llegir-escriure
Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.
‘Una lectora poc corrent’, d’Alan Bennet
Si bé la lectora és poc corrent perquè aquest adjectiu no es pot enganxar a la reina d’Anglaterra, de fet el llibre explica les coses que li passen, o poden passar, acceptem-ho, a qualsevol persona que s’enganxa a llegir: l’alegria de descobrir un autor nou, i de seguir-ne els seus llibres; les ganes de parlar-ne amb algú; la febre de llegir a tot arreu… Tota l’acció lectora, emmarcada en la vida de palau, excepcional, esclar, és la d’un lector ben corrent, és a dir, que pateix els mateixos mals que qualsevol devorador de llibres. Títol, per tant, exacte i inexacte al mateix temps.
Foto: Alan Bennet fotografiat el 2009 per Murdo Macleod (The Guardian)
S’escapa dels hàbits corrents d’un lector la possibilitat de conèixer els escriptors en persona, i encara més d’haver-los conegut de rebot, abans de llegir-los, i sense mostrar-hi interès. I en canvi és més corrent la decepció de la persona en comparació de la seva obra escrita.
“Si li haguessin preguntat (a la Reina) si llegir li havia enriquit la vida, hauria hagut de dir que sí, sens dubte, tot i que hauria afegit amb la mateixa certesa que al mateix temps havia buidat la seva vida de sentit. Abans havia estat una dona segura d’ella mateixa i resoluda que sabia quien era el seu deure i que tenia la intenció de complir-lo tant de temps com en fos capaç. Ara, massa sovint, es trobava indecisa. Llegir no era fer, vet aquí el problema. I fins i tot amb vuitanta anys, ella era més aviat de les que fan coses.
Va tornar a encendre el llum, va agafar el seu quadern i va escriure: No hi poses pas la vida, en els teus llibres. Allà la hi trobes.
I llavors es va adormir.”
(final del penúltim capítol)
El llibre té una altra virtut: un bon final, que no era pas fàcil, ja que tot assenyalava cap a un final obert. I el final és bo perquè tanca la història, perquè el retarda fins a l’última línia per sorprendre el lector i perquè es constitueix en una defensa ferma de l’acció de llegir, ja que treu enfora el fet íntim de la lectura.