Un milió... de fa molt temps

el bloc de Xavier Mateu

Publicat el 17 de maig de 2017

Comença l’emissió del programa

El dia 8 de gener de 1968, un cop passades les festes de Nadal i Cap d’Any, que a casa meva començaven amb el meu sant el 3 de desembre —que vaig celebrar aquell any amb la noticia de que el Dr. Barnard havia dut a terme a Ciutat del Cap, el primer trasplantament de cor humà— i es cloïen amb el meu aniversari el dia de Reis, va començar el programa.

S’emetia els dilluns després de sopar, deu minuts abans de les onze del vespre: l’hora de màxima audiència.

El primer dia d’emissió del programa el presentador, en Joaquín Prat, va explicar amb detall la mecànica del concurs.

Per començar, tres candidats, seleccionats a partir dels tests enviats, havien de respondre una bateria de preguntes de cultura general per tal de seleccionar-ne un a qui es faria el lliurament del milió de pessetes del premi que donava nom al programa.

La cosa tenia el seu què, ja que aquest milió encara no era propietat del concursant i calia que el defensés durant cinc setmanes passant amb èxit seixanta proves, a raó de dotze per setmana, abans que fos definitivament seu.

Aquestes proves eren avaluades per un jurat format per set persones que, de manera individual, haurien de decidir si, segons la seva opinió, el concursant havia superat o no la prova.

En els programes inicials, que van servir una mica de rodatge, cada membre del jurat disposava d’unes plaques amb un palet on, amb lletres blanques sobre fons negre, hi posava SÍ o NO, i amb les quals havien de mostrar la seva conformitat o disconformitat sobre la forma que el concursant se n’havia sortit en la resolució de la prova. En el primer programa, perquè els espectadors no haguessin de comptar els SI i els NO que mostrava el jurat, s’oferia el resultat en un panell il·luminat que al principi es llegia amb força dificultats. Durant el desenvolupament de les proves amb concursants reals, tot això es va substituir per un panell lluminós format per dues fileres on a les caselles de dalt s’il·luminaven els SI i a les de sota els NO, que els mateixos membres del jurat encenien amb uns polsadors. Com que els membres del jurat eren set, no hi havia cap possibilitat d’empat. Si el nombre de SI era superior al de NO, la prova es considerava superada i si, per contra, el nombre de NO era més gran que el de SI, es considerava que no estava superada i el concursant havia de tornar una part del milió que se li havia donat al principi mitjançant la signatura d’un xec. L’import d’aquest xec era creixent, de manera que la primera prova no superada comportava signar un xec de 250 pessetes, la segona de 1.000, la tercera de 2.500, i així successivament. Quan no superava la novena prova, el xec que el concursant signava era de 125.000 pessetes, i si no superava la desena significava haver d’estendre un xec de 250.000 pessetes i, a partir d’aquell moment, no en podia deixar de superar cap més, ja que a la següent ho perdia tot signant un xec de mig milió.

I allà s’acabava la participació en el concurs.

Al principi no es va dir que, per a aquells que perdessin tot el milió, hi hauria premis de consolació en funció del nombre de setmanes en què s’havia participat, però quan va ser eliminat el primer concursant, TVE el va compensar amb 9.000 pessetes per setmana, i així ho va continuar fent durant l’any i mig que el concurs va estar en antena.

El jurat el componien set personalitats de la societat catalana del moment, més o menys conegudes, com ara el director del diari La Solidaridad Nacional (La Soli), Clemente Pamplona, el del Noticiero Universal (El Ciero), José María Hernández, la presidenta de l’Associació de Mestresses de Casa, el nom de la qual m’ha estat impossible de trobar, el traumatòleg del Reial Club Esportiu Espanyol, el conegut doctor Joan Navès, el mateix Muñoz Espinalt, l’escriptora Carmen Kurtz, guanyadora dels premis Ciutat de Barcelona i Planeta, i altres personatges que, al llarg dels divuit mesos que va durar el concurs, es van anar alternant com a integrants del jurat.

Així doncs, el primer dia, un cop fetes les presentacions i explicada la mecànica del programa, es va dir quin seria l’origen de les proves. Amb certa astúcia, TVE va animar els espectadors a enviar proves que els concursants haurien de superar. Per fer-ho, havien de comprar la revista TeleRadio, editada per TVE, i retallar un cupó que hi sortia i que permetia adjuntar-hi la proposta d’una prova. Si la proposta era acceptada i la prova es duia a la pantalla, el remitent rebria la quantitat de 500 pessetes. De fet, durant tot el concurs els presentadors, que n’hi va haver dos, a cada prova que es plantejava donaven el nom del suposat remitent. No obstant això, i segons les declaracions d’una de les concursants que van guanyar alguna cosa, sembla que als estudis de TVE hi havia vist sacs plens de proves enviades per espectadors que mai no es van obrir, amb la qual cosa sempre va existir el dubte de si no es tractava simplement d’un estratagema per vendre més revistes; en definitiva, no es va saber mai qui i com les preparava. Aquesta qüestió ve a tomb del que més endavant es veurà sobre la disparitat i la dificultat dels temes objecte de les proves que es van plantejar a diferents concursants.

El segon programa es va emetre el dia 15 de gener i va ser una continuació del primer. El presentador va tornar a explicar el mecanisme del concurs i, perquè els espectadors se’n fessin càrrec, uns quants personatges populars es van haver de sotmetre a unes proves model que els van proposar els de la televisió.

Entre proves resoltes, votacions del jurat i elogis als concursants, a l’estil d’aleshores, va transcórrer el temps dedicat al concurs sense cap cosa especial per ressenyar si no és la insistència a demanar que els espectadors enviessin proves al concurs.

El dilluns següent les coses van començar a ser serioses.

El primer concursant que hi va participar era un català de vint anys, em sembla que de cognom Del Tarré; tanmateix, no he pogut trobar documents que ho certifiquin, i a la filatèlica del mateix nom, d’on jo pensava que podia ser familiar, no me n’han sabut donar raó. Va resistir dues setmanes i va haver de patir la novetat d’un concurs que estava encara per rodar, com es va veure més endavant. La seva participació va acabar ràpidament a la segona setmana, el darrer dilluns de gener, en no poder fer aguantar dret un castell de cartes i no saber com fer anar un microscopi, les últimes proves que, segons el jurat, no va aconseguir de superar. Per la seva participació es va endur un premi de consolació de 18.000 pessetes.

El dia 5 de febrer va començar a participar el segon concursant, del qual no he pogut, fins ara, esbrinar el nom. La seva participació va durar tres setmanes enmig de les crítiques que suscitava el programa, sobretot entre els mitjans escrits, a causa del poc interès que creava el seu desenvolupament, ja que, en paraules de certs crítics de televisió dels diaris, semblava que els protagonistes fossin el presentador, el jurat i finalment el concursant, i que s’oblidava l’interès dels espectadors per participar en el joc.

D’altra banda, el fet que l’atorgament de premis fos invers, és a dir, que el milió es lliurés a l’inici del programa i s’anés perdent a mesura que es deixava de superar les proves, el convertia, deien, en un concurs de perdedors en contraposició a la majoria de concursos, en què s’arribava al premi a mesura que se superaven les proves. En definitiva, s’anava camí del fracàs en lloc del triomf, la qual cosa feia que el concurs perdés interès d’ensopegada en ensopegada.

L’altre argument negatiu era que els membres del jurat, al contrari del que es va dir al principi del programa, no emetien la seva opinió independentment els uns dels altres, sinó que la comentaven entre ells i mai no donaven explicacions dels motius de les seves qualificacions negatives.

Tot això s’argumentava, a més, dient que la nit dels dilluns era especialment adequada per a una programació on la gent, que després del cap de setmana es resistia a sortir de casa i l’entreteniment més gran de la qual era mirar la tele, hi participés.

De fet, l’interès que el concurs, malgrat les crítiques dels «experts», va aixecar entre els televidents era més que evident, sobretot tenint en compte que la 1, quan es va començar a emetre el concurs, era l’única cadena que transmetia cada dia després de sopar.

A mesura que va anar passant el temps i el concurs va anar quallant, es va saber que el preu d’un espot publicitari de quinze segons, que aleshores era de 16.000 pessetes, en els darrers programes era de 120.000 pessetes.

Les proves a què es va sotmetre aquest segon concursant van ser, com l’anterior, variades: pelar una taronja amb forquilla i ganivet sense tocar-la amb les mans, pujar per una corda, embolicar objectes de mides i formes diferents en un sol paquet, fer marxar un velocípede, pujar a cavall, parlar davant un consell d’administració, encistellar a bàsquet o resoldre proves de pissarra amb operacions matemàtiques, a les quals els realitzadors del programa eren molt aficionats.

En va anar resolent algunes, però al final de la tercera setmana de participació va haver de signar el seu últim xec de mig milió i se’n va tornar cap a casa amb 27.000 pessetes.

El tercer participant en el concurs es deia Miguel Ángel Santamarina, un estudiant de periodisme i comunicació que va donar un cert impuls al concurs, però que, malgrat la seva desimboltura i bona presència davant les càmeres, tampoc no va resistir més de tres setmanes. En la seva darrera intervenció, l’ensopegada final va ser, precisament, no ser capaç de fer anar una càmera de televisió, la qual cosa, pel seu perfil, el va acabar d’eliminar. Passats uns mesos, el presentador Joaquín Prat va dir que, per a ell, l’estudiant de periodisme havia estat un dels millors que havien passat pel concurs. Jo no vaig veure la seva participació i no la puc jutjar, i si un dia acabo trobant informació modificaré aquest apunt.

El programa del dia 11 de març va acabar amb la seva eliminació i amb l’anunci que el dilluns següent es presentaria un nou concursant.

 

Estava a punt de començar la part més interessant dels programes.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de El concurs per Jo mateix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent