Un milió... de fa molt temps

el bloc de Xavier Mateu

Publicat el 20 d'agost de 2017

El quart programa

El dilluns 8 de juliol al vespre, vaig arribar d’hora als estudis i, després de passar per les mans de les noies de la Sra. Llopart, em van dur al plató del programa.

L’ambient que es respirava als estudis que TVE tenia al Teatre de l’Òpera de l’Hospitalet era semblant al d’una vetlla d’aquelles que havia viscut després de la defunció d’algun familiar llunyà, on els parents s’apropaven resignats però sense cap aparença de dol, com si, en el fons, donessin per descomptat que aquella, potser, seria la darrera vegada que es veurien.

Jo em sentia, per què no dir-ho, d’acord amb aquells presagis, però tractava de dissimular-ho tant com podia, ja que em calia estar concentrat si volia superar les proves que m’anirien proposant.

La veritat és que ni tan sols era conscient de quin era el dia en què ens trobàvem, per la qual cosa no em va estranyar que la primera prova consistís a trucar per conferència telefònica al restaurant “Las Pocholas” de Pamplona i aconseguir una reserva per a vint persones per a un dinar l’endemà.

Em van donar un temps generós i m’hi vaig posar de seguida.

En primer lloc, havia de contactar amb una operadora de Telefònica i demanar-li que em poses amb el restaurant. En aquella època, les conferències s’havien de demanar amb força antelació per aconseguir que s’establissin a temps els circuits necessaris.

No vaig pensar que el concurs, per la seva popularitat, l’estarien veient fins i tot les operadores telefòniques, que, a més, es van mostrar molt generoses amb mi, ja que, i això tampoc ho sabia, el restaurant “Las Pocholas”, com era conegut localment, figurava a l’anuari telefònic amb el seu veritable nom: Hostal del Rey Noble. Molt eficientment les operadores navarreses, que n’estaven al corrent, em van evitar de fer el ridícul.

Com que aconseguir la connexió va necessitar, malgrat tot, una bona estona, la prova va quedar en suspens fins que s’establís i, mentrestant, vam anar resolent fins a tres proves més.

Un cop acabades aquestes, em van avisar que la connexió s’havia establert i el telèfon del restaurant va començar a sonar.

El van despenjar i a l’altra banda del fil va sonar una veu amabilíssima. Naturalment, allà també estaven veient el programa, malgrat la feinada que tenien. Els vaig demanar, com si es tractés d’una cosa normal, una taula per a vint persones per al dia 9 al migdia, i molt amablement van acceptar la petició.

Ni me’n vaig adonar. Tot m’havia semblat força normal, el jurat va pensar que ho havia fet molt bé i no van tenir en compte les ajudes de tota mena que havia rebut en directe de manera espontània.

Mentre esperàvem que ens posessin amb Pamplona, en Prat em va lliurar el plànol d’un pis d’uns noranta metres quadrats, molt malgirbat, fruit d’una imaginació perversa, on, per exemple, per anar a l’habitació de convidats calia passar pel dormitori principal i després sortir al balcó per entrar-hi. Per superar la prova havia de vendre el pis, per dos milions i mig de pessetes, a un comprador que no hi estava interessat. I que no podia estar-hi.

En primer lloc, val a dir que aquella monstruositat arquitectònica era inhabitable i, conseqüentment, invendible i menys pel preu que en demanaven. Ho sabia perquè en aquell moment estava negociant la compra d’un pis d’unes mides similars en un lloc similar per menys d’un terç d’aquesta quantitat.

De tota manera ho vaig intentar. Usant tota mena d’arguments, que naturalment jo no em creia, vaig omplir el temps disponible sense gairebé deixar parlar el comprador i, com era lògic, no vaig aconseguir vendre-l’hi, però el jurat sí que es va deixar convèncer, conscient potser de la papereta que m’havien plantejat, i van decidir que passés la prova.

La tercera prova, tot esperant encara la trucada, s’ajustava perfectament a les meves habilitats curriculars, ja que es tractava de pesar, amb una balança de precisió, una quantitat molt petita d’un producte, en principi tòxic, que pesava al voltant de tres grams. El producte va trigar a arribar al plató —semblava que la gent de producció s’havia oblidat de preparar-lo—, amb la qual cosa vam perdre una mica de temps, però tan aviat com el vaig tenir vaig tarar la balança i amb les peses que em van proporcionar vaig fer una pesada impecable, com aquelles que em feien fer durant la carrera als laboratoris de la Central, a la plaça de la Universitat. No van poder dir que NO i la tercera prova del dia es va donar per superada.

La quarta consistia a observar una escena en un telecine i, posteriorment, explicar-la amb el màxim luxe de detalls. La narració es va enregistrar i en acabat es van emetre conjuntament el vídeo i la meva narració davant del jurat i els espectadors. No em va resultar gaire complicada; amb el temps havia desenvolupat una habilitat de retentiva que em permetia superar sense angúnies aquesta mena de proves. No era aquesta la primera de les dificultats similars que em proposaven, i de totes me’n vaig sortir prou bé.

Resultat, més SÍ que no pas NO, i endavant les atxes.

En acabar va ser quan em van informar que s’havia establert la comunicació amb Pamplona i vaig passar al telèfon per mirar de superar la primera de les proves.

Com ja he dit, també la vaig tirar endavant.

Tot seguit en Prat em van proposar la cinquena prova. Havia de triar un d’entre tres joves que es trobaven arrenglerats en una mena de tarima per disputar amb ell un pols i, naturalment, guanyar-lo.

Els tres candidats presentaven unes morfologies corporals ben diferenciades. El primer era un noi de la meva mida, potser amb una massa corporal una mica inferior a la meva; el següent tenia un aspecte més escanyolit, i el tercer era un jove cepat, una mica grassonet, que podia amagar un perill potencial. Jo tenia força confiança en mi mateix, ja que habitualment, quan feia un pols amb els companys, acostumava a guanyar-los.

Vaig descartar immediatament el tercer i dels dos restants vaig triar el que em va semblar més feble.

En Prat ens va fixar les mans al centre i vam començar a fer força. No em va durar gaire i al cap de poc temps el dors de la seva mà tocava la taula. Havia superar la prova. El jurat va encendre els set SÍ i vam passar a la sisena prova.

Per superar-la havia de reconèixer quatre personatges històrics a partir de les seves indumentàries, les frases que deien i els seus posats.

Es tractava d’un Felip II que anava vestit de Felip II, cap dubte respecte d’això; després venia l’almirall Méndez Núñez pronunciant la famosa frase dels vaixells i de l’honra; tot seguit hi havia un Cid Campeador amb una Tizona com una casa de pagès i el llibre per a la jura de Santa Gadea, i finalment un escriptor vestit d’època al qual li mancava un braç i que no podia ser ningú més que l’autor del Quixot.

Un altre cop profusió de SÍ i prova superada.

Per continuar endavant, m’havia de convertir en professor i explicar durant dos minuts, a uns nens de deu anys que anaven a començar el batxillerat, la importància, per a ells, d’aquest fet. Els vaig dir que es tractava d’un pas important de la seva formació en què deixaven enrere la infància i que calia que es prenguessin aquell cicle que començaven amb interès per la importància, per al seu futur, del camí que emprenien.

A la premsa van dir que vaig acabar la meva lliçó una mica abans del temps concedit, però devia fer-ho prou bé, ja que em van atorgar novament set SÍ.

Ja havia resolt set proves i encara no havia signat cap xec. Semblava estrany, però, a diferència de les setmanes anteriors, el meu estat d’ànim era excel·lent, i més tenint en compte que el més probable era que alguna de les proves que encara m’havien de proposar podria estar relacionada amb la impremta, per a la qual anava, creia, ben preparat.

(continuarà)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de El concurs per Jo mateix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent