llegir-escriure
Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.
fenoll – fonoll
En català tenim uns quants casos de formes dobles. Són mots com ara fenoll fonoll, redó rodó, cordell cordill…
La primera forma és l’original, per dir-ne així; la més antiga. La segona és una variant per assimilació de la vocal tònica en el cas de fonoll i rodó i a la l palatal en el cas de cordell. L’assimilació dels dos primers casos només es dóna a la variant oriental del català, on la e de fenoll i redó és una vocal àtona. En el cas de cordell, que és un e tancada, l’assimilació amb la l palatal, és a dir la palatització, fa que la e tancada passi a tancar-se una mica més i esdevingui i. En aquests tres casos, les dues formes són normatives, totes sis surten al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). Però… què passa amb el cas de genoll?
Generalitzant una mica, al Principat el genoll es divideix en dues formes: una d’oriental, jonoll, i una altra d’occidental, ginoll. La primera és paral·lela al cas de fonoll, però, al contrari que aquest, no ha rebut la benedicció normativa. La segona és un procés d’assimilació a la g, que només es dóna en el català occidental, que pronuncien la e tancada. I tampoc no surt al DIEC. En aquest cas, la forma genoll és el punt de trobada de ginoll i jonoll, és el terme en què es poden reconéixer els dos parlants.
Un altre exemple, del tot excepcional, són els pronoms personals de primera i segona persona del plural: nosaltres i vosaltres. És ben possible que la forma escrita no la digui ningú de manera espontània. Nosaltres té el rècord de variants fonètiques. El Diccionari Català-valencià-balear en recull 35: nosatres, nosantros, mosatros, naltres, noltros, nantros, nautres, natris… I el vosaltres, doncs el mateix. Totes aquestes variants es poden explicar a partir de nosaltres, però no al revés, no podem arribar a nosaltres partint de nautres, per citar-ne un.
Genoll, nosaltres… són l’exemple perfecte del que ha de ser la modalitat estàndard d’una llengua. Una forma amb la qual tots els parlants s’hi puguin identificar encara que no existeixi en la llengua parlada. La modalitat estàndard d’una llengua no pot acceptar totes les variants en tots els casos, i quan n’hi ha moltes, triar-ne dues, o tres, i excloure’n la resta pot crear desafecció entre els parlants. Tothom accepta nosaltres o genoll amb normalitat a l’hora d’escriure encara que després, en l’ús parlat, espontani, no els facin servir.
Els dos nivells de llenguatge (l’escrit, literari, culte, estàndard… i el parlat, col·loquial, vulgar…, se n’ha dit de moltes maneres) són habituals en qualsevol llengua; fins i tot diria que són un signe de bona salut d’una llengua. No elevem el català parlat a la categoria d’estàndard. Fent això no enriquim la llengua, sinó que l’empobrim, perquè eliminem una varietat. Tampoc no deixem que l’estàndard interfereixi en el nostre català de cada dia, perquè això també seria un empobriment.