llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Publicat el 13 de setembre de 2013

La guerra per la normalització – els morts en combat

La batalla per normalitzar la llengua ha hagut de defensar molts fronts. Ara fa 100 anys vam celebrar una petita gran victòria amb la publicació de Les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Però la guerra continua.

Una de les grans batalles, que encara dura, és contra les interferències lingüístiques. I com totes les conteses ha deixat un gran nombre de morts en combat estesos al camp de batalla. Recordem-los, que no és de bons catalans oblidar els nostres morts (i mots).

Imatge extreta de larenaixensa.blogspot.com 

 

La lluita contra l’algo va presentar diversos fronts. Hi ha un algo, en oracions interrogatives, condicionals i negatives, que correspon al nostre res (per exemple, quan a la botiga la dependenta ens demana ¿algo más?, en català és res més?). N’hi ha un altre, d’algo, el de hace algo de frío, que es tradueix per una mica o un poc, i que també podem traduir per quelcom, un dialectalisme que es diu al nord de Catalunya: des d’Andorra fins a Banyoles i Perpinyà (segons el DCVB). Ha estat una forma molt difosa que mai s’ha acabat d’implantar en la llengua parlada, tot i que sí que se’n poden trobar rastres. Finalment, hi ha un altre algo que fa anys que es va proposar de substituir per quelcom, el de he visto algo estraño. Al final, aquest algo se sol canviar per alguna cosa, en paral·lel al something i anything anglès o el quelque chose francès, o simplement per una cosa. Aquesta darrera solució s’ha anat estenent i el quelcom ha anat quedant com una cosa (algo) culta.
Més malalment ho tenim per desfer-nos del chupito castellà, que és mostra ben ferm. Ja ha apallissat al camp de batalla propostes com xopet, didal, didalet, xarrup, xarrupet, glop, glopet, gotet, colpet, copeta, tap…, a més de denominacions locals, més o menys vives, com calitxet a Elx, vaquero (got de tallat amb gel i licor) al Montseny o baqueret a València (aquest normalment de cassalla o mistela). A la web de la taverna valenciana La Terreta els baquerets surten a la carta dins de l’apartat de xarrups. Bé, sembla que la batalla encara és viva i hi ha paraules que no hem de donar per mortes abans de temps. 

D’altra banda, el xarrup també s’havia proposat com a substitut del sorbete castellà, solució que no ha tirat endavant perquè de fet sorbete és l’adaptació castellana del sorbetto italià, paraula que ve de la mateixa arrel que el xarop català. Així que diguem-ne sorbet amb tota tranquil·litat

També, en el seu moment, ho teníem complicat per trobar substitut a tres castellanismes relacionats amb el servei de correus: sello, bussó i sobre. El repartiment de correspondència es va estendre al segle XIX gràcies a la invenció del segell, que va abaratir el servei, i al tren, que va escurçar els terminis de lliurament de cartes i paquets. Era un servei reial, estatal, que es va popularitzar en un moment que Catalunya ja no tenia estructures d’Estat. Per tant, com acostuma a passar, els objectes van portar les parules per anomenar-los. El nou sello postal va ser fàcil de traduir, ja que provenia de l’estri del mateix nom amb un dibuix gravat que s’estampava damunt de paper o cera, i també el resultat d’aquesta estampació. Sigillum en llatí i segell en català. Tot i així, el sello va ser un castellanisme molt viu, i encara cueja. Eliminar l’adaptació fonètica del buzón castellà va costar més. A l’edat mitjana, la bústia era simplement una capsa, i així surt al Felix de Raimon Llull (DCVB) per exemple. Aquest terme es va divulgar per substituir el castellanisme bussó, molt viu encara a la dècada dels 80. I si bé va ser rebut amb escepticisme, ha tingut un èxit total, més que el segell. Finalment, dels tres termes esmentats al començament, el sobre, escurçament de sobrecarta, és a dir, el paper que embolica o que hi ha per sobre de la carta, continua sent l’únic utilitzat. La proposta de substituir-lo per envelop, seguint el francès enveloppe, el portuguès envelope i l’anglès envelope no ha triomfat. Dues victòries de tres. Enterrem el mort i continuem endavant. 

En fi. De mots que s’han volgut populartizar per substituir castellanismes i no han triomfat n’hi ha molts més, no cal dir-ho: cucurull o cornet per cucurucho (de gelat), cadenat per candau (adaptació del castellà candado per simpatia amb dado-dau)… 

Quelcom, xopet, xarrup, envelop, cucurull… Glòria al màrtirs de la normalització! 

 
  1. “Bona guerra” va estar la de la “normalització”… Una de les víctimes -i dels perdedors- fou ni més ni menys que mossèn Alcover.

    Que algú s’entesti a fer guerres d’aquesta mena, i a fer víctimes d’aquell calibre, no semble el mès convenient pels temps que corren. Ni ara ni abans.

    Glòria, també, per les víctimes de l’anomenada “normalització” fabriana!

    Atentament

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de A la recerca del geni de la llengua per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent