llegir-escriure
Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.
pantalla plana – dinosaure
La noia de la rialla (article + nom + preposició + article + nom)
La noia que riu (article + nom + oració subordinada adjectiva: pronom relatiu + verb)
D’oracions adjectives de relatiu n’hi ha de dues clases: especificatives i explicatives. Les primeres adjectiven el nom especificant-lo d’entre un grup més gran; les segones expliquen alguna cosa del nom, i van entre comes. Per exemple:
Els passatgers que estaven marejats van baixar de l’autocar a prendre l’aire.
Els passatgers, que estaven marejats, van baixar de l’autocar a prendre l’aire.
En el primer cas, alguns passatgers s’havien marejat i d’altres no, i només van baixar de l’autocar a prendre l’aire els que estaven marejats. En el segon cas, tots els passatgers estaven marejats i tots els passatges van baixar de l’autocar. S’entén, això? Que què té a veure amb la pantalla plana i el dinosaure del títol? Ara ho explico.
Els televisors de pantalla plana es caracteritzen per tenir poc gruix, ja que han eliminat el tub de raigs catòdics que tenien els televisors vells. Tot i que és veritat que en alguns models vells la pantalla feia panxa, la majoria eren bastant plans. Llavors, si la característica principal dels televisors nous no és que tinguin la pantalla plana sinó que no tenen cul, per dir-ho així, per què no dir-ne de pantalla prima, que és més exacte? La paraula dinosaure se la va inventar Sir Richard Owen el 1842 per definir el que ell es pensava que era un nou subordre de rèptils. Es va basar en el grec clàssic: δεινóς, que vol dir terrible, i σα?ρος, que vol dir rèptil. Així, dinosaure vol dir ras i curt rèptil terrible, quan els dinosaures no són rèptils i això de terrible com a mínim és bastant subjectiu.
Que què té a veure tot això amb les oracions subordinades adjectives de relatiu i els passatgers de l’autocar?
Com les oracions de relatiu, aquests termes poden fer una funció especificativa o explicativa. En aquest cas, la funció dominant és distingir, diferenciar, el producte nou de la resta de televisors i situar la troballa d’uns fòssils del Triàsic al Cretaci en un àmbit diferent dels animals existents o coneguts fins llavors. No importa com és la pantalla ni d’on vénen els dinosaures, el que és important de debò és que qui vagi a comprar un televisor sàpiga com n’ha de dir del model nou i que quan algú parli dels dinosaures tothom entengui a quina classe d’animals es refereix.
I és que les paraules no serveixen només per indicar coses, també serveixen per classificar-les.