llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Publicat el 18 d'octubre de 2013

‘Mossegar la poma’, de Francesc Serés

Una bona pila de bons contes, amb aquell encant decimonònic d’haver-se publicat primer en un setmanari. La primera història, La parella perfecta, sembla que faci de preàmbul. Suposo que per això se’n va a un terreny mític, llegendari, ben lluny en el temps i la imaginació. És l’únic cop que ho fa. I l’únic cop que surt una poma per mossegar. La resta de contes toquen l’ara i l’aquí, amb noms d’arreu: Sant Feliu de Guíxols, Caldetes, Dyane 6, el Collsuspina, Vic, el Camp Nou, Can Bros… De seguida passem de la parella perfecta que no ho és tant a les mentides, que atrapen fins i tot a qui no les diu. I a una altra parella perfecta, però aquesta amb gos, que curiosament m’ha recordat els protagonistes del primer conte. Al quart ja entrem en un casament, el d’un protagonista que ha canviat de nom, o malnom, en cada etapa de la seva vida (Robert, Bobby, Bob Esponja, Róbert), i creuo els dits perquè m’agradaria que l’últim canvi l’hi funcionés. El jardí és un retrat d’un espai i unes persones, com si es barregessin els caràcters amb els matolls, com si la personalitat i la manera de fer prenguessin cos i se’t poguessin enganxar a la pell. Brrr. I de la descripció/explicació d’un espai, a una reflexió feta pel protagonista, conscient del que pot significar un cotxe, i sobretot conscient del moment en què aquest significat es va trencar, fet miques. El següent també té un cotxe pel mig, i una dosi més punxeguda d’ironia, quan el protagonista canvia i l’antagonista no es mou.

Francesc Serés. Foto: Institut Ramon Llull. 

Bé, no continuo perquè hi ha trenta-set contes, i em sembla que amb els set primers ja us en podeu fer una idea.

Tots els contes tenen un espai definit, un espai físic per on moure’s, i també una situació coneguda, o més aviat identificable. En podríem dir una parella de les que va mossegar la poma. A partir d’aquí, entres dintre la trama, que es resol a l’última frase, que t’obre una finestra a l’interior dels personatges, que et deixa amb el somriure als llavis, o amb un calfred al cos.

La llengua és força neutra, d’acord amb el punt de vista del narrador, que és descriptiu, expositiu, tant en tercera persona com en primera. Els diàlegs serveixen per entrar dins del cap del personatges sense haver de trencar aquest punt de vista narratiu, tot i que, de vegades, la darrera frase del conte, la que accentua la història, el capgira, i es converteix en un narrador omniscient, com a Mentides de veritat, Monopatins o Efectes de superfície. D’altres fa servir altres recursos. A La casa de nines és una frase dels protagonistes, a Els gossos i Al cap de Creus és una descripció d’una acció, a El jardí i Placebo una comparació, a Els bons salvatges i Descendència una afirmació…

 “Tot va passar el dia que el Barça va eliminar el Dinamo de Kíev. Els dies de partit havíem d’anar a trucar mentre jugaven, ni abans ni després. Abans, impossible trobar cabina i el després el guardàvem per llençar globus d’aigua a la gentada que sortia per Comandante Benítez per anar al metro. Aquell dia, però, alguns vam fer tard i vam ensopegar la trucada amb el final del partit. Entre el brogit de motors i crits, vam sentir el soroll d’una trencadissa. Van arribar una dotzena de nois, corrents amb porres i pals. A un el vaig veure venir perquè anava trencant els vidres dels cotxes mal aparcats a la vorera de la travessera de les Corts. Vaig dir adéu i vaig penjar. Els vidres de les cabines van anar petant l’un rere l’altre. Els captaires no van tenir temps de gaire res. Ella va poder fugir perquè el seu company els va entretenir. Tot va passar rapidíssim, la trencadissa, els vidres, una noia i la captaire xisclaven, els llums dels cotxes de policia i els skins que corrien. En van enxampar dos, encara em sembla que veig el cop de porra al genoll que va fer caure el segon”.

                                                                                                    (Línies paral·leles)

I mossegada rere mossegada, la vida continua.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Construint la República de les Lletres per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent