillorable. Aquest fet, això sí, demostraria que, com que només podia fallar una pregunta per no perdre-ho tot, si em posaven aquesta prova seria perquè encara estarien intentant que no arribés al final.

De tota manera, em va tranquil·litzar estar segur que aquesta prova ja no representaria una dificultat insalvable i el fet de que tampoc podrien posar-se en evidencia plantejant-me massa proves d’una dificultat similar sense que els espectadors, que als diaris ja s’estaven expressant queixant-se de la dificultat de les proves que em posaven, no hi trobessin una doble intenció que ja seria evident.

Nota de l’Autor: Com que la setmana que comença avui em sembla molt adient per fer-la coincidir amb la narració del que va succeir en el desenllaç del concurs, he pensat que em podria permetre aprofitar els dies que s’acosten per explicar-vos com va ser que el dictador, sense poder-ho evitar, va haver d’escoltar parlar per la televisió que controlava, —Televisión Española, la mejor televisión de España— en català.

Així doncs fins a dimarts