llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘Vida privada’, de Josep Maria de Sagarra

0
Publicat el 4 de maig de 2012

El primer que t’entra és l’estil, i al darrere, és clar, la llengua, les metàfores i comparacions descriptives…

“Les dones el distreien, perquè Bobby s ‘avorria molt, i amb les dones, de passada, evitava el tenir d’enraonar: les deixava a elles; li agradava aquell món de picabaralla i becs de gallina, i li agradava sobretot respirar la tebior supèrflua que va de la sang a les perles i de les perles a les xafarderies.”

“La seva casa estava situada al carrer de Mercaders: un casalot immens, amb un jardí quadrat, en el qual estiraven el coll dues palmeres com dos condemnats a dins d’un pou”.

Pel que fa a l’estructura, cada capítol, per dir-ne així a les parts separades amb puntets, arrenca amb una descripció d’un personatge o de vegades d’un espai o una situació. Aquesta descripció s’insereix en la trama i serveix per justificar les accions dels personatges.

Tot plegat fa que la història dels Lloberola, dels parents, dels amics i dels rivals,   t’atrapi al mateix temps que et mostra, i et fa entendre, un tros del país.

M’imagino en Sagarra al jardí de l’Ateneu Barcelonès, fent tertúlia, tertúlies que acaparen aquells moments màgics d’una conversa genial que s’omple de sensacions… I en Sagarra que recopila tot aquest material que flueix de la inventiva allà on viu frec a frec amb la genialitat. Com per exemple aquest paràgraf:

“A les dotze ben repicades es produí un gran avalot, i una mena d’aaah!… Cinc o sis persones estiradíssimes acabaven d’entrar a la casa. Entre elles hi havia un home alt, d’escàs cabell blanc, colorat, fatigat, vulgar, barreja entre inspector de polícia i jugador de set-i-mig, i amb alguna cosa d’eclesiàstic i de domador de tigres. Aquest home era el general Primo de Rivera.”

Precisament, per Sant Jordi l’Ateneu va fer una jornada de portes obertes i vaig poder fer una volta per la biblioteca i un cafè al jardí. Feia molt de temps que no hi havia anat, i aquell paisatge em va ajudar a entendre aquest llibre.

Quin moment més autèntic l’arrencada de la segona part. Encara espero llegir una crítica tan directa, de cop de puny al ventre, contra els Jocs Olímpics del 92 com la que Sagarra dedica a l’Exposició Internacional del 29. Quin mal, aix! Com flueix la ràbia, i com n’és d’autèntica… Aquí en Bernhard hi tindria molt a aprendre.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dalí 1919-1920 (primera part)

0
Publicat el 27 d'abril de 2012
Fa unes setmanes, el meu company de blog, en Boris, que és un entusiasta de la literatura i un mandrós de la llengua, em va assetjar amb una pila de preguntes sobre el català col·loquial, com ara diferències entre vaig i vàreig o entre dono i donc, o què vol dir embaumar, que no surt al DIEC, i si es pot escriure coneixe’ls o només pot ser conèixer-los. Intrigat, li vaig demanar els motius de l’interès: m’estic llegint un diari de joventut del Dalí. Vam quedar que subratllaria totes les formes que li cridessin l’atenció i que ja me’l passaria. 

Aquest apunt és el resultat d’aquesta estranya col·laboració. 
 

Salvador Dalí (Figueres, 11 de maig de 1904 – 23 de gener de 1989) va escriure un diari entre els 1919 i 1920. El podeu trobar en el volum 1 de textos autobiogràfics de la seva obra completa, editada per Edicions Destino i la Fundació Gala-Salvador Dalí, publicada el 2003. Al pròleg, Fèlix Fanés, que es va encarregar de l’edició, explica com el català del diari “és fonètic, és a dir, escrit prescindint de l’ortografia convencional” (p.35). L’edició del 1994, en què es basa la del 2003, es va plantejar acostar tant com fos possible el text al lector actual sense renunciar a les característiques pròpies. Es va intervenir en cinc punts, els següents: “a. Es va corregir l’ortografia (incloent-hi la normativització de “poguer” i “volguer” en “poder” i “voler”); b. Es va revisar la puntuació (respectant les paraules subratllades per l’autor); c. Es va substituir els castellanismes per la paraula catalana correcta quan en el text s’utilitzen indistintament les dues formes, d. Es va igualar el text acudint a la paraula que més s’acosta a la norma o que té més justificació dialectal, quan certes formes que no són forçosament castellanismes apareixen escrites de diverses maneres.” (p.36)

Tenint en compte tot això, aquí us presento en quatre pinzellades una aquarel·la del català de Dalí i, en part, de Figueres al començament del segle XX. 

Pel que fa a la morfologia verbal, Dalí fa servir sobretot el passat simple: fins que fou fosc (p.154), així quedàrem ahir (p.155). I quan fa servir el passat perifràstic, utilitza les formes vàrem i vàreig (aquesta, no normativa):  vàrem dirigir-nos a casa en Peixera, on saludàrem a ell i sa senyora (…) vàreig mirar el sostre i demprés vàreig cobrir mos ulls entre mes mans… i vàreig gaudir molt (p.159).

Pel que fa al present, a més a més del dialectalisme donc per la primera persona del singular del verb donar, molt estès a tot el català central, també escriu a la gironina la resta de verbs, alternant-los amb les formes normatives: Vàguc pels carrers (p.117), Li donc els bons dies (p.183), Donc les gràcies a la Carré (p.187), Em llevo molt tard, esmorzo i súrtuc de casa per vici. (p.170), Així ho pènsuc fer (p.190), M’adòrmuc (p.191).

La forma tenir de és gairebé l’única perífrasi d’obligació que fa servir. No utilitza mai haver de
ells en tenien de tenir dues (p.88), jo els hi explico que no ho sé el perquè tenien de fugir (p.157), Me n’he tingut d’anar corrents (p.172).
 

Pel que fa als pronoms febles, fa servir la forma reforçada, Es saben poc les lliçons (p.209), Per això no es senten ja (p.212), i de tant en tant la plena: em pensava que Sans me preguntaria (p.50). Afegeix el pronom hi quan el pronom els substitueix un complement indirecte: Ma família entra al menjador. Els hi dono el bon dia (p.149), els hi faig repetir ço que em pregunten (p.156), els hi conto que no podré anar-hi (p.182). I fa servir la forma reduïda en infinitius plans: sinó coneixe’l i coneixe’ls(p.84).

L’article neutre lo és present de cap a cap del diari: Lo acordat (p.51, 52), No entenc lo que diuen (p.146), lo més colossal són aquelles muntanyes rosades (p.158), Per lo vist (p.166), havia passat el rato tot lo millor possible (p.177), no és tot lo desert que suposaven (p.185). És el castellanisme més estès i repetit. 

De castellanismes lèxics n’hi ha molts. Alguns, tot i ser molt evidents, estaven molt arrelats i eren l’única manera de dir una cosa; són casos com ara susto, rato, sillón, lujo, enterro... D’altres passen més inadvertits, com reanudar, enterar, verosímil… I hi ha casos curiosos, com quan diu ha mirat amb despreci i menyspreu, coordinant el mot genuí amb el foraster. Aquí en teniu una paleta ben variada: 
     El susto no l’hi perdono (p.50), Els senyors patrons han despedit als delegats obrers (p.50), Lo demés com els altres dies… (p.51), Tot lo demés per l’estil (p.55), En Prieto continua fent xistes de tant en tant, Amb el rato que m’hi estat (p.56), Per fi he lograt sortir (p.56), A Madrid continua la vaga de forners i els assalts a les panaderies, Ha fet un jorn hermós (p.62), L’organillo del Poll (p.62), S’ha declarat l’estat de siti (p.62), la pluja xarboteja els vidres del meu quarto (p.64), ha mirat a son entorn amb despreci i menyspreu (p.71), hem entrat en el recibidor (p.73), i haver-me desahogat amb riure (p.74), les negociacions entre els sòviets i els països bàltics es reanudaran dintre poc (p.74), he anat a l’enterro del fill de mon professor, han sigut disparats cinquanta tiros en l’auto del vil Graupera (p.78), El cínic Cambó demostra sa vilesa amb més descaro que mai (p.78), He escrit al meu tio (p.79), De tots modos (p.81), és molt verosímil que els russos ataquin Alemanya (p.83), Llavors s’ha desarrollat una formidable tumult (p.87), A l’andén hem trobat a una colla de caçadors (p.90), Es veu que estàs molt enterada (p.148), no tardarem molt a veure humillada l’estúpida i inhumana plutocràcia dels règims capitalistes! (p.153), Mentrestant els rojos invadeixen Pèrsia (p.156), és un verdader aconteixement (p.159), Cadaqués en temps migevals fou un castell que s’adelentava al bell mig de la cala (p.163), els atletes amb sos tratjos ratllats de colors (p.169), s’aturava en mig de l’acera (p.172), el camp queda despejat en pocs moments (p.177), el Guatxindango em treu d’apuros (p.178), una hora aproximadament de retràs (p.182), s’arrepenteix de lo fet (p.185), Ella es queda de pedra i jo de màrmol (p.185), Hi ha un lleno formidable (p.190), diuen que se li ha antojat no ballar (p.190), tot son lujo oriental (p.191), el pito del refree anuncia l’acabament del partit (p.197), acostem dos sillons (p.197), És un nom sospetxós (p.207), tothom pensa en el pervindre (p.213), tothom sèrio i atent a la feina (p.216).

Aquests castellanismes lèxics conviuen amb alguns, pocs, gal·licismes i anglicismes: lock-out (p.45), foot-ball (p.52), revanche (p.83), la silueta d’una dona fent-se la toalet (p.148), rotllo de paper Ingres i tela (p.167), el pito del refree anuncia l’acabament del partit (p.197), encarreguem un lunch (que vol dir una endrapada) (p.207). Els dos primers van ser catalanitzats en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, dotze anys més tard, el 1932: locaut i futbol. Són dos termes que fa servir molts cops al llarg del diari.

Gabriel Ferrater, in memoriam

0
Publicat el 27 d'abril de 2012
  Avui fa 20 anys, tres estudiants de la UAB amb la col·laboració del Vicerectorat de Coordinació Institucional i d’Estudiants i dels departaments de Filologia Catalana i Filologia Hispànica vam organitzar un homenatge a Gabriel Ferrater amb motiu dels 20 anys de la seva mort. La setmana del 27 al 30 d’abril vam repartir tot de fotocòpies amb poemes seus, triats per Dolors Oller, per tots els racons de la facultat i hi va haver una exposició dels seus llibres a la Biblioteca de Lletres. El 28 d’abril, a les onze del matí, l’Aula de Teatre de la UAB va fer una lectura dels seus poemes i després va engegar una taula rodona amb Josep Maria Castellet, Josep Murgades i Dolors Oller, presentat per Jordi Castellanos.
Aquí us deixo una foto del cartell de l’homenatge, que tinc penjat a l’estudi de casa.

(perdona Boris per
ficar-me en el teu terreny). 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La meva llista, per Sant Jordi

0
Publicat el 22 d'abril de 2012
No sé per què ens agrada tant fer llistes, de tot. Algun motiu hi deu haver. Mentre no ho esbrino, aquí teniu la meva llista de lectures recomanades per Sant Jordi per llegir durant tot l’any. Perdoneu que no hi hagi gaires novetats, però és que només parlo del que he llegit. Això sí, he buscat un cert equilibri entre vius i morts. L’ordre d’aparició no marca preferències.

purga1. Fresa y chocolate, d’Aurelia Aurita
Un còmic sobre la parella, l’enamorament, amb dibuixos que semblen apunts del natural

2. Chico y rita, de Javier Mariscal i Fernando Trueba
L’Havana, i Niuyor, i París, el jazz i el piano, i l’amor, l’amistat, la fidelitat i la manca de tot això.

3. Incerta glòria, de Joan Sales 
La guerra crea els personatges i amb la mateixa força els destrueix.

4. Antes que anochezca,
 de Reinaldo Arenas
Hi ha llibres que són com un cop de puny a l’estómac. Aquest fins i tot va més enllà.

5. Sota el volcà,
 de Malcolm Lowry
Un confús cònsol anglès, bebedor de mezcal, enamorat, al Mèxic rural arrelat als costums precolombins. 

6. La tempesta
, d’Albert Roig 
Enganxat als seus llargs poemes en prosa, o cants,
per on la llenguaodisseu flueix com en un riu.

7. Primavera, estiu, etcètera…, de Marta Rojals
Seguim l’Èlia pel seu poble, pel seu paisatge, entre converses i impressions, fins a topar-nos de morros
amb un dels millors finals dels últims anys.

8. Purga
, de Sofi Oksanen
Dues històries, dues èpoques, dues dones unides
per un fil que se’ls enreda a les cames.

9. El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers
Entrem a poc a poc, sense fer soroll, en les vides viscudes al marge en una ciutat del sud dels EUA.

10. Odisseu, d’Agustí Bartra
L’impacte que li devia causar el viatge d’Ulisses a l’exili reelaborat amb la força de la llengua i de les imatges.

‘Orlando’, de Virginia Woolf

0
Publicat el 20 d'abril de 2012
A quatre dies de Sant Jordi, una obra que amb una barreja d’estils construeix un intel·ligent homenatge a la literatura, en la traducció de Jorge Luis Borges:

“Orlando padeció un desencanto inexplicable. Todos esos años había imaginado que la literatura -sírvanle de disculpa su reclusión, su rango y su sexo- era algo libre como el viento, cálido com el fuego, veloz como el rayo: algo inestable, imprescindible y abrupto, y he aquí que la literatura era un señor de edad vestido de gris hablando de duquesas. La desilusión fue tan grande que uno de los botones o broches que sujetaba la parte superior de su traje se reventó y dejó caer sobre la mesa La encina, un poema.”

Agafa un personatge, fica-t’hi dins, llança’l al món, canvia-li el sexe, estampa’l contra el terra, arreplega’l i porta’l a la teva vida… Comença a viure al segle XVII però no envellirà, perquè es fa vell no en la vida dels altres sinó en la teva. I omple tot el que aquests segles t’han donat amb tota mena de descripcions, exteriors i interiors, la vella en barca que venia pomes, congelada al fons del Tàmesi, els comentaris sarcàstics dels literats de l’època, l’emoció salvatge del primer amor, exòtic, la cripta gens idealitzada dels avantpassats. I lliga un fil a la punta del començament del relat i ves-lo descabdellant fins al present del narrador, i digue’n un nom dels que es mantenen ferms al pas dels anys, digue’n per exemple l’alzina, o si ho prefereixes digue’n literatura…

“Pero Orlando era una mujer -Lord Palmerston acaba de probarlo. Y al escribir la vida de una mujer, podemos, ya se sabe, sustituir la exigenca de la acción por la del amor. el amor, lo ha dicho el poeta, es toda la vida de la mujer. Basta echar una mirada a Orlando, escribiendo en su mesa, para admitir que nunca hubo mujer con más aptitudes para ese papel. Seguramente, ya que és una mujer, una mujer hermosa, una mujer en su plenitud, pronto abandonará este simulacro de escribir y pensar y pensará en un guardabosque, aunque sea (y con tal que piense en un hombre, a nadie le parece mal que una mujer piense). Y luego le escribirá una esquelita (y con tal que escriba esquelitas, a nadie le parece mal que una mujer escriba), y lo citará para el domingo al atardecer y vendrá al atardecer del domingo, y el guardabosque silbará bajo su ventarna -lo cual, naturalmente, constituye la esencia de la vida y el único tema de la literatura.”

Orlando comença com un relat que s’allunya de Virginia Woolf, irreconeixible, ple d’anècdotes i notes al marge, i desemboca, a través dels canvis del anys, dels canvis de lloc, del canvi de sexe, en una Virginia Woolf literata recorrent els carrers de Londres amb un poemari fruit dels seus anys de lectures… Fantàstic, com a derivat de fantasia i com a exclamació de qualitat.

 

‘Tot és comèdia’ – Ràdio Barcelona (2)

0
Publicat el 17 d'abril de 2012
Dissabte passat la pluja es va desmadrar en la previsió del temps. Algú va clamar que “aquí no penca ni Cristo”. Vam veure que estabornir és deixar grogui algú sense haver d’emborratxar-lo. No vam trobar al diccionari les tintines, però no ens vam quedar sense fer-ne. I en vam sortir il·lesos.

Malament es pot desmadrar la pluja, si és un verb que ve del castellà desmadre, és a dir, separar un animal de la seva mare. En tot cas, quan algú s’empipa molt podem dir que ha sortit de mare, i un esdeveniment també es pot sortir de mare; o fins i tot podem treure algú de mare. Ara bé, en al cas de la pluja, amb un intensificar ja fem.
El Cristo que no penca també el trobem quan traiem el santcristo gros, o quan algú munta un cristo, o quan quedem fets un cristo…  I no sembla que aquesta o final sigui cap interferència del castellà, sinó més aviat un vulgarisme o col·loquialisme, en consonància amb les expressions. 

Estabornir ens va arribar a través de l’occità a l’edat mitjana, però hi ha una altra manera de dir el mateix: deixar grogui, que té una llarga història al darrere. L’almirall Vernon de la marina britànica, el 1740, en el setge d’una ciutat americana, va orderna reduir la racció de rom dels mariners barrejant-la amb aigua i suc de llimona. D’aquesta beguda se’n va dir grog, perquè l’almirall era conegut amb el sobrenom d’Old Grog, ja que sempre duia una capa d’un teixit anomenat grogram. D’aquí, els que bebien massa grog van passar a estar groguis, i de les tavernes de mariners el terme va passar als combats de boxa i va arribar al català el 1917. 

Si busqueu tintines al diccionari no les trobareu. I això que és un terme català. Hi heu de buscar tentines, “passes vacil·lants, com les de l’infant que comença a caminar, del convalescent a la primeria d’alçar-se del llit, de l’embriac, del vell xaruc, etc.” Però que això no us privi de fer-les servir. 

I finalment, un oient va trucar per demanar si havia de fer servir el pronom en per dir que una persona va sortir il·lesa. Com que la persona va sortir d’algun lloc o d’alguna situació, en aquest cas va sortir il·lesa d’un accident, doncs sí, en va sortir il·lesa.

xoriço – botifler

4
Publicat el 13 d'abril de 2012
El xoriço de tota la vida, l’embotit de porc, ens ve del castellà, que sembla que el va recollir del llatí vulgar sauricius o salsic?um. El botifler, el partidari del Borbó durant la guerra de successió, sembla que és una variant de botinflat, inflat com un bot. Pel que es veu, això faria referència al fet que els partidaris de Felip V eren tots de classe alta, i lluien unes bones galtes i un perfil rodó de menjar bé, en una època en què el plat a taula no era un dret garantit cada dia. Això dóna un aire de lluita de classes, de rics contra pobres, a la guerra pels furs i drets de l’antiga Corona d’Aragó. Així, tant els xoriços que avui dia ens han fet acabar el pa com els botiflers que ens impedeixen tenir les barres que ens toquen tenen tots dos una base d’embotir, d’omplir alguna cosa fins a posar-la tibant, a punt de petar… En fi.

A sobre, tant els xoriços com els botiflers van tenir uns rivals històrics.

Els rivals dels chorizos eren els polacos i els opositors dels botiflers eren els maulets, a València, i els aguilots o vigatans al Principat. Chorizos i polacos eren els noms de les dues faccions que al Madrid del XVIII i començament del XIX donaven suport, respectivament, a les companyies estables dels corrales del Príncipe i de la Cruz, en una època en què el teatre era un entreteniment assimilable al futbol d’avui en dia. Ara els catalans som polacos. Quines voltes. D’altra banda, sembla que el nom de maulets, que rebien els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria fa 300 anys i de la independència de la nació ara mateix, és d’origen valencià i fa referència al maular dels gats, pel caràcter murri i astut que els maulets comparteixen amb els felins.

Ara bé, continuant estirant del fil, em pregunto com el xoriço va fer el salt als aficionats del teatre i als petits negocis amb diner negre. I resulta que chorizo amb el valor de lladregot no ve del llatí, sinó del caló, de choro, que vol dir lladre. D’aquí chori, i amb l’afegitó del sufix despectiu –azo, ens trobem amb un xoriço sense porc. Per tant, d’embotit res de res.

Pel que fa al botifler, també hi ha qui defensa que ve del francès beauté fleur, una altra manera de dir-ne de la flor de lis, el símbol dels Borbons. O d’un mariscal, Louis François de Boufflers, que es va distingir en un parell de batalles: Nimega (1702) i Eckeren (1703).

Sigui una cosa o una altra, he arribat a la conclusió que tant en la societat com en la llengua no tot és el que sembla a primer cop d’ull. I que de vegades el gust per les metàfores és perillós.

‘No tingues por’, d’Obrint Pas

0
Publicat el 11 d'abril de 2012

Ja no puc veure més enllà

dels teus ulls, que m’estan mirant,

quants cops hem hagut de callar.

He estat un temps sense pensar,

somriures que no tornaran;

he estat un temps sense parlar.

No estàs sol, no tingues por,

ja ningú embrutarà el teu cos

No estàs sol, no tingues por,

ja ningú destruirà el teu cor.
 

Si l’haguéreu vist plorar,

mai no l’hauríeu oblidat
 

Com jo, que sempre el duc dins del meu cap,

la gent es pregunta

com sóc capaç d’odiar.
 

Si l’haguéreu vist plorar

mai no l’hauríeu oblidat.

oblidat!, oblidat!, oblidat!

Sempre anirem obrint pas.

Cap agressió sense resposta.

#19anysSenseGuillem

‘L?estrany’, d’Albert Camus

0
Publicat el 6 d'abril de 2012

Sentir-te estrany a l’enterrament de ta mare potser és normal. Ser l’estrany, el foraster, l’estranger, no ho és tant. Mirar la vida al teu carrer des del balcó del pis, veure passar les noies que van al cine i veure-les tornar, i fer-ho des de la llunyania del balcó i de la ment, sentir-te estrany entre els teus, els que haurien de ser els teus. La feina, el bar on dines cada dia. Ser estrany per a la teva noia. Acceptar la vida com si no en formessis part, viure com si no fossis viu. I no voler-ne fugir, ni a un París que hauria de tenir ressons de paradís per a algú que sembla descontent, atrapat, amb la seva vida.

Què li passaria a un home així? Fins on arribaria si les coses anessin d’una determinada manera? Quanta gent com ell trobaríem si sortíssim al carrer a buscar-les, si ens asseguessim en un bar, si miréssim des del balcó amb la diversió d’observar. Potser l’home que cada dia es baralla amb el seu gos seria una altra cara del mateix protagonista? 

“Després el carrer s’ha despoblat a poc a poc. Els espectacles ja havien començat a tot arreu, m’imagino. Al carrer només quedaven els botiguers i els gats. Per damunt dels ficus que voregen la calçada, el cel era pur però sense esclat. A la voravia del davant, el venedor de tabac ha tret una cadira, l’ha instal·lada davant la porta de casa seva i s’hi ha assegut, cama ací cama allà, recolzant els braços sobre el respatller. Els tramvies, un moment abans abarrotats de gent, ara circulaven buits. En el petit cafè Chez Pierrot, al costat de la tabaqueria, el cambrer escombrava serradures a la sala deserta. Realment era diumenge.”

L’Algèria sota ocupació francesa potser no és un planeta estrany, però les dues societats colonials, la colonitzadora i la colonitzada, sí que són mútuament estranyes. Tant és així, que el resultat final, que no coneixem, és el que és però en podria ser un altre i seria igual d’estrany.

I el sol, omnipresent.

Per emmarcar, el moment final, el discurs en què ho deixa anar tot, el ser i no ser d’un Hamlet el 1950 a l’Alger.

nightingale – martingala

0

El rossinyol (Luscinia megarhynchos) és un ocell conegut pel seu cant, i sobretot perquè és dels pocs que refila al capvespre i a la nit. Bé, això ho fan més que res els mascles a la recerca de parella. Per aquest motiu, en algunes llengües el nom del rossinyol inclou la paraula nit, com ara en alemany, Nachtigall, i en anglès. Nightingale vol dir literalment el cantant de la nit. Per la seva banda, la martingala ve del francès, sembla que del poble de Martigues, a la Provença, i fa referència a una peça de roba militar, una mena de pantalons fins als genolls, i també a una corretja per ensellar els cavalls, a més a més d’una jugada a les cartes i un sinònim d’engany o tripijoc. En fi, la polisèmia habitual en molts mots. L’any 1934 totes dues paraules es van trobar a Masquefa, el meu poble.

L’any 1934, com deia, hi va haver una petita revolta per la festa major del Serralet, un arrabal de la vila de Masquefa (Anoia) més esquerranós que no la Vila. Feia més de trenta anys que per Santa Magdalena hi tocava l’orquestra Unión Filarmónica, més coneguda amb el nom del seu director, l’orquestra del Nori. Va ser llavors quan un grup de joves de la Unió Masquefense, la societat que organitzava la festa, van voler portar un grup més modern, d’Igualada, The Nightingale Boys.

No en sabem gaire cosa, d’aquest grup. N’he trobat una referència a L’Igualadí, setmanari d’esquerra, editat pel Centre Republicà d’Igualada. L’edició del 24 de març de 1934, sota l’apartat de Gasetilles, diu el següent: “Els passats dies 18 i 19 han tingut lloc al Centre Republicà, lluïdíssims balls de tarda i nit, amenitzats per la renomanada orquestrina The Nitghtingale Boys i assolint un insuperable èxit de concurrència. (…) És cosa plenament constatada que, el fet de celebrar aquestes festes el Centre Republicà i amenitzar-les l’orquestrina The Nightingales Boys, fan d’aquell local el més concurregut i insuficient.”

Així que no és gaire difícil imaginar-se el jovent de l’època pujant de gresca a Igualada i, entusiasmats, voler portar aquell retall de modernitat al poble. Cal remarcar que a Masquefa no hi havia cap orquestra. Només una coral, fundada al Serralet l’11 de gener del 1903: el Coro Unió Masquefense. L’Àngel Matas, de cal Tabola, explica al seu llibre La Unió Masquefense (1898-1939), com els estatuts i reglaments es van redactar en català “per a millor comprensió de tots els socis” (pàg. 27).

Això sí, la revolta per la festa major del Serralet no va ser un fet aïllat, hi havia una tendència general arreu del país, com explica molt bé Montserrat Crespí a la seva tesi doctoral: “Un altre exemple el trobaríem en els balls que les entitats associatives civils (ateneus, cafès, casinos) celebraven pel seu públic, on en els dies de festes assenyalades el piano era substituït per un conjunt musical, que podia ser un grup de gralles, un quintet o un sextet, una orquestrina o una orquestra. Durant les primeres dècades del segle XX les gralles eren usuals, però forçats per les noves modes i els nous gustos, aquests grups s’anaren transformant en formacions més modernes i menys tradicionals. I doncs, en aquests moments la formació instrumental tradicional deixava pas als instruments musicals més universals del món occidental, i inclús se n’americanitzaven els noms. A partir dels anys 1930 arribava la moda del jazz, i així si als anys 1910 trobàvem les gralles dels “Pepets” o dels “Sabaterets”, als anys 1930 sonaven els saxos dels The Nightingale Boys (Els Nois Rossinyols) d’Igualada o els The Melody Boys de Sarral.”

L’enrenou va ser dels grossos, com explica l’Àngel de cal Tabola. Els músics de l’orquestra del Nori s’allotjaven en cases particulars per estalviar despeses, i com que n’hi havia que sempre anaven a la mateixa casa ja eren com de la família. Fins i tot en Joan Pinós, en Nori Xic, es va acabar casant amb la pubilla de la casa on s’allotjava. Així que quan els joves van voler portar una orquestra moderna, de nom impronunciable, un antic president de la Unió Masquefense, el Ton de cal Satrot, va fer els possibles i els impossibles per evitar-ho. El resultat va ser que, per la festa major del 34, The Nightingales Boys van tocar al Serralet; la Lira de Sant Celoni, a la Vila, i la Unión Filarmónica del Nori, també a la Vila, contractada pels socis casats del Serralet pel seu compte i risc.

I no costa gaire imaginar-se com el jovent, a l’hora de defensar davant dels socis la nova orquestra, li devien canviar el nom gairebé sense voler-ho de l’anglès al català, més per semblança ortogràfica que no fonètica, i així l’orquestra d’Els Nois Rossinyols va passar a ser durant molts anys Els Martingales. I aquí pau i després glòria.

CRESPI I VALLBONA, Montserrat: L’activitat festiva popular en l’era de la mundialització: el cas de Catalunya. Tesi doctoral. Directora, Anna Alabart i Vila. Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials. Universitat de Barcelona, Barcelona, 2002.

MATAS I FOSALBA, Àngel: La Unió Masquefense (1898-1939), Editorial A3, Sant Esteve Sesrovires, 2004.
 

‘Llibertat’, de Joan Margarit

0

La llibertat és quan comença l’alba

en un dia de vaga general.

(com que demà farem vaga, l’apuntem avui)  

La llibertat és la raó de viure,

dèiem, somniadors, d’estudiants.

És la raó dels vells, matisem ara,

la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.

Són les places de toros amb cadires

damunt la sorra en temps d’eleccions.

És el perill, de matinada, al metro,

són els diaris al final del dia.

La llibertat és fer l’amor als parcs.

La llibertat és quan comença l’alba

en un dia de vaga general.

És morir lliure. Són les guerres mèdiques.

Les paraules República i Civil.

Un rei sortint en tren cap a l’exili.

La llibertat és una llibreria.

Anar indocumentat. Són les cançons

de la guerra civil.

Una forma d’amor, la llibertat.

‘Un país de butxaca”, de Joan Daniel Bezsonoff

3

No m’han agradat mai els llibres de testimonis, els autors protagonistes que expliquen la seva experiència que cal conservar. Només m’interessen si m’interessa el tema, mentre que en la literatura que m’agrada no tot gira al voltant d’un tema.

En aquest cas, en faig una excepció. Perquè el testimoni no és només això, és una experiència literaturitzada. I perquè l’estil ho omple tot.

Si en Bezsonoff no tingués tantes obres al darrere, m’hauria pensat que és un llibre gravat en converses de dissabte a la tarda. La llengua és així. Clara, natural. El to és de conversa. La mirada, nostàlgica amb la infantesa (difícil escapar-se’n) i amb alguns amics, però amb la brillantor als ulls per marcar amb poques paraules els qui cita però no es mereixen el seu record. I sobretot la presència dels avis:

“Sense els meus avis, no sabria català. Potser l’hauria après pel meu compte amb llibres i discos. Ara parlaria com un robot, el català de Digui, digui amb un reclam francès. Vaig aprendre la llengua de la meua gent a la cuina sota un parador de cassoles immemorials i en companyia de sitrells d’oli, d’un porró comprat a Andorra i del Sagrat Cor dut d’un pelegrinatge a Lorda.” (al començament de La llengua de la banyera)

No té fil conductor. Ni tan sols temporal. És un engranatge que gira i no saps cap a on va. funciona per acumulació de fets i, esclar, de paraules. Per això s’acaba de sobte. No hi ha una narració que arribi al final. I tu li reclames en silenci que continuï explicant coses de Nils, Cànoes, Vinçà i Sallagosa, del padrins, parents, amics i coneguts, de les visites a Girona i l’Alguer, de la identificació d’un sentiment de país a través del paisatge, del descobriment d’un país amagat com un adolescent que descobreix els plaers i desenganys del sexe, de les relacions imperfectes de les persones amb les paraules i els fonemes, de l’impacte de la Universitat Catalana d’Estiu en ell més que en el país, d’autors que no compartim perquè ens han imposat uns altres referents (per què sempre explota una bombona de butà a Burgos?), dels monòlegs de Joan Cayrol, els escrits de Pere Verdaguer, la militància de l’Enric Tàrrega.

Em quedo amb una imatge d’una gran humanitat: acaba de sortir de l’enterro del belitresc oncle Jean i a la porta de l’església li expliquen una anècdota sobre turistes: es gira de seguida a buscar l’oncle per explicar-li, llavors entén que ha mort.

La mort de la padrina a l’hospital de Prada marca el final del llibre. La recerca per la seva vida a través de la llengua estava molt lligada als avis. I així acaba: “La van enterrar al petit cementiri de Nils. El diumenge següent, uns amics de Vilanova i la Geltrú van pujar al Conflent. Un cop a Rià, vaig demanar en català a dos pagesos la direcció de Cirac. Els meus avis s’havien mort, però els seus mots sempre m’acompanyarien”. Curiosament, en tot el llibre en diu padrins.

És un llibre breu i intens que et fa descobrir el país.

Una tria

0

No sóc sinó la mà amb què tu palpeges. (…)

així semblen talment els desigs que han passat (…)

per ta força la força que el salva als cops de fortuna (…) 

i en silenci dens d’uns besos folls (…)

Posseït

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs

faran un sopar fred amb el meu cos

trobaran un regust de tu. I ets tu

que indecentment t’has estimat per mi

fins al revolt: saciada de tu,

ara t’excites, te me’n vas darrera

d’un altre cos, i em refuses la pau.

No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

                                               Gabriel Ferrater

Desigs

Com cossos bells de morts que no han envellit

i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida,

amb roses per capçal i llessamins als peus,

així semblen talment els desigs que han passat

sense que els satisfessin; sense una sola nit

de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

                                                          Kavafis (traducció de Carles Riba) 

Elegies de Bierville

II

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,

dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

                                                           Carles Riba

Estimada Marta 

VI

Abrupte i prepotent, aquest esclat

que em serva erecte i m’empeny cap a tu

muda la sorra en sang i estampa noms

a totes les parets. Indiferent

a la crida del temps, deturo el temps

en el teu cos i et beso els llavis molls

i els pits i el sexe, moll també i suau.

A trenc de somnis pel crestall dels mots

i en silenci dens d’uns besos folls

i alhora astuts, conjurem els perills

i les temences. Glops de boira i mar

fan d’horitzons que vulnerem, i tot

és el teu ventre lleu i els teus malucs

durçissims i tan dòcils. Marta, el goig

abriva la creixença del desig.

No hi ha cap llac tan clar com els teus ulls

ni cap vent tan subtil com els teus dits.

                                            Miquel Martí i Pol 

‘Quatre paraules’, d’arreu del món

0
Les quatre paraules del títol sónen de moltes maneres diferents…, per ordre alfabètic en català:

amadal, tamurt, tutlayt, tayri

world, country, language, love

sundal, them, chib, kamipen

mundo, país, lengua, amor

svijet, zemlja, jezik, ljubav

mundu, herri, hizkuntz, maitasun

pays, monde, amour, langue

Yvóra, Tetâ, Ñe’ê, Mborayhu

mondo, terra, lingua, amore

mon, país, lengua, amor

lume, tara, limba, iubire

duna, jamne, dígame, ganue

värld, land, språk, kärlek

aduna, reew, lakk, mbëggel

(demano disculpes per no haver pogut accentuar la c de chib, posar l’apòstrof sota la t de tara i accentuar amb un accent anticircumflex les a finals de tara i limba) 

Quatre paraules, de Narcís Comadira, encapçala a casa nostra la celebració del Dia Mundial de la Poesia, una iniciativa de la Institució de les Lletres Catalanes i d’Unescocat.

El poema ha estat publicat en un fullet i traduït a vint llengües, entre les quals l’àrab, el japonès, el kirguís, el mandarí, el panjabí i l’urdu, que per fer servir alfabets propis no he pogut incloure aquí. La resta de llengües són l’amazic, l’anglès, el caló, el castellà, el croat, l’euskera, el francès, el guaraní, l’italià, l’occità (aranès), el romanès, el soninké, el suec i el wòlof.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un nou gènere periodístic?, per Twiter

0

@cot_julia: Moody’s rebaixa la qualificació de “policia valenciana” a “grisos” #primaveravalenciana

@xalomon: –Mare, vine a recollir-me. –On? –A comissaria. –Què has fet? –Res! La delegada del govern, que em té mania #primaveravalenciana  

@juangomezjurado: La màquina del temps segueix retrocedint. Anem per 1968. #primaveravalenciana

@LarrySion: Calefacció no en tenen, però avui dormen calentons. #primaveravalenciana

@kurioso: Si us plau, algú pot passar les fotos de la temible brutalitat adolescent contra la policia? … #primaveravalenciana

@jordievole: Demà passat és 23-F. A veure si a algun nostàlgic se li acut treure a passejar els tancs per València. #primaveravalenciana

@Assekes: 150 polis x 10 hores x 15€/hora = 22.500 € Un depòsit de gasoil per a la calefacció 1.500 € #primaveravalenciana

@mimesacojea: La culpa és dels pares, que els vesteixen com a ‘rojos’ #primaveravalenciana

@jose_asecas: Nens valencians que s’enduen les hòsties dels vots dels seus pares #primaveravalenciana

@desdelmasalla: Uns salvatges estan sembrant el caos al centre de València i ningú no diu res. Se’ls identifica per l’uniforme #primaveravalenciana

@minipunk: S’està rifant l’hòstia de l’any i tu fas cara d’estudiant… #primaveravalenciana

@ElFregonero: –Hi ha l’enemic? Que s’hi posi. –No pot, està fent els deures #primaveravalenciana

@mimesacojea: L’ESO és la nova ETA #primaveravalenciana

@midaiquiriblues: Si us plau, no em pegueu al cap que demà tinc examen #primaveravalenciana