llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘Cada paraula sap quelcom sobre el cercle viciós’, de Herta Müller.

0

Discurs de Herta Müller amb motiu del lliurament del premi Nobel de literatura. 7 de desembre del 2009. Llegit a Bromera.com, en la traducció de Juli Jordà.

Tens un mocador?, em preguntava ma mare cada matí a la porta de casa, abans que jo isquera al carrer. Jo no en duia, i com que no en duia, tornava a l’habitació i n’agafava un.”

Que bons que són aquests pocs fulls. A partir d’una frase d’allò més habitual, Müller entra en una espiral que va dotant de significat gestos com seure sobre un mocador en un esglaó de l’escala de la feina. Ho fa de diverses maneres, des de la reflexió fins a la narració. 

“Com que ara amb més raó no podia absentar-me’n, i com que no tenia despatx i a la meua amiga no li permetien deixar-me entrar al seu, em vaig instal·lar, indecisa, a la caixa de l’escala, una escala que vaig recórrer unes quantes voltes de dalt a baix. De sobte vaig tornar a ser la filla de ma mare, perquè tenia un mocador. El vaig estendre en un escaló entre la planta primera i la segona, el vaig allisar perquè estiguera com cal i vaig seure al damunt. Em vaig posar als genolls els meus diccionaris grossos i vaig començar a traduir descripcions de màquines hidràuliques. Jo era un acudit roín a l’escala, i el meu despatx, un mocador.”

En un moment de crítica sobre la novel·la tradicional, l’heretada del XIX, Müller barreja estils i punts de vista, narració d’una experiència en primera persona confonent autor i narrador, i interpretació de l’acció, i creació de metàfores i aprofundiment sobre el procés de creació com si fos un assaig.

“Més tard, conversant amb Oskar Pastior per tal d’escriure sobre la seua deportació a un camp de treballs forçats soviètic, em va contar que una mare russa vella li va regalar una vegada un mocador blanc de batista. Tal vegada tingueu sort tu i el meu fill, i podeu tornar aviat a casa, va dir la russa. El seu fill tenia la mateixa edat que Oskar Pastior i estava tan lluny de casa com ell, en la direcció oposada, va dir, en un batalló de càstig.” 

Enmig de tot plegat, un text que t’arriba allà on arriben les paraules més ben dites.

“Trobe que els objectes no coneixen el seu material, que els gestos no coneixen els seus sentiments i les paraules no coneixen tampoc la boca que les enuncia. Però per assegurar-nos la nostra pròpia existència necessitem els objectes, els gestos i les paraules. Com més paraules ens és permés fer servir, més lliures som.”
   

Herta Müller i el cercle viciós de les paraules, al CCCB

0
Herta Müller, romanesa, alemanya, néta d’un botiguer i filla d’una deportada, filla d’immigrants, bona estudiant, represaliada, recol·lectora de metàfores, emigrant, filla d’un voluntari de les SS, observadora, difamada, suàbia del Banat, documentalista del moment, escriptora, investigadora de collages, premi Nobel de literatura el 2009. Quantes coses pots ser quan no et deixen ser el que ets?

El dimarts 26 de juny Herta Müller va oferir una conferència magistral al CCCB de Barcelona sobre la llengua com a pàtria. Amb aquest motiu, per acompanyar-la,  el Goethe-Institut va presentar una  exposició sobre la seva obra i la seva vida, en alemany i en castellà i amb l’encert d’una guia en català traduïda per Maria Llopis.

 

L’exposició arrenca amb els seus pares i avis i culmina amb el premi Nobel. Es constitueix com una exposició de circumstàncies: l’entorn de la comuna de Nitchidorf, al sud-oest de Timisoara, d’uns 2.600 habitants; els estudis i la universitat; els amics del Grup d’Acció de Banat; l’expedient CRISTINA de la Securitate; l’èxit del seu primer llibre a Alemanya, i esclar la dictadura de Ceaucescu, sempre present. I els pares.  Totes les citacions han estat extretes de l’exposició. 

“aquell poble tricentenari i balb, aquells pagesos amb els seus silencis, aquell pare amb el seu camió a les carreteres plenes de sotracs, la seva borratxera i les seves cançons nazis amb els camarades. Aquella mare, dura i alterada, com ferida per la vida, sempre als blatdemorars inacabables.”

D’aquesta experiència en treu la literatura com a justícia, com a recerca, i l’estil al voltant de la metàfora, impossible dir les coses pel seu nom. I fusiona les seves dues llengües: l’alemany amb què escriu i el romanès que l’ajuda a trobar. 

“El títol del llibre és un joc de paraules d’una frase feta del romanès: en romanès se sol dir he tornat a fer un faisà, cosa que vol dir he tornat a fracassar, no ho he aconseguit, he tornat a fallar. Per això, el faisà és un perdedor i, en alemany, el faisà, en canvi, representa un fatxenda arrogant.”

Tornant al motiu de la conferència, per Herta Müller la identificació de la pàtria amb la llengua es fa impossible quan t’han reprimit en la mateixa llengua. En tot cas, la pàtria és la literatura, és a dir, el que fas amb la llengua. 

“Quan ja no funciona res en la vida, s’ensorren fins i tot les paraules. Això es deu a què totes les dictadures, de dretes o esquerres, atees o divines, s’emparen del llenguatge al seu favor. En el meu primer llibre sobre una infantesa en un poble suabi del Banat, l’editorial romanesa va censurar, entre moltes altres coses, fins i tot la paraula MALETA. Havia esdevingut tabú, ja que l’emigració de la minoria alemanya havia de ser del tot vetada.” 

L’exposició es va tancar diumenge passat, 1 de juliol.

llengua – escola

0
Publicat el 29 de juny de 2012

“Ningú s’ha d’avergonyir de la llengua que parla”

M. Carme Junyent és professora de Lingüística General a la Universitat de Barcelona i presidenta del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA). Fa anys, aquest grup va començar el projecte d’inventariar les llengües que es parlen a Catalunya. En van registrar unes 240. El projecte es va acabar, però l’inventari continua obert. La continuació d’aquell estudi és el projecte de recerca El rol de les llengües de la immigració a l’escola, ja que el pati del col·le és un bon punt de trobada de la diversitat lingüística que ha portat la immigració. El divendres 1 de juny va presentar el projecte a Masquefa.

foto: anoiadiari.cat

En què ha consistit el treball de recerca?

Com que volíem saber què s’ha de fer amb les llengües a l’escola vam pensar que el millor era preguntar-ho a la gent implicada. Així que vam entrevistar tots els directors de primària i tots els professors de secundària de l’Anoia, a més de membres de les associacions de mares i pares d’alumnes (AMPA) de tots els pobles i els regidors de Cultura i Educació de tots els ajuntaments que tenen escola. A tots se’ls va repartir un qüestionari per conèixer quines llengües es parlen a la seva escola i com creuen que s’han de tractar. En total, més de mil qüestionaris contestats. A més d’un centenar d’entrevistes enregistrades. Això són un munt d’hores. Recopilar aquesta informació ha suposat un any i mig voltant per tota la comarca, amb una mitjana de tres visites a cada poble.

Per què vau triar la comarca de l’Anoia?

Perquè la vam considerar representativa. A l’Anoia hi ha una mica de tot, realitats diverses, Masquefa no té gaire a veure amb Tous, ni la Llacuna amb Vilanova del Camí. Hi ha tot de situacions diferents. Ara estem preparant una segona part de l’estudi a la Selva, que també és una comarca diversa: Lloret, Santa Coloma de Farners, Amer… I allà fa més temps que tenen immigració a l’escola. Així podrem comparar els resultats amb l’Anoia.

Quins resultats heu tret de les enquestes?

Encara estem analitzant molta informació, però ja podem fer uns primeres consideracions. Podem avançar tres idees: els pares i els professors tenen visions diverses; els regidors tenen una idea prou clara de les llengües que hi ha al seu poble, i això vol dir que hi ha un interès, i les respostes dels professors no t’orienten gens cap a una banda o una altra, no coincideixen, n’hi ha que diuen que no cal fer res i n’hi ha que pensen que han de ser presents a tot arreu, i no tenim una explicació d’aquesta diversitat.

Potser els professors no ho tenen clar perquè és un fenomen bastant jove.

Potser sí. Per això l’objectiu de l’estudi és elaborar unes recomanacions per a les escoles.

Els professors saben quins llengües es parlen a la seva escola?

No gaire. M’he trobat un professor de secundària que deia que al seu institut els nens parlen marroquí… No sabia que no existeix cap llengua que es digui marroquí. Al Marroc s’hi parla àrab i amazic. O n’hi ha que et contesten “llengües africanes”, però no sé ni quantes ni quines. I això que, tot i que no ho tenim comptat, a l’Anoia es deuen parlar entre 70 i 80 llengües.

Hi ha gaires prejudicis sobre les llengües?

Es relaciona immigració amb conflicte, de tota mena. Jo crec que no va unit. Tot depèn de la percepció que es tingui de la conflictivitat. Hi ha instituts que estan per sota de la mitjana catalana en immigració i en canvi parles amb els professors i et diuen que estan igual o per sobre. L’únic institut de la comarca que està per sobre és Calaf. Els instituts de Piera, Vilanova del Camí i Montbui estan per sota de la mitjana i en canvi, quans els ho preguntes, et diuen que estan igual o per sobre. Hi ha molt de mite en això dels percentatges d’immigració. És un tòpic. En canvi, amb els regidors no és així, tenen una visió més exacta.

També hi ha el tòpic de l’anglès. Hi ha una unanimitat radical que tothom ha d’aprendre anglès. Això no es discuteix, I a molta gent l’anglès no els servirà per res i en canvi altres llengües sí que els podrien servir. Com que tothom vol aprendre anglès, hem deixat de banda altres llengües que ens podrien ser útils.

Quin és el grau d’implicació de les escoles en les llengües del seus alumnes?

Hi ha diferents graus. Hi ha algunes escoles en què els alumnes immigrants reben classes de la seva llengua materna. Això es fa a través del Departament d’Ensenyament de la Generalitat. I s’aprofita per fer classes de català als pares. Són pocs casos. A gairebé tots les escoles i els instituts, les llengües només hi tenen una presència simbòlica. Per exemple, tenen cartolines al passadís en què es diu bon dia en sis o set llengües. Això és bastant general. S’hauria de passar d’aquí a la possibilitat d’incorporar-les a l’ensenyament, en totes les assignatures. Per exemple, a la classe de música, cantar cançons en llengües estrangeres; a la classe de medi, explicar d’on vénen els topònims, com el de Masquefa, que ve de l’àrab i vol dir terra fèrtil… Aquesta idea entre els professors ha tingut bastant de rebuig, segons els qüestionaris que els vam passar. Sobre això d’introduir la diversitat lingüística a l’escola, ara estic a punt de treure un llibre que es dirà El rol de les llengües a l’escola, en què es podran trobar tota mena d’activitats per treballar les llengües a classe. També hi ha un diccionari de manlleus, ordenat de tres maneres diferents: per ordre alfabètic, per llengües i per temes, per treballar l’origen de les paraules i saber d’on vénen.

Quina seria la finalitat d’incorporar les llengües de la immigració a la classe?

Bàsicament, s’han d’aconseguir tres objectius: que ningú se senti marginat per parlar una llengua, que ningú s’avergonyeixi de la llengua que parla i que tots els nens s’acostumin a la idea que al món es parlen moltes llengües i que totes són igual de bones i importants.

Si en voleu saber més, llegiu-vos la següent entrevista, en què M. Carme Junyent parla del futur del català, de les llengües del món, del bilingüisme enfront del multilingüisme i de la responsabilitat dels parlants. 

http://www.anoiadiari.cat/entrevista/7471/l-unic-imprescindible-per-salvar-el-catala-es-que-s-usi-i-es-transmeti  

‘Aiguafang’, de Joan-Lluís Lluís

0
Publicat el 22 de juny de 2012

Es pot escriure un conte com els d’abans i situar-lo en un futur immediat? Es pot traçar una història de conte de fades en un ambient gris i sinistre, del qual gairebé no en sabem res i el que en sabem és per contrast? Es pot escriure un conte d’aires medivals amb un soldat, un pagès de remença i una fetillera rodamón, per exemple, i dir-ne l’assassí, l’esclau i l’oreneta? 


El que ha fet en Joan-Lluís Lluís a Aiguafang és estripar tòpics (com ara què és un final feliç?, quins són els bons i quins els dolents) o reescriure una tradició (jo en conec l’europea, però podria ser la japonesa, com surt en algun moment de la història)… El resultat és un relat construït pam a pam, centrat amb els personatges, donant moltes coses per fetes per centrar-se amb les essencials, cosit amb capítols curts que t’inciten a continuar llegint… La història sembla deslligada, tu t’ho passes bé quan veus com les peces van encaixant, se’t va obrint la perspectiva a poc a poc i quan l’has acabat sembla que tot sigui clar, evident… de fet, sembla que no hi hagi història.

Emili Teixidor. En homenatge, les seves paraules

0
Publicat el 20 de juny de 2012
Sempre que m’arriba la notícia de la mort d’algú, el primer sentiment és de sorpresa, encara que sapigués que feia temps que estava malalt. És inevitable. El segon, en canvi, és incontrolable. Cada cop un record diferent. Aquesta vegada, de color carbassa. A l’Emili Teixidor el vaig descobrir amb Retrat d’un assassí d’ocells. El retrat d’un personatge -que no és el nen protagonista-, d’un paisatge i d’una societat. Un entorn que a poc a poc s’anava obrint davant dels meus ulls, ple de renoms i malnoms, de dobles sentits i metàfores, d’ocells, llocs i persones. Llavors, a través del nen i del seu amic, la memòria va anar enrere fins a Dídac, Berta, i la màquina de lligar boira, que havia llegit ben d’hora a la col·lecció dels Grumets de la Galera, si no em falla el cap. I en un parell de matins d’estiu, entre una calor com aquesta i un aire que la calmava, en vaig fer una relectura que em va tornar a enganxar. El van seguir els contes de Sic transit, Gloria Swanson, embolcalladors, un devessall de llengua, i l’Emili Teixidor va passar a formar part de la meva llista d’imprescindibles.

Després el vaig retrobar a les ones, amb un espai a Els matins de Catalunya Ràdio en què avaluava els llibres que comentava segons el grau de dificultat. Era genial. Et donava criteris i et permetria distingir, cosa imprescindible, més enllà del discurs que el valor d’una obra és subjectiu, idea on s’agafen els mediocres per autojustificar-se. És clar que ell era sempre respectuós amb totes les obres i autors, encara que se li notava quan un llibre no li acabava de fer el pes. A més a més, també parlava -i és l’únic que conec que ho ha fet- de carrera lectora, és a dir, de no llegir a la babalà sinó d’organitzar les lectures com una progressió, un aprofundiment, en el teu hàbit de lector. Suposo que això li devia venir del seu vessant de mestre i pedagog.
Quan acabi el que tinc entre mans, ja he tret del prestatge el Retrat… S’imposa una relectura. En homenatge, les seves paraules.

mate – glaçada

0
Publicat el 15 de juny de 2012

Arran del comentari de J. J. Riudoms a l’apunt anterior, m’ha vingut a la memòria una botiga de Masquefa, a la triple cruïlla dels carrers Major, Escoles i Montserrat, un edifici de façana rodona on anava a fer fotocòpies per als treballs d’escola quan feia els últims cursos d’EGB, al començament dels 80. Hi venien tota mena de petits electrodomèstics. Allà vaig caçar una conversa al vol que llavors em va fer pensar molt. El propietari i dependent, en Josep Benet, despatxava una senyora que volia comprar una bombeta per a un llum de peu que feia servir per llegir. N’hi havia de tres classes: les normals, de vidre transparent; les blaves, que llavors es deia que eren les millors per llegir, i les glaçades, “bé, jo en dic glaçada, perquè això de mate…” Mate és el que deia la capsa, que estava només en castellà, no cal dir-ho.

Si busquem mate a l’Optimot, trobarem que ho tradueix per mat, que segons el DIEC vol dir sense brillantor, sense lluïssor, i posa com a exemples argent mat, or mat, mineral mat. Cap referència a les bombetes. En canvi, si hi busquem glaçar, trobarem l’accepció següent: “Llevar la transparència (d’una cosa). Glaçar un vidre.” Tampoc no fa referència a les bombetes però s’hi acosta molt.

Del comentari d’en Josep a la senyora en vaig aprendre dues coses. La primera, que podia triar. Que més enllà del que hi havia escrit a la capsa, del nom diguem-no oficial, si una paraula no l’havia feta meva no l’havia de fer servir per força. La segona, que aquesta tria s’ha de basar en el meu instint lingüístic, en la llengua que tinc interioritzada. No n’hi ha prou de consultar un diccionari i agafar la traducció que dóna com a bona. Els diccionaris vénen després, primer som els parlants.

‘El mal de Montano’, d’Enrique Vila-Matas

0
Publicat el 8 de juny de 2012

Escric això perquè em rebenta llegir i oblidar. En aquest cas, tinc un problema afegit: com mantenir al cap un argument d’idees, una trama sense acció (la poca de la primera part aguanta la segona i després només en queda algun fil)?. Només tinc símbols d’on poder estirar del fil, si no se’m trenca. L’illa de Pico, el tejido ajado, l’ocell que passa, el vampir, Xile, Detour, Teixeira, la voluntat de personificar la literatura…

Cada part del llibre són un parell d’esglaons amunt en una escala de cargol. Sense deixar el Jo cada vegada et presenta una persona diferent. Cada cop menys narració i més… assaig, reflexió, filosofades, orgasmes mentals…


 

La primera part du el nom del llibre. És l’eix de la novel·la, un dietari convertit en novel·la: dos conflictes, el pare i el fill, Montano, ferits per la literatura, i una escapada a Xile. Comença amb una pila de cites d’escriptors i una altra pila de reflexions sobre el fet d’escriure, sobre els dobles, el viatge a Nantes…

La segona part és el trencament de la primera. Què és autobiogràfic i què no (segons la veu del narrador), com ha construït la primera part, en quines circumstàncies… Llavors entra un diccionari d’autors que han escrit dietaris… I tot això, que no saps molt bé com agafar-t’ho, enganxa. No sé com s’ho fa, però la lectura enganxa. Potser perquè la tirallonga de dietaristes és com una classe magistral d’alta literatura, i perquè és com un mag que mentre escenifica el seu truc explica com ho fa, i això fascina, però no saps si creure-te’l o si el que t’explica forma part del xou. Recollons de Vila-Matas!

La conferència, la tercera part, descol·loca, ja que comença amb un canvi d’estil, amb un to agressiu, i torna a Tongoy i a Rosa, i no saps què … I el dietari, la quarta part, de l’home enganyat suposo que és el dietari que ens deu, i com ell mateix ens ha advertit, és l’estil en què hi cap de tot, fins i tot el record d‘una nevada d’infantesa o del cacaolat. L’última part, el viatge al cim d’un pic de Suïssa, és un petit dietari d’un viatge.

La confusió progressiva de narrador d’una història, narrador-autor que analitza el que ha escrit, autor-narrador de la seva vida que confessa les seves mentides i autor real que escriu un dietari és total. No saps què creure’t. Al final, l’única cosa autèntica on agafar-te són els noms propis de la literatura, els autors i les seves vides, i les seves cites; al final, l’única cosa real és la literatura.

Em quedo amb la descripció de la cambra i el jardí on va morir Kafka. M’ha fascinat el “diàleg” (?) amb la viuda de Gombrowicz i sobretot l’escena final sota la pluja, l’encarnació de la literatura en una mossegada de realitat (p. 152). M’ha encantat la conversa-atac contra el taxista, i la frase següent: “Odio a la gente que es de una gran bondad porque nadie le ha dada la oportunidad de saber lo que es el mal y entonces elegir libremente el bien.”(p. 83)

Acabo d’escriure això, assegut al sofà del menjador amb el portàtil sobre les cames, i veig per la finestra un ocell que passa volant, potser una merla. Miro de seguir-la amb la mirada, però és més ràpida que els meus ulls, quadriculats per la pantalla. Cap a on deu volar ara?

Manifest de Girona sobre drets lingüístics

0
Publicat el 6 de juny de 2012

Què hauria de passar perquè deixessis de parlar amb els teus fills la llengua dels teus pares?

Potser estaries influït pel mite de la Torre de Babel, en què Déu castiga  els humans a parlar moltes llengües perquè no s’entenguin. Potser això ha fet que acabis associant diversitat lingüística amb conflicte, ja que és evident que si tothom parlés la mateixa llengua no hi hauria problemes per entendre’s. O potser no t’identifiques amb la comunitat on has crescut, potser la trobes massa pobra i petita, i en fuges, i ho fas abandonant la llengua. O potser consideres que si les llengües són mitjans de comunicació, no té sentit parlar-ne una de petita, amb pocs parlants. O potser és que la teva llengua no és oficial al teu país, i les coses que no són oficials és perquè no tenen valor. Potser és perquè no te l’han ensenyada a l’escola, i les coses que no s’ensenyen a l’escola és perquè no són prou importants. Potser és perquè la teva llengua costa molt d’aprendre, perquè les llengües importants són fàcils i les petites difícils. Potser perquè la poesia, les novel·les, el teatre, les cançons… en la teva llengua no s’han traduït a cap altre idioma, i les coses que no es tradueixen és perquè no són prou bones perquè interessin als altres. Potser és perquè no tens cap diari, ràdio o televisió en la teva llengua. Potser és perquè la teva llengua t’ha donat més maldecaps que una altra cosa i no consideres que tinguis el dret de transmetre el teu patiment als teus fills.

O potser és a l’inrevés, què hauria de passar perquè els fills no volguessin aprendre la llengua dels seus pares?

Potser perquè es pensen que no és cap riquesa, que crea conflictes, que representa una comunitat que no li agrada, que el més important és comunicar-se, que no és oficial, que no s’ensenya a l’escola, que costa d’aprendre, que no s’ha traduït a les llengües importants, que no surt a la tele, que no té el dret de parlar-la…

Per tots aquests prejudicis, alguns dels quals compartim els catalanoparlants, moltes llengües desapareixeran. Contra aquests prejudicis, llegiu-vos el manifest de Girona sobre drets lingüístics.
 

MANIFEST DE GIRONA SOBRE DRETS LINGÜÍSTICS
El PEN Internacional aplega els escriptors del món. Fa quinze anys, el Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional va fer pública a Barcelona la Declaració Universal de Drets Lingüístics. Avui, el mateix Comitè, reunit a Girona, proclama un Manifest amb els deu principis centrals de la Declaració Universal. 
 
1. La diversitat lingüística és un patrimoni de la humanitat, que ha de ser valorat i protegit. 
2. El respecte per totes les llengües i cultures és fonamental en el procés de construcció i manteniment del diàleg i de la pau en el món. 
 
3. Cada persona aprèn a parlar en el si d’una comunitat que li dóna la vida, la llengua, la cultura i la identitat. 
 
4. Les diverses llengües i els diversos parlars no  són només mitjans de comunicació;  també són el medi en què els humans creixen i les cultures es construeixen.
 
5. Tota comunitat lingüística té dret que la seva llengua sigui utilitzada com a oficial en el seu territori. 
 
6. L’ensenyament escolar ha de contribuir a prestigiar la llengua parlada per la comunitat lingüística del territori. 
7. El coneixement generalitzat de diverses llengües per part dels ciutadans és un objectiu desitjable, perquè afavoreix l’empatia i l’obertura intel·lectual, alhora que contribueix a un coneixement més profund de la llengua pròpia. 
8. La traducció de textos –particularment dels grans textos de les diverses cultures– representa un element molt important en el necessari procés de més coneixement i respecte entre els humans.  
9. Els mitjans de comunicació són altaveus privilegiats a l’hora de fer efectiva la diversitat lingüística i de prestigiar-la amb competència i rigor.  
10. El dret a l’ús i protecció de la pròpia llengua ha de ser reconegut per les Nacions Unides com un dels drets humans fonamentals.  
Girona, 13 de maig del 2011 

cadàvers d’ocells – animals morts

2
Publicat el 1 de juny de 2012
Això de fullejar el diari al bar és un d’aquells petits plaers dels que no n’era conscient i que ara degusto sempre que puc abans que s’acabin (els diaris en paper, no pas els bars). I fent això em vaig trobar una notícia a El Periódico en castellà que em va fer xiular les orelles, a la pàgina 44 del diumenge 27 de maig d’enguany, en concret el subtítol:

“Investigada la muerte de aves en la Ciutadella”
“Los cadáveres de una oca i cinco patos fueron retirados el viernes del lago”

Intrigat per com ho devien haver traduït, vaig anar al Set Dies a comprar el diari en català. 

Un cop a casa, busco per internet els diccionaris de la RAE i l’IEC (del plaer de fullejar un diccionari a la recerca d’un mot només me’n queda el record) i em trobo això:

cadáver. (Del lat. cad?ver). 1. m. Cuerpo muerto.

cadàver m. [LC] [BI] [MD] Cos mort, especialment d’una persona.  

El meu instint lingüístic en aquest cas m’ha funcionat. Si més no coincideixo amb l’Institut. Se’m fa estrany que del cos mort d’un animal se’n digui cadàver.

El més interessant és que a la notícia en castellà hi surt quatre cops la paraula cadàver, i en català, el mateix terme ha estat traduït de quatre maneres diferents. Veiem-ho: 

“Una oca i cinc ànecs sense vida van ser retirats divendres del llac”
“Los cadáveres de una oca i cinco patos fueron retirados el viernes del lago”

“Quan va veure els animals morts, l’home…”
“Al ver los cadáveres, el hombre…”

“Els agents estan analitzant els cossos per investigar la causa de les
morts”.
“Los agentes estan analizando los cadáveres para investigar la causa de
las muertes.”

“…, restes de matèria orgànica i restes d’animals vertebrats o
invertebrats.”
“…, restos de matèria orgànica i cadáveres de animales vertebrados o
invertebrados.”

Pot ser que el meu instint lingüístic estigui condicionat per les hores i hores de sèries de policies, fbi, csi, brigades especials, forenses, assassins en sèrie i a sou,  detectius clarividents, espies impossibles, mentalistes, crims escrits, ments criminals…, en què el cadàver sempre té dues cames i bastanta mala sort. Una influència que ni els documentals de natura d’El 33 o La 2 ni la sèrie Veterinaris poden compensar.

De fet, ja és això. L’ús que fem de la llengua està condicionat pel nostre entorn.

Les llengües de l’escola a l’Anoia

0
Publicat el 1 de juny de 2012
La professora M. Carme Junyent presenta avui, 1 de juny del 2012, a les set de la tarda a la Sala d’Actes de la Societat Recreativa i Cultural L’Alzinar, de Masquefa (pl. de l’Estació, s.n.), el projecte de recerca El rol de les llengües d’immigració a l’escola. Aquest estudi és el resultat d’una enquesta entre tots els directors i mestres de Primària i Secundària de totes les escoles de l’Anoia, a més a més dels membres de les AMPA. 

Gela  

‘Sidharta’, de Herman Hesse

0
Publicat el 25 de maig de 2012

“Això llegeixes ara! Te l’hauries d’haver llegit als vint anys!” Aquest és el comentari que em va fer una amiga de la feina quan va veure que el duia a la butxaca de la jaqueta. De fet, ho diu tot.

Sidharta narra la vida d’un home contemporani de Buda, el sublim. Una vida paral·lela a la recerca del mateix objectiu, la pau interior o el Nirvana, però fora de líders i ideologies, perquè al final el protagonista descobreix que la saviesa no és pot transmetre.

Son pare, de qui només sabem que és un brahman. Un amic de la infantesa que el segueix a la joventut i que després fa de contrapunt a la seva vida. Una meretriu que li ensenya l’amor i també li fa de contrapunt, per si mateixa i perquè li dóna un fill, contra el qual es defineix, i aprèn. Un ric mercader, que li ensenya el Sansara, la part hedonista de la vida. Un vell patró de barca que li ensenya a escoltar el riu. Tots són mestres a qui el protagonista, Sidharta, supera com a deixeble.

El llibre és la seva vida. Fet imprescindible perquè poguem veure com evoluciona. Per això, la infantesa no existeix. Per això, els anys passen ràpid. I els capítols estan titulats, i el llibre dividit en parts, coses del tot innecessàries per si mateixes, però que ajuden a assumir l’evolució del personatge.

Ella se l’havia llegit als vint anys i l’havia colpit. S’entén. De la mateixa manera, quan ja en tens quaranta, les reflexions que Hesse aboca sobre el sentit de la vida i la recerca de la pau interior ja no et poden afectar. Has perdut la ingenuïtat. I encara menys quan fa dir a Sidharta, ja vell, que el seu amic de l’ànima, Govinda, està equivocat; perquè si dediques tota la vida a seguir un objectiu t’obsessiones, et perds moltes altres coses i no l’assoleixes mai. Paradoxa?

De Hesse m’havia llegit Demian. I em va cansar. La història es podria semblar una mica a Sidharta pel que fa a la descripció de l’evolució interior d’un personatge, però en el casa de Demian sí que segueix un mestre, ja que es descobreix a si mateix com un elegit. Ara bé, si vaig entendre alguna cosa de tot el que havia llegit, em va caure als peus al final, quan Demian se’n va a fer la guerra, entra en contradicció amb el seu individualisme i Hesse resol la contradicció amb quatre pàgines.

M’ha recordat (oh, déu meu) L’alquimista, de Coelhlo. Aquest sí que me’l vaig llegir als vint-i-pocs anys. I em va colpir. La manera d’afrontar la vida del protagonista, la fugida, el camí de la fugida. Fins que, uns mesos més tard, em vaig llegir una altra obra de Coelho, una sobre el camí de Sant Jaume de Galícia, El pelegrí, diari d’un mag. I li vaig veure els trucs. I vaig reordenar L’alquimista dins del cap, com si n’hagués fet una segona lectura, i se’m va enfonsar com els peus al fang.
 

‘Confesiones de una vieja dama indigna’, d’Esther Tusquets

0
Publicat el 18 de maig de 2012

M’he equivocat de llibre. Havia llegit en un blog, El cuchitril literario, un estracte d’unes memòries de l’editora i aquest Sant Jordi el vaig buscar i vaig acabar comprant aquesta segona part de les seves memòries en comptes de les Confesiones de una editora poca mentirosa

On jo buscava el rerefons intel·lectual d’una editorial, els autors, la seva ànima, hi he trobat la descripció d’una època i d’una vida, amb molts aspectes personals de nòvios i afectes. I on jo buscava un canvi d’escenari, un salt amb la lectura anterior, m’he trobat una Esther que m’enllaçava de ple, uns anys després, amb la Maria Lluïsa d’en Sagarra, amb la burgesia castellanitzada, sense remordiments, final de trajecte del baró de Lloberola d’en Sagarra i del Círculo Eqüestre, i del sexe com a tub d’escapament dels fums i calentors socials.

L’he deixat a la meitat per pèrdua.

‘Tot és comèdia’ – Ràdio Barcelona (3)

0
Publicat el 15 de maig de 2012
Una pregunta d’un oient sobre la multiculturalitat de l’Índia va obrir l’espai, després vam buscar alternatives a la pandilla, un casament dels de tirar la casa per la finestra ens va transportar al segle XVIII i vam tractar de distingir entre acariciar i acaronar, per acabar amb un arbre que sabem com s’escriu però dubtem com es diu.
 

Reconec que la pregunta em va descol·locar. Com n’hem de dir de la cuina que es fa a l’Índia i que trobem en una pila de restaurants a casa nostra: hindú o índia? Amb el DIEC a la mà, hindú és qui professa l’hinduisme i l’hinduisme és el conjunt de varietats religioses pròpies de l’Índia, que reconeixen l’autoritat dels Vedes. Entre aquestes varietats no hi deu entrar la cuina. Però hindú també ens remet a indi, natural de l’Índia, així que al capdavall són sinònims. Esclar que tot i que el 80% de la població és hindú, també hi ha musulmans, cristians, sikhs… El que se m’escapa és si totes aquestes religions, cultures i llengües (n’hi ha 22 d’oficials més l’anglès) comparteixen una cuina, que és la que ens ha arribat aquí, i llavors seria cuina índia, o són prou diferents per dir que n’hi ha més d’una… Així, ingredients com l’arròs basmati, el ghee o el curri i plats com el kitxadi, el sambar i el rasam són indis o hindús? Nota mental: anar aviat a dinar a un restaurant hindu-indi, a veure si m’ho aclareixen. 

La pandilla, com deia amb simpatia un comentarista en una tertúlia esportiva, és un terme castellà. En català en diem colla, i sobretot en exclamacions, trepa: “aquesta trepa, aquests d’allà, no treballen tres hores com treballaven antigament al Barça”. 

I una festa de casament por todo lo alto pot ser una festa en què no s’estiguin de res, amb tota mena de luxes o de tirar la casa per la finestra. 

L’expressió tirar la casa per la finestra sembla que ve del Madrid del segle XVIII, arran de la loteria instaurada el 1763 per Carles III. Quan a un afortunat li tocava la loteria, tot sovint es canviava els mobles de casa, i si vivia en un pis alt en comptes de baixar els mobles vells per l’escala els tirava per la finestra. És a dir, que tirava literalment la casa per la finestra. Aquesta expressió, que en principi era positiva, senyal de renovació, a poc a poc ha anat agafant un deix negatiu, de malbaratament.

Acariciar i acaronar són dos termes gairebé sinònims. El primer és un derivat de carícia, que ja surt al Tirant lo Blanc. El segon ve de cara, de passar la mà suaument per la cara o la galta. Tots dos ben correctes, feu-los servir tants cops com pugueu.

La darrera consulta la va fer un oient sobre la paraula arbre, hem de dir la primera r o no? No us compliqueu la vida, digueu abre. Aquest és un dels pocs casos, juntament amb prendre i derivats, d’una r que s’escriu però no es diu. 

Dalí 1919-1920 (i segona part)

0
Publicat el 11 de maig de 2012
   Continuem amb la descripció de la llengua que el jove Salvador
   va fa servir al seu diari.

    Portrait photographs of celebrities, Carl Van Vechten photograph collection.
      Library of Congress LOT 12735, no. 275, LC-USZ62-116608
  

Una de les característiques del català de Dalí és l’ús de les preposicions a i en (escrita an) en el complement directe de persona, alternant-les totes dues sense que hi hagi sabut veure un criteri clar: La força ha sufocat la rebel·lió a tiros, matant an en Chueca (p.81), als qui manaren fusellar an els soldats (p.87), A l’andén hem trobat a una colla de caçadors (p.90), A l’eixir de foot-ball trobem an en Sala (p.155), tot esperant an el paleta (p.177), Veig an en Subies (p.177), Ell no estima a la Lola (p.189). 

Dalí fa servir formes dialectals, com ara els renecs que diu la vella Llúcia perquè el Salvador li ha pintat un retrat ple d’arrugues: Tafoi de xicot (…), llamp me mau!  (p.51). O formes com ara les següents, d’algunes de les quals no n’he tret l’entrellat: són informacions bufarulles (p.52), un cirabotes feia xistes poca-soltes; un miquirinel·li de militar esperava cada jorn les noies a l’eixir de dibuix (p.65), i una cadena de rellotge sis i tretze (p.89)Riem i compro cacaus i avellanes (p.114), Els camps de blat s’estenen vora el camí, ple d’escardots (p.139), El brugit de la civilització m’atorrolla (p.147), una fumanta tassa de cafè amb llet (p.149), És segur que ben prompte es firmarà la pau amb els rojos (p.153), Les remercio en un somriure amarg (p.155), Els rossinyols i altres ocells embaumen l’aire d’una quieta poesia (p.139), un seguit d’emocions que embaumaven la meva ànima d’un dolç benestar (p.159), no surt a pescar pel temps que sempre amenaça “grop” (p.164),el meu cor bat adelerat (p.187), la pluja xarbota els vidres (p.187)els fanals es reflecten en els sots (p.195), En aqueixa terrassa hi havia geranis encesos de color, tomateres, carbasseres i una figuera (p.167), Canten unes cardines rera la gàbia (p.211), la llum, el sol, el cel, auceeeeeells! (p.212). D’aquests termes, miquirinel·li no l’he trobat enlloc, així que més que un dialectalisme potser és un dalinisme… I bufarull només l’he trobat com a nom de persona o de lloc. Embaumar surt al Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll com a sinònim de perfumar, i també hi surt cirar, “enllustrar sabates o altres coses de cuiro”, provinent del francès, i escardot, variant de card. I el grop és una “nuvolada tempestuosa congriada sobtadament”, típica de l’Empordà. Reflectar és una variant de reflectir. I remerciar un gal·licisme per regraciar. Cardina es com en diuen de les caderneres des de Salses fins a Olot, i també a Solsona. Sobre els cacaus, sembla que és un abreujament de cacauet. Com que la terminació et és un sufix que s’afegeix a l’arrel per indicar petitesa, també es pot fer el procediment invers. Esclar que aquest no és el cas, ja que cacauet ve del nàhuatl o asteca. El mateix diccionari assenyala que és una forma que es diu a Tortosa i València, però jo també l’he sentit en gent de Lleida. Pel que fa a l’expressió sis i tretze, em remeto a l’explicació que dóna Fèlix Fanés: “Entre les parades que s’instal·laven a Figueres durant les festes de la Santa Creu n’hi havia unes que s’anomenaven sis i tretze, que eren una mena de tómboles. Un rellotge de sis i tretze podria ser, doncs, un rellotge de fira.”

També utilitza l’adverbi pas sense el noA l’Institut pas res de nou (p.173). 

Així mateix, fa servir força vegades formes com testa en comptes de cap, volta en lloc de cop o vegada, eixir en comptes de sortir, roig en lloc de vermell i jorn en comptes de diaamb la testa coberta (p.71), després d’haver eixit (p.74), cada volta que arriba (p.179), Una volta al llit, hi penso (p.187), les cases de davant són totes roges (p.180), Ha fet un jorn melangiós i núvol (p. 46).

I també escriu algunes paraules tal com sonen. Són les següents: demprés d’una horeta (p.54), En Met té el xarrampió (p.81), deixant tot redera un rastre de fum (p.184), contemplar darrera una finestra els assatjos i la comèdia definitiva (p.189) 

Els dies de la setmana els diu amb el verb ésser tant en tercera persona com en primera, però sempre acompanyat del pronom partitiu: Avui n’és divendres (p.173), Avui en som dilluns (p.179), Fa  fins que el dissabte n’és arribat (p.113).

Fa servir dues expressions relacionades amb jocs:
Juguem a cuit (p.140), abans corren i juguen a fet i a amagar (p.139). La primera només la trobo, un altre cop, al diccionari d’Alcover-Moll: “joc de nois i de noies, en el qual un dels jugadors, designat per la sort mitjançant una fórmula per a comptar, ha d’encalçar els altres i anar-los agafant d’un en un fins que els ha agafats tots, i aleshores para el primer que ha agafat (Puigcerdà, Ribes, Ripollès, Empordà, Gir., Vic, Vallès, Barc., Ll.)”. La segona, sí que la recull el diccionari de l’IEC però sense les preposicions.

Aquest català popular, recull d’oralitat, amb castellanismes, sí, però també amb molts termes propis de l’Empordà, amb un lèxic ric, l’amaneix ací a allà amb arcaismes provinents del català escrit, perduts en la parla. Serien casos com ara jorn, puix, ço, quelcom, cuitar
Ha fet un jorn seré, però fred (p.47), Hem anat, com cada jorn, al rosari (p.54). Sols deu procurar-se per la revolució, puix dintre els règims capitalistes… (p.55), Regnava molta agitació entre els estudiants, puix corren rumors… (p.67), En els moments actuals, ço que defensen els treballadors (p.77), quelcom devia haver-hi de molt greu (p.85), tot lo que agrada cuita a acabar-se (p.191).

Finalment, el jove Dalí utilitza l’expressió senyor Esteve amb el significat evident de botiguer o burgès, contraposat als revolucionaris: 
Això són homes, senyors Esteves! (p.69), ha fet arrufar el nas a algun senyor Esteve (p.206). I als setze anys ja fa servir un mot que va acabar fent seu i convertint-lo en una marca de la casa: l’adjectiu putrefacte substantivitat. desbarrem i estudiem putrefactes (p.171). 


Publicat dins de General | Deixa un comentari

pèlag – aPARAULA’m

1
Publicat el 9 de maig de 2012
La Mar, la nena de cabells castanys recollits en una cua, surt de l’escola, a Masquefa, demanant unes botes d’aigua al pare per poder trepitjar charcus, que el mes ha començat amb pluja dia sí dia no i el pati de terra de l’escola és una font de diversió. Així que el pare li dóna la mà i se’n van plegats a comprar-n’hi unes a Ca la Fàtima, mentre li demana què ha fet avui a classe. No pot badar, que si no la nena ja té els peus dins l’aigua. El pare la renya i aprofita cada reny per corregir-la i remarcar-li que aquí es diu pèlag, que és com n’han dit sempre a casa. Se li rebota i li diu que no amb vehemència, dolguda pels dos renys. Així que quan arriben a casa, amb les botes noves als peus, li demana a la mare com se’n diu d’aquella mica d’aigua que queda al carrer després de ploure, i ella, que és nascuda a Manresa, li contesta que bassal, i la nena que s’empipa i, rient, que no, que es diu charcu i se li tira al damunt a fer-li pessigolles. La mare es defensa tallant la rebelió de soca-rel: Vinga, que faràs tard a l’escola de música. Tota esverada, surt corrents amb les botes d’aigua liles per anar a ficar-se als charcus i el pare corrents al darrere. Se li encèn una llumeta anant cap a escola i li diu a sa filla que li demani a l’Anna, la mestra de música, com en diu ella. L’Anna li somriu i li explica que a casa seva sempre n’han dit pèlag. Esclar, perquè és de Sant Sadurní. Un punt per al papa. L’endemà, la nena de cabells castanys recollits en dues trenes li pregunta a la Mònica, la seva mestra de P5, que és de Lleida ciutat, com en diu d’aquella mica d’aigua que queda al carrer després de ploure. La Mònica li ha explicat que, a casa seva, en diuen toll. I la nena riu quan ho explica als pares, i el pare, ara que ja la té convençuda que charcu no ho diu ningú, li ensenya el diccionari i li llegeix la definició: pèlag m. Mar. Navilis que solquen el pèlag. Un pèlag de dubtes, d’errors. Mar! Com jo! Prooo, un pèlag no és un mar…