llegir-escriure

Com que ja es veu que això de la independència és cosa de dies, tothom va engrescat a descriure com serà el futur Estat propi. L’Oriol Junqueras va obrir el debat amb un article publicat a El Periódico, amb el descriptiu títol d’El castellà i la República Catalana (8 d’octubre del 2012), en què va proposar l’oficialitat de l’espanyol al costat del català. I quan es parla de llengües oficials i d’independència de seguida surt un nom, Irlanda, i al seu darrere gairebé sempre l’acompanya un altre, Andorra. Tots dos funcionen com a exemples que un Estat propi no és garantia de supervivència per a cap llengua. D’Irlanda no en parlaré perquè no ho conec prou. Em centraré en Andorra, on vaig treballar durant dos anys, quatre mesos i un dia.

Andorra és l’únic estat del món que té el català com a única llengua oficial, des que va aprovar la seva Constitució, el 14 de març del 1993 (Article 2.1 La llengua oficial de l’Estat és el català.).

Malgrat que l’any que ve farà 20 anys de l’aprovació d’una Constitució que només reconeix el català com a llengua oficial, el castellà continua avançant i ja supera el català com a llengua més utilitzada, segons dades del Govern: “Si el 1999 el català era la llengua més utilitzada (el 46,3% del temps es parlava en català, davant del 39,5% en castellà), actualment l’ordre s’ha invertit i ha estat superat pel castellà (el 42,8% del temps es parla castellà, davant del 40,6% que es fa en català)”.

Per què passa això. Veiem què diu el Servei de Política Lingüística:

“Les causes d’aquesta evolució negativa del català poden ser les següents:

• El fort increment de la població d’Andorra en els últims cinc anys està fonamentat principalment en la immigració, majoritàriament de no catalanoparlants.

• Determinats grups de població immigrant adopten el castellà com a llengua alternativa a la seva llengua materna. És, per exemple, el cas dels francesos i dels portuguesos, que tenen un indicador d’ús del castellà més elevat que el del català.

• Paral·lelament, entre els andorrans guanyen pes els que tenen com a llengua materna el castellà. Aquest col·lectiu concret, tot i tenir un bon coneixement del català, utilitza més el castellà, principalment en àmbits més informals, com per exemple a casa o amb els amics. En canvi, en situacions més formals, com ara la feina o quan es dirigeixen a l’Administració pública, sí que parlen majoritàriament en català.”

Aquestes conclusions més que concloure res obren noves preguntes, com ara: com és que els portuguesos fan servir més el castellà que el català?

Una explicació d’aquest canvi, més enllà del bilingüisme dels catalanoparlants tant andorrans com immigrants, podria ser l’escola. A Andorra els nens poden seguir tres sistemes educatius: l’andorrà, l’espanyol i el francès (4.122 alumnes en l’andorrà, 3.285 en l’espanyol i 3.430 en el francès, segons dades del 2009). Això s’entén si es té en compte que per seguir estudis superios els estudiants hauran de sortir del país. Segons la carrera que volen fer, els andorrans es desplacen habitualment a les universitats de Lleida, de Barcelona o de Tolosa de Llenguadoc. Per tant, dins d’aquesta lògica, és normal que segueixin els plans d’estudis del sistema francès o espanyol, cosa que els evitarà molt maldecaps de convalidacions i reconeixements. El que potser no és tan normal en un país és que només al voltant del 40% dels estudiants tingui l’única llengua oficial com a llengua vehicular a l’escola. I tampoc no és normal que el Govern no faci res per solucionar aquesta mancança. Això sí, les escoles franceses i espanyoles tenen al seu currículum escolar l’assignatura de llengua catalana i d’història d’Andorra. El sistema escolar andorrà es va implantar el 1982.

L’educació és un punt central en la transmissió d’una llengua en un país  d’immigrants. Si aquesta falla, falla la base. A això s’hi ha de sumar un punt essencial per acabar d’entendre el retrocés del català: el sistema econòmic i polític.

Andorra és un país d’immigrants. Al voltant del 65% de la població ho és, i la gran majoria procedeixen dels països de l’entorn immediat. És una immigració enconòmica, ja que Andorra necessita mà d’obra per fer rutllar la seva economia. Molta. Tanta, que si només la meitat dels treballadors aconseguissin la nacionalitat andorrana igualarien la població autòctona. I per tant, en unes eleccions podrien desplaçar els partits tradicionals que controlen el Govern. Un Govern que fins al 2004 no va aprovar una llei laboral, i que encara ara manté l’acomiadament lliure i els contractes verbals. I encara no existeix una llei sindical que garenteixi els drets dels sindicalistes i de tots els treballadors. Com es queixa la Unió Sindical d’Andorra a la seva web (www.usda.ad): “Existeix una gran mancança de lleis i reglaments de caire social per garantir els drets bàsics de totes les persones: ajudes a l’habitatge, subsidis a l’atur, cobertura sanitària universal, prestacions dignes per als discapacitats, pensions de viudetat, vellesa, orfandat, etc.”

Per tant, a diferència de Catalunya, no tinc gens clar que l’Administració andorrana busqui la integració al país dels nouvinguts. Diria que prefereix un perfil de treballador que vingui, treballi 10, 15 o 20 anys, i després se’n torni al seu país d’origen. És la sensació que jo mateix me’n vaig endur: una sensació de provisionalitat permanent.

En conclusió, el català no es normalitzarà a Andorra mentre no canviï l’equilibri de poder econòmic i polític, que fa servir la llengua per evitar l’ascens social dels treballadors forans i així mantenir els privilegis dels andorrans de tota la vida. És molt trist, però en català també es pot discriminar. I és per això que Andorra no pot servir mai de model per a la República Catalana.

Les dades sobre les llengües han estat extretes del Servei de Política Lingüística del Govern d’Andorra. Teniu l’enllaç a la columna del costat.