llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘Suite francesa’, d’Irène Némerovsky

Uns personatges posats en situació, a poc a poc, es van dibuixant i intercalant. I darrere seu hi entres tu, com si els veiessis per un monitor de vídeo. I quan surten de París cap a la incertesa del destí, tu els acompanyes en la incertesa, tant en la que viuen ells com en la que tu, lector, jugues sempre a avançar-te el que vindrà.

Les històries són tan humanes com els personatges. Els sentiments es retraten amb senzillesa. Hi ha històries tan agres com el moment en què són viscudes, però cap com la del capellà amb els nens orfes. És tan esfereïdora com lògica; cap crítica, les coses són com són.

Traducció al castellà de José Antonio Soriano Marco, que no surt a la portada.

El dibuix final és prou exacte del país que va sortir de segona guerra mundial, que ella no va veure: una França indignada, per dir-ho així, i una d’adaptada; una d’inadaptada i una altra de resignada, o com ens ho han venut: una de resistent i una altra de col·laboracionista, amb tots els matisos del món.

“El regimiento pasó bajo las ventans de Lucile. Los soldados cantaban; tenían muy buenas voces, pero formavan un coro grave, amenazador y triste que parecía más religioso que guerrero y desconcertaba a los franceses. “¿Serían cánticos suyos,?”, se preguntaban las mujeres.

La tropa volvía de las maniobras; era tan temprano que todo el pueblo dormía. Algunas mujeres se habían despertado sobresaltadas y reían asomadas a las ventanas. ¡Qué mañana tan pura y fresca! Los gallos hacían sonar sus trompetas, enronquecidas por el relente de la noche. El aire inmóvil estaba teñido de rosa y plata. Una luz inocente bañaba los felices rostros de los hombres que desfilaban (¿cómo no ser feliz en una primavera tan hermosa?),”

                                                                               (començament del capítol 6)

La relació dels habitants del poble amb els alemanys i la relació de la protagonista amb el protagonista et deixen un interrogant obert: com veuríem els nazis sense l’holocaust? Com veuríem la segona guerra mundial sense els camps d’extermini? Potser com una guerra més, barreja d’èpica, drama i patriotisme?



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Construint la República de les Lletres per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent