llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

sínia – nòria

Les paraules no s’estan mai quietes, viatgen per la llengua com nosaltres ho fem per la vida i van deixant un camí darrere seu. Penso per exemple en l’humil màrfega. En origen, un sac que s’omplia de palla per fer-lo servir de matalàs, habitual dels pastors. A través de l’excursionisme, les màrfegues van sortir del seu àmbit original i es van incorporar a l’equipatge d’alpinistes i agrupaments escoltes. Amb la popularització de la muntanya i l’acampada, la màrfega ha evolucionat, i si bé fa la mateixa feina ja no és un sac ple de palla, sinó un rotlle de material aïllant. Els menys habituals en diuen esterilla, copiant el castellà, esclar. Però la màrfega no s’ha quedat quieta, perquè ara no es fa servir només per dormir-hi a sobre. Ha fet un altre salt. Ara és habitual de les classes de ioga, pilates, fitness… Que lluny que ens queda la màrfega de palla del pastor. De la borda al DIR. Llàstima que la definició del DIEC no reculli les últimes etapes del viatge. 

Més paraules. Més camins. 

Un viatge semblant va fer fa temps la coixinera. En aquest cas, per la semblança, no per la funció. De la funda per protegir el coixí es va passar a la bossa per anar a buscar el pa. A casa quan era petit la coixinera del pa encara era habitual. Ara no fa pas gaire, algun forn de pa regalava coixineres de cotó a la clientela, per evitar les bosses de plàstic i alhora fer-se promoció. No han tingut gaire èxit. I la paraula encara menys. Els clients demanaven la bossa del pa. I és que quan un ús es trenca, costa déu i ajut recuperar-lo.

De vegades els camins es perden i, amb sort, tornen a aparèixer uns metres més enllà. Ara fa uns anys, amb l’auge dels tatuatges (o dels tatoos), es va posar de moda la henna, pronunciada amb hac aspirada. I ves per on, aquest mena de pòlvores de fulles seques per tenyir els cabells, les ungles i les celles o fer dibuixos sobre la pell, ja era coneguda a ca nostra a l’Edat Mitjana. De fet, apareix al Tirant lo Blanc. Amb l’article àrab enganxat i l’hac aspirada adaptada a la fonètica catalana: alquena.

“Los labis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e spesses, que parien de crestaill. E stava més admirat de les mans, que eren d’estrema blancor e carnudes, que no s’i mostrava hos negú, ab los dits larchs e afilats, les ungles canonades e encarnades __que mostraven portar alquena__, no tenint en res negun defalt de natura.” (capítol CXIX)

Totes dues surten al DIEC, però henna et remet a alquena. Ara bé, quants cartells heu vist que facin servir alquena? 

Finalment, arribem a l’última etapa d’aquest viatge, la que dóna títol a l’apunt. La sínia és una màquina per elevar aigua, habitual als camps catalans des de l’edat mitjana. La paraula ve de l’àrab, igual que la noria castellana. Mossèn Alcover ja es lamentava al Diccionari català-valencià-balear de la desaparició de les sínies, al voltant dels anys 20 del segle passat. Que és només uns quants anys més tard de l’aparició dels primers parcs d’atraccions a Catalunya. El primer a Barcelona és del 1853 i estava al passeig de Gràcia, amb una primera muntanya russa. El Parc d’Atraccions del Tibidabo, construït entre el 1899 i el 1901, va néixer amb els autòmats, l’avió i els miralls (Parcs d’Atraccions de Barcelona, de Ròmul Brotons. Editorial Albertí. Barcelona, 2011). La primera ferris wheel es va construir el 1893 a Chicago, i la  riesenrad de Viena, al Prater, és del 1897. Al Tibidabo la primera no va arribar fins el 1953. En fi, l’associació entre l’antiga sínia i la nova atracció sembla evident, com en el cas de la coixinera, tant per al coixí com per al pa. I sembla lògic el desplaçament d’una paraula que designa un objecte en extinció cap a un ús modern, com en el cas de la màrfega. Ara bé, quan una paraula entra a la nostra llengua per un camí nou, els parlants no acostumen a desfer el camí, com ha passat amb la henna.

La nòria és un castellanisme evident. Tot i això, en molts casos els manlleus com aquest són útils per designar conceptes nous. Res a dir. A mi el que em desagrada és que en català no sapiguem construir referències, camins nous, que sempre la millor solució sigui adoptar el manlleu. El camí de la sínia de pagès a la del parc d’atraccions no existeix. Els parlants no relacionen l’una amb l’altra. És el camí que va triar el castellà en el seu moment. Amb la gran majoria de parlants amb qui ho he comentat, en canvi, l’atracció els recorda una roda, com en anglès. Potser ja és hora de fer l’esforç de superar els anys d’imposició del castellà en l’esfera pública i recórrer els nostres propis camins. 



  1. hi ha el carrer de la sénia. Vaig rehabilitar i habilitar un edifici, carrer de l’estemenyeria vella, que comunicava la canal soterrat per a netejar l’estam i la llana al soterrani. L’altre carrer que creuava ambdós: carrer dels tonedors (de tondre).
  2. A casa sempre hem utilitzat el mot de sènia o sínia. Però més tard quan erem en un parc d’atraccions ja varem començar a parlar de ‘la noria’, perque la sínia o sènia,  era la del tros i la noria per a pujar-hi i veure el cel de més aprop i la terra xicoteta, sicoteta. El castellà ha anat fent la seva feina de teranyina silenciosa, això està clar. I el nostre propi camí ja sabem quin és. GRàcies per aquest apunt i els altres.
    Ep, quan vaig a comprar no em deixo mai la bossa feta de roba. Imprescindible! 

Respon a josep_blesa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de A la recerca del geni de la llengua per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent