llegir-escriure

El primer que t’entra és l’estil, i al darrere, és clar, la llengua, les metàfores i comparacions descriptives…

“Les dones el distreien, perquè Bobby s ‘avorria molt, i amb les dones, de passada, evitava el tenir d’enraonar: les deixava a elles; li agradava aquell món de picabaralla i becs de gallina, i li agradava sobretot respirar la tebior supèrflua que va de la sang a les perles i de les perles a les xafarderies.”

“La seva casa estava situada al carrer de Mercaders: un casalot immens, amb un jardí quadrat, en el qual estiraven el coll dues palmeres com dos condemnats a dins d’un pou”.

Pel que fa a l’estructura, cada capítol, per dir-ne així a les parts separades amb puntets, arrenca amb una descripció d’un personatge o de vegades d’un espai o una situació. Aquesta descripció s’insereix en la trama i serveix per justificar les accions dels personatges.

Tot plegat fa que la història dels Lloberola, dels parents, dels amics i dels rivals,   t’atrapi al mateix temps que et mostra, i et fa entendre, un tros del país.

M’imagino en Sagarra al jardí de l’Ateneu Barcelonès, fent tertúlia, tertúlies que acaparen aquells moments màgics d’una conversa genial que s’omple de sensacions… I en Sagarra que recopila tot aquest material que flueix de la inventiva allà on viu frec a frec amb la genialitat. Com per exemple aquest paràgraf:

“A les dotze ben repicades es produí un gran avalot, i una mena d’aaah!… Cinc o sis persones estiradíssimes acabaven d’entrar a la casa. Entre elles hi havia un home alt, d’escàs cabell blanc, colorat, fatigat, vulgar, barreja entre inspector de polícia i jugador de set-i-mig, i amb alguna cosa d’eclesiàstic i de domador de tigres. Aquest home era el general Primo de Rivera.”

Precisament, per Sant Jordi l’Ateneu va fer una jornada de portes obertes i vaig poder fer una volta per la biblioteca i un cafè al jardí. Feia molt de temps que no hi havia anat, i aquell paisatge em va ajudar a entendre aquest llibre.

Quin moment més autèntic l’arrencada de la segona part. Encara espero llegir una crítica tan directa, de cop de puny al ventre, contra els Jocs Olímpics del 92 com la que Sagarra dedica a l’Exposició Internacional del 29. Quin mal, aix! Com flueix la ràbia, i com n’és d’autèntica… Aquí en Bernhard hi tindria molt a aprendre.

Agafa un personatge, fica-t’hi dins, llança’l al món, canvia-li el sexe, estampa’l contra el terra, arreplega’l i porta’l a la teva vida… Comença a viure al segle XVII però no envellirà, perquè es fa vell no en la vida dels altres sinó en la teva. I omple tot el que aquests segles t’han donat amb tota mena de descripcions, exteriors i interiors, la vella en barca que venia pomes, congelada al fons del Tàmesi, els comentaris sarcàstics dels literats de l’època, l’emoció salvatge del primer amor, exòtic, la cripta gens idealitzada dels avantpassats. I lliga un fil a la punta del començament del relat i ves-lo descabdellant fins al present del narrador, i digue’n un nom dels que es mantenen ferms al pas dels anys, digue’n per exemple l’alzina, o si ho prefereixes digue’n literatura…

“Pero Orlando era una mujer -Lord Palmerston acaba de probarlo. Y al escribir la vida de una mujer, podemos, ya se sabe, sustituir la exigenca de la acción por la del amor. el amor, lo ha dicho el poeta, es toda la vida de la mujer. Basta echar una mirada a Orlando, escribiendo en su mesa, para admitir que nunca hubo mujer con más aptitudes para ese papel. Seguramente, ya que és una mujer, una mujer hermosa, una mujer en su plenitud, pronto abandonará este simulacro de escribir y pensar y pensará en un guardabosque, aunque sea (y con tal que piense en un hombre, a nadie le parece mal que una mujer piense). Y luego le escribirá una esquelita (y con tal que escriba esquelitas, a nadie le parece mal que una mujer escriba), y lo citará para el domingo al atardecer y vendrá al atardecer del domingo, y el guardabosque silbará bajo su ventarna -lo cual, naturalmente, constituye la esencia de la vida y el único tema de la literatura.”

Orlando comença com un relat que s’allunya de Virginia Woolf, irreconeixible, ple d’anècdotes i notes al marge, i desemboca, a través dels canvis del anys, dels canvis de lloc, del canvi de sexe, en una Virginia Woolf literata recorrent els carrers de Londres amb un poemari fruit dels seus anys de lectures… Fantàstic, com a derivat de fantasia i com a exclamació de qualitat.

Els rivals dels chorizos eren els polacos i els opositors dels botiflers eren els maulets, a València, i els aguilots o vigatans al Principat. Chorizos i polacos eren els noms de les dues faccions que al Madrid del XVIII i començament del XIX donaven suport, respectivament, a les companyies estables dels corrales del Príncipe i de la Cruz, en una època en què el teatre era un entreteniment assimilable al futbol d’avui en dia. Ara els catalans som polacos. Quines voltes. D’altra banda, sembla que el nom de maulets, que rebien els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria fa 300 anys i de la independència de la nació ara mateix, és d’origen valencià i fa referència al maular dels gats, pel caràcter murri i astut que els maulets comparteixen amb els felins.

Ara bé, continuant estirant del fil, em pregunto com el xoriço va fer el salt als aficionats del teatre i als petits negocis amb diner negre. I resulta que chorizo amb el valor de lladregot no ve del llatí, sinó del caló, de choro, que vol dir lladre. D’aquí chori, i amb l’afegitó del sufix despectiu –azo, ens trobem amb un xoriço sense porc. Per tant, d’embotit res de res.

Pel que fa al botifler, també hi ha qui defensa que ve del francès beauté fleur, una altra manera de dir-ne de la flor de lis, el símbol dels Borbons. O d’un mariscal, Louis François de Boufflers, que es va distingir en un parell de batalles: Nimega (1702) i Eckeren (1703).

Sigui una cosa o una altra, he arribat a la conclusió que tant en la societat com en la llengua no tot és el que sembla a primer cop d’ull. I que de vegades el gust per les metàfores és perillós.

Ja no puc veure més enllà

dels teus ulls, que m’estan mirant,

quants cops hem hagut de callar.

He estat un temps sense pensar,

somriures que no tornaran;

he estat un temps sense parlar.

No estàs sol, no tingues por,

ja ningú embrutarà el teu cos

No estàs sol, no tingues por,

ja ningú destruirà el teu cor.
 

Si l’haguéreu vist plorar,

mai no l’hauríeu oblidat
 

Com jo, que sempre el duc dins del meu cap,

la gent es pregunta

com sóc capaç d’odiar.
 

Si l’haguéreu vist plorar

mai no l’hauríeu oblidat.

oblidat!, oblidat!, oblidat!

Sempre anirem obrint pas.

Cap agressió sense resposta.

Sentir-te estrany a l’enterrament de ta mare potser és normal. Ser l’estrany, el foraster, l’estranger, no ho és tant. Mirar la vida al teu carrer des del balcó del pis, veure passar les noies que van al cine i veure-les tornar, i fer-ho des de la llunyania del balcó i de la ment, sentir-te estrany entre els teus, els que haurien de ser els teus. La feina, el bar on dines cada dia. Ser estrany per a la teva noia. Acceptar la vida com si no en formessis part, viure com si no fossis viu. I no voler-ne fugir, ni a un París que hauria de tenir ressons de paradís per a algú que sembla descontent, atrapat, amb la seva vida.

Què li passaria a un home així? Fins on arribaria si les coses anessin d’una determinada manera? Quanta gent com ell trobaríem si sortíssim al carrer a buscar-les, si ens asseguessim en un bar, si miréssim des del balcó amb la diversió d’observar. Potser l’home que cada dia es baralla amb el seu gos seria una altra cara del mateix protagonista? 

“Després el carrer s’ha despoblat a poc a poc. Els espectacles ja havien començat a tot arreu, m’imagino. Al carrer només quedaven els botiguers i els gats. Per damunt dels ficus que voregen la calçada, el cel era pur però sense esclat. A la voravia del davant, el venedor de tabac ha tret una cadira, l’ha instal·lada davant la porta de casa seva i s’hi ha assegut, cama ací cama allà, recolzant els braços sobre el respatller. Els tramvies, un moment abans abarrotats de gent, ara circulaven buits. En el petit cafè Chez Pierrot, al costat de la tabaqueria, el cambrer escombrava serradures a la sala deserta. Realment era diumenge.”

L’Algèria sota ocupació francesa potser no és un planeta estrany, però les dues societats colonials, la colonitzadora i la colonitzada, sí que són mútuament estranyes. Tant és així, que el resultat final, que no coneixem, és el que és però en podria ser un altre i seria igual d’estrany.

I el sol, omnipresent.

Per emmarcar, el moment final, el discurs en què ho deixa anar tot, el ser i no ser d’un Hamlet el 1950 a l’Alger.

L’any 1934, com deia, hi va haver una petita revolta per la festa major del Serralet, un arrabal de la vila de Masquefa (Anoia) més esquerranós que no la Vila. Feia més de trenta anys que per Santa Magdalena hi tocava l’orquestra Unión Filarmónica, més coneguda amb el nom del seu director, l’orquestra del Nori. Va ser llavors quan un grup de joves de la Unió Masquefense, la societat que organitzava la festa, van voler portar un grup més modern, d’Igualada, The Nightingale Boys.

No en sabem gaire cosa, d’aquest grup. N’he trobat una referència a L’Igualadí, setmanari d’esquerra, editat pel Centre Republicà d’Igualada. L’edició del 24 de març de 1934, sota l’apartat de Gasetilles, diu el següent: “Els passats dies 18 i 19 han tingut lloc al Centre Republicà, lluïdíssims balls de tarda i nit, amenitzats per la renomanada orquestrina The Nitghtingale Boys i assolint un insuperable èxit de concurrència. (…) És cosa plenament constatada que, el fet de celebrar aquestes festes el Centre Republicà i amenitzar-les l’orquestrina The Nightingales Boys, fan d’aquell local el més concurregut i insuficient.”

Així que no és gaire difícil imaginar-se el jovent de l’època pujant de gresca a Igualada i, entusiasmats, voler portar aquell retall de modernitat al poble. Cal remarcar que a Masquefa no hi havia cap orquestra. Només una coral, fundada al Serralet l’11 de gener del 1903: el Coro Unió Masquefense. L’Àngel Matas, de cal Tabola, explica al seu llibre La Unió Masquefense (1898-1939), com els estatuts i reglaments es van redactar en català “per a millor comprensió de tots els socis” (pàg. 27).

Això sí, la revolta per la festa major del Serralet no va ser un fet aïllat, hi havia una tendència general arreu del país, com explica molt bé Montserrat Crespí a la seva tesi doctoral: “Un altre exemple el trobaríem en els balls que les entitats associatives civils (ateneus, cafès, casinos) celebraven pel seu públic, on en els dies de festes assenyalades el piano era substituït per un conjunt musical, que podia ser un grup de gralles, un quintet o un sextet, una orquestrina o una orquestra. Durant les primeres dècades del segle XX les gralles eren usuals, però forçats per les noves modes i els nous gustos, aquests grups s’anaren transformant en formacions més modernes i menys tradicionals. I doncs, en aquests moments la formació instrumental tradicional deixava pas als instruments musicals més universals del món occidental, i inclús se n’americanitzaven els noms. A partir dels anys 1930 arribava la moda del jazz, i així si als anys 1910 trobàvem les gralles dels “Pepets” o dels “Sabaterets”, als anys 1930 sonaven els saxos dels The Nightingale Boys (Els Nois Rossinyols) d’Igualada o els The Melody Boys de Sarral.”

L’enrenou va ser dels grossos, com explica l’Àngel de cal Tabola. Els músics de l’orquestra del Nori s’allotjaven en cases particulars per estalviar despeses, i com que n’hi havia que sempre anaven a la mateixa casa ja eren com de la família. Fins i tot en Joan Pinós, en Nori Xic, es va acabar casant amb la pubilla de la casa on s’allotjava. Així que quan els joves van voler portar una orquestra moderna, de nom impronunciable, un antic president de la Unió Masquefense, el Ton de cal Satrot, va fer els possibles i els impossibles per evitar-ho. El resultat va ser que, per la festa major del 34, The Nightingales Boys van tocar al Serralet; la Lira de Sant Celoni, a la Vila, i la Unión Filarmónica del Nori, també a la Vila, contractada pels socis casats del Serralet pel seu compte i risc.

I no costa gaire imaginar-se com el jovent, a l’hora de defensar davant dels socis la nova orquestra, li devien canviar el nom gairebé sense voler-ho de l’anglès al català, més per semblança ortogràfica que no fonètica, i així l’orquestra d’Els Nois Rossinyols va passar a ser durant molts anys Els Martingales. I aquí pau i després glòria.

CRESPI I VALLBONA, Montserrat: L’activitat festiva popular en l’era de la mundialització: el cas de Catalunya. Tesi doctoral. Directora, Anna Alabart i Vila. Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials. Universitat de Barcelona, Barcelona, 2002.

MATAS I FOSALBA, Àngel: La Unió Masquefense (1898-1939), Editorial A3, Sant Esteve Sesrovires, 2004.
 

No m’han agradat mai els llibres de testimonis, els autors protagonistes que expliquen la seva experiència que cal conservar. Només m’interessen si m’interessa el tema, mentre que en la literatura que m’agrada no tot gira al voltant d’un tema.

En aquest cas, en faig una excepció. Perquè el testimoni no és només això, és una experiència literaturitzada. I perquè l’estil ho omple tot.

Si en Bezsonoff no tingués tantes obres al darrere, m’hauria pensat que és un llibre gravat en converses de dissabte a la tarda. La llengua és així. Clara, natural. El to és de conversa. La mirada, nostàlgica amb la infantesa (difícil escapar-se’n) i amb alguns amics, però amb la brillantor als ulls per marcar amb poques paraules els qui cita però no es mereixen el seu record. I sobretot la presència dels avis:

No té fil conductor. Ni tan sols temporal. És un engranatge que gira i no saps cap a on va. funciona per acumulació de fets i, esclar, de paraules. Per això s’acaba de sobte. No hi ha una narració que arribi al final. I tu li reclames en silenci que continuï explicant coses de Nils, Cànoes, Vinçà i Sallagosa, del padrins, parents, amics i coneguts, de les visites a Girona i l’Alguer, de la identificació d’un sentiment de país a través del paisatge, del descobriment d’un país amagat com un adolescent que descobreix els plaers i desenganys del sexe, de les relacions imperfectes de les persones amb les paraules i els fonemes, de l’impacte de la Universitat Catalana d’Estiu en ell més que en el país, d’autors que no compartim perquè ens han imposat uns altres referents (per què sempre explota una bombona de butà a Burgos?), dels monòlegs de Joan Cayrol, els escrits de Pere Verdaguer, la militància de l’Enric Tàrrega.

Em quedo amb una imatge d’una gran humanitat: acaba de sortir de l’enterro del belitresc oncle Jean i a la porta de l’església li expliquen una anècdota sobre turistes: es gira de seguida a buscar l’oncle per explicar-li, llavors entén que ha mort.

La mort de la padrina a l’hospital de Prada marca el final del llibre. La recerca per la seva vida a través de la llengua estava molt lligada als avis. I així acaba: “La van enterrar al petit cementiri de Nils. El diumenge següent, uns amics de Vilanova i la Geltrú van pujar al Conflent. Un cop a Rià, vaig demanar en català a dos pagesos la direcció de Cirac. Els meus avis s’havien mort, però els seus mots sempre m’acompanyarien”. Curiosament, en tot el llibre en diu padrins.

És un llibre breu i intens que et fa descobrir el país.

No sóc sinó la mà amb què tu palpeges. (…)

així semblen talment els desigs que han passat (…)

per ta força la força que el salva als cops de fortuna (…) 

i en silenci dens d’uns besos folls (…)

Posseït

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs

faran un sopar fred amb el meu cos

trobaran un regust de tu. I ets tu

que indecentment t’has estimat per mi

fins al revolt: saciada de tu,

ara t’excites, te me’n vas darrera

d’un altre cos, i em refuses la pau.

No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

                                               Gabriel Ferrater

Desigs

Com cossos bells de morts que no han envellit

i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida,

amb roses per capçal i llessamins als peus,

així semblen talment els desigs que han passat

sense que els satisfessin; sense una sola nit

de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

                                                          Kavafis (traducció de Carles Riba) 

Elegies de Bierville

II

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,

dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

                                                           Carles Riba

Estimada Marta 

VI

Abrupte i prepotent, aquest esclat

que em serva erecte i m’empeny cap a tu

muda la sorra en sang i estampa noms

a totes les parets. Indiferent

a la crida del temps, deturo el temps

en el teu cos i et beso els llavis molls

i els pits i el sexe, moll també i suau.

A trenc de somnis pel crestall dels mots

i en silenci dens d’uns besos folls

i alhora astuts, conjurem els perills

i les temences. Glops de boira i mar

fan d’horitzons que vulnerem, i tot

és el teu ventre lleu i els teus malucs

durçissims i tan dòcils. Marta, el goig

abriva la creixença del desig.

No hi ha cap llac tan clar com els teus ulls

ni cap vent tan subtil com els teus dits.

                                            Miquel Martí i Pol 

@cot_julia: Moody’s rebaixa la qualificació de “policia valenciana” a “grisos” #primaveravalenciana

@xalomon: –Mare, vine a recollir-me. –On? –A comissaria. –Què has fet? –Res! La delegada del govern, que em té mania #primaveravalenciana  

@juangomezjurado: La màquina del temps segueix retrocedint. Anem per 1968. #primaveravalenciana

@LarrySion: Calefacció no en tenen, però avui dormen calentons. #primaveravalenciana

@kurioso: Si us plau, algú pot passar les fotos de la temible brutalitat adolescent contra la policia? … #primaveravalenciana

@jordievole: Demà passat és 23-F. A veure si a algun nostàlgic se li acut treure a passejar els tancs per València. #primaveravalenciana

@Assekes: 150 polis x 10 hores x 15€/hora = 22.500 € Un depòsit de gasoil per a la calefacció 1.500 € #primaveravalenciana

@mimesacojea: La culpa és dels pares, que els vesteixen com a ‘rojos’ #primaveravalenciana

@jose_asecas: Nens valencians que s’enduen les hòsties dels vots dels seus pares #primaveravalenciana

@desdelmasalla: Uns salvatges estan sembrant el caos al centre de València i ningú no diu res. Se’ls identifica per l’uniforme #primaveravalenciana

@minipunk: S’està rifant l’hòstia de l’any i tu fas cara d’estudiant… #primaveravalenciana

@ElFregonero: –Hi ha l’enemic? Que s’hi posi. –No pot, està fent els deures #primaveravalenciana

@mimesacojea: L’ESO és la nova ETA #primaveravalenciana

@midaiquiriblues: Si us plau, no em pegueu al cap que demà tinc examen #primaveravalenciana